Si les parets parlessin...

M'agrada imaginar la vida que tenen alguns llocs, les històries que ens podrien explicar els objectes. Si les taules parlessin, si les parets tinguessin veu pròpia i ens fessin el relat de tot allò que hi ha succeït, si els lavabos poguessin explicar les converses que s'hi han fet, les confidències explicades, el sexe que s'hi ha practicat a corre cuita, potser amb una mica de por, amb l'excitació que desperta el que està prohibit, amb la certesa que la vida és un instant i cal treure'n tot el suc possible, com aquell que esprem una taronja per beure'n fins a la darrera gota, del seu suc. 

Els espais que habitem conserven el rastre de les paraules que hi hem dit i de les accions que hi hem perpetrat. Des de les més sòrdides a les més sublims. Tant les miserables com les belles. Els edificis on hi transcorre la quotidianitat guarden tants secrets que voldríem  tenir el poder de conèixer-los. 

Imaginen-nos que, durant un dia, els objectes quotidians que ens envolen puguessin explicar les històries de tot el que han vist. Segur que ens parlarien de decisions, de confidències, de dubtes, d'acords i desacords, de cossos que s'hi han buscat i han estat feliços. 

Ens narrarien el frec de la pell, el desig als ulls, la roba que cau a terra? Als llocs de feina, el sexe hi és present perquè on hi ha vida sempre hi ha esperança. Ja ho sabem, una cosa en porta una altra... i sorgeixen el riure, la frissor, el gemec i les paraules. Qui ho podria assegurar tot això? Només les parets que sempre callen.