Saber plorar

Aprendre a plorar i fer-ho bé pot ser tot un repte

Enllaç a altres textos de l'autor

Montse Camps Puigantell

Redactora de la secció de Cultura de Catalunya Ràdio

Actualitzat

Diu Francesc Parcerisas en el meravellós dietari "Un estiu", que acaba de publicar Quaderns Crema: "No vull mitificar res: potser només aquesta relació que cada cop sembla més estranya i sorprenent: l'amistat, l'amistat inconscient, involuntària, calmada, pacient, feta per damunt de possibles distanciaments, o fins i tot dels greuges, de les diferències, de la incomprensió. La benvolença. Una relació antiga i tranquil·la, sense exigències innecessàries o impostades."

I llegint-lo recordo aquells primers dies de joventut quan se t'acosta algú que no coneixes de res i un llampec travessa la distància i rius amb l'altre en una estranya connexió que ja no es trencarà mai més.

Passen els anys i el perds, no saps res de l'altre mentre tu respires una vida diferent, uns altres aires, uns altres cossos et donen la mà. I un dia, al cap dels anys, l'amic et retroba, quan ja hem viscut tant. I aquell instant és com a l'inici: res no ha canviat, el llampec persisteix i el riure banal i sense sentit continua allà on el vam deixar. I reprens allò que havia estat, amb més alegria encara, perquè quan et fas gran saps que els instants són més importants que els anys més llargs.

I un dia l'amic et diu: "Fins demà, doncs." I llavors no hi ha "demà", perquè l'amic fa, a traïció, sense deixar-te preparar, la definitiva partença. I, com diu Parcerisas, "tenim verbs intransitius per néixer i morir, però em sembla que no tenim un verb transitiu per 'fer viure'". I l'amic s'esmuny i el fem viure amb aquestes trobades de supervivents plenes de riures i llàgrimes on sabem que potser, només potser, ens mira i aplaudeix. I descobreixes que "plorar" és transitiu i intransitiu i que el més difícil és saber-ho fer, plorar-lo bé, aprendre a plorar.

Anar al contingut