Sardaníssima sardànica!

Sardà! Estic escoltant la teva versió de "Quan no se sent el temps passar", del Jean Ferrat, per a la pel·lícula "La vieille dame indigne", i m'agrades molt. És una de les cançons d'aquelles "Dones, flors i violes" amb la Maria Aurèlia Capmany, que sona millor amb els crec-crecs dels vinils usats i estimats. Les flors les duies a "La Rambla de les floristes", però jo ara penso en aquelles "Roses roges per a mi" que et vaig sentir cridar de desesperació al Teatre Grec, aquells anys autogestionats, just la nit que vaig comprendre que ningú com vós, senyora, podríeu fer realitat el miracle màgic de la tragicomèdia: excelsa per riure, excelsa per plorar, excelsa per viure. Tu i la Carol Burnett i l'Anna Magnani... Prou! Abans de buscar-te en el racó més antic de la memòria, et miro i em regalo, asseguda amb la Núria Espert i l'Anna Lizaran (i amb la Mercè Pons, aprenent) a les "Actrius" de Ventura Pons (que si fóssim normals s'emetria aquest vespre per TV3 en prime time, perquè, a més a més, l'Espert en fa avui 85 i l'Anna Lizaran és indispensable cada minut que encara vivim). Gràcies, Ventura Pons, perquè les vas reunir i encara riuen totes juntes! I gràcies perquè a "El vicari d'Olot" la vas sumar a la Santpere i la Capmany, i amb l'Enric Majó, que... Sí! Potser el meu record més antic? Aquell "Tartan dels micos contra l'estreta de l'Ensanche"... Tu, Sardà, amb salacot i el Majó amb tapall de lleopard, i els Trincos fent cantar bestieses esdrúixoles, i el Terenci salpebrant-ho i fumant-s'ho tot, en temps d'anada d'olla imprescindible. A la sortida, tots a corre-cuita a La Lluna, si mal no recordo, a la Plaça Catalunya, a Barcelona, el cau dels firaires. I jo, com sempre, callat en un racó fins que m'empassava les copes de tots i del Biel Moll, i la confiança, llavors... ja no era un fàstic, era una estrella! Va ser llavors, o les 10 nits seguides que us vaig veure al vell Poliorama fent "L'auca del senyor Llovet" de Jordi Teixidor, i cantant: "Senyor Llobet, senyor Llobet! "Com la cinquena de Beethoven, i la festassa 'non stop' després a la rerebotiga d'unes cosidores de Sant Gervasi, compartint de gorra el desideratum d'alcohol i porros del sursum corda, quan et vaig abraçar i em vas cridar "que em fas mal, beneit!"... Encara m'ho recordaries molts anys més tard en un sopar a Berlín amb tota la colla... d'"Actrius" o d'"Anita no perd el tren"..." Tot es confon, tot és confús... En aquell sopar divertidíssim et vaig dibuixar en una tovallola i me la vas demanar, però la veritat és que encara m'acollonies perquè tot d'una t'amagaves darrere les ulleres, i s'ha acabat el bròquil! Però tot allò, tot allò eren uns moments en què aquest país floria com les roses roges a la teva faldilla, expulsant els redimonis del bon gust ridícul, de la por a dur la contrària, de la cultura imbècil i del posat d'aparences de la professió mentidera. Perquè de mentides en públic, tu, ni una. I és això, els feies por! T'he trobat, doncs, a la meva joventut teatral i a la resta de la meva vida, per tot arreu. Un dia fent de lesbiana a "A mi madre le gustan las mujeres", després fent de mare de Penélope Cruz a "Todo sobre mi ídem" de l'Almodóvar, i després fent de Rosa Regàs, i ja no mare sinó "Àvia d'estiu", i tot d'una, malalta de càncer al Borràs, rapada per Lluís Pasqual, a "Wit", que no va ser el final sinó una esgarrifosa premonició. No vull caminar aquest trencall dels records, doncs... millor que no! M'havia oblidat de la veritable primera vegada, oh, sí, Rosa Maria: al petit teatre Windsor damunt del Windsor Cinema a la Diagonal, allà on havia fet música Louis Armstrong... Un èxit teatral espaterrant d'una gent jove, fresca i batibullera: "Aquell atractiu que es diu el Knack, o qui no té grapa no endrapa", i tant... L'obra d'Ann Jellicoe dirigida per Ventura i adaptada per Terenci, i tu com la noia que havia fet Rita Tushingham al film de Richard Lester, amb l'Enric Arredondo i el Javier Dotu, oi? (no tinc temps per a consultes d'hemeroteca, em deixo endur pels vívids records), i un llit de ferro que fèieu passejar pels carrers de Londres a l'escenari més petit de Barcelona. Jo tenia 17 anys, que llavors era com ara tenir-ne 14, i bocabadat perdut em vaig fer gran de cop i a la sortida em vaig esperar a veure't sortir sense dir res i sense saber si mai no ens coneixeríem. Són aquelles reverències silencioses que fas, perquè si no, ets la persona més desagraïda de la Diagonal de Barcelona! No cal saludar ni parlar, només ser-hi, després de la feina regeneradora de la vostra generació descarada i sensible. Ho guardo tot, els programes de mà, els retalls, els discos, i sobretot la ferotge suavitat d'aquell cansament de conya teu, i la tripa molt més vulnerable del que voldries mai reconèixer, perquè al racó més amagat de la teva "jo" hi havia una Sardà gata molt fràgil, amb les urpes atacant la vida abans que la vida t'esgarrapi una mica més.

Sardaníssima sardànica!

Rosa Maria Sardà: excelsa per riure, excelsa per plorar, excelsa per viure