La magrana, una fruita amb molt de prestigi al llarg de la història És una fruita que, literalment, és la bomba!  La tardor és la seva temporada. La magrana és un dels cultius fruiters més antics que existeixen. Segons la revista "Cuina", que aquest mes dedica la portada a aquest producte excepcional, l'origen de la magrana es podria situar al sud d'Àsia i, gràcies a la troballa en unes restes arqueològiques, sembla que se'n consumia ja des de la prehistòria. També en algunes tombes egípcies s'han trobat representacions de magranes com a símbol de l'abundància que acompanyaria el mort al més enllà. A l'antiga Grècia, l'arbre, el magraner, estava consagrat a la deessa Afrodita, perquè es donava per fet que els seus fruits tenien la capacitat d'estimular el desig sexual. Està clar que la magrana ha estat simbòlicament important en moltes cultures al llarg de la història; a la península Ibèrica ens va arribar gràcies als àrabs. Té una pell aspra i dura per protegir els seus grans dolços Al mercat en podem trobat de diferents varietats, a Elx hi ha la denominació d'origen Mollar, més dolça que la majoria de varietats. Com passa amb totes les fruites, cal consumir-la en el punt just de maduració, quan és més dolça i menys astringent. El seu color característic vermellós és el que ens indica si està en el seu millor moment de consum. Cal anar amb compte a l'hora de desgranar-la per treure'n bé la pela, ja que és molt astringent. Hipòcrates, el pare de la medicina actual, la considerava una aliada per preservar al salut   La magrana destaca pels seu potencial efecte antiinflamatori i antioxidant. És una fruita aquosa, amb baix contingut calòric, rica en vitamina C, potassi, flavonoides i tanins. Tenir present la magrana en la dieta segurament ens ajudarà a tenir un millor estat de salut. Ja ho sabeu, per envellir bé, cal menjar bé! En l'aspecte culinari, ja trobem la magrana al Llibre de Sent Soví, considerat el primer receptari de cuina catalana, que data del segle XIV, on apareix en preparacions tant dolces com salades, en salses i en elaboracions. Aquest robí alimentari el podem incorporar a la nostra alimentació en múltiples formes: com a complement de plats principals, com a protagonista a les postres o simplement desgranada com a snack saludable per picar entre hores. És bona en amanides, amb escarola, per exemple; barrejada amb suc de taronja o amb iogurt. Antigament se servia amb un raig de moscatell o de vi negre i s'hi afegia sucre.   Quan arribi l'època del caqui podeu preparar unes postres tricolors delicioses:  col·loqueu en una copa de vidre una base de iogurt, després la magrana desgranada i després el caqui! I la pregunta del milió: com es pela una magrana??? Traieu-vos la mandra del damunt! Podeu fer-ho a la manera tradicional i anar-la desgranant manualment, o bé podeu fer-ho amb l'ajuda d'una mà de morter: s'ha de tallar la magrana per la meitat amb un ganivet, i tot seguit posar-ne una meitat en un bol del mateix diàmetre, amb els grans cap avall. Doneu cops secs a la magrana amb una mà de morter i, finalment, deixeu que els grans caiguin dins del bol i ja els podeu fer servir per a la recepta que vulgueu. Vigileu que no us caigui la part groga dins el bol perquè us amargarà. També podeu fer suc de magrana, però sempre és millor consumir la fruita en el seu estat natural. Què tenim de temporada? El mes de octubre és segurament el mes de l'any que, sense la intervenció de la tecnologia que ens permet tenir molt producte fora de temporada, més diversitat de fruites i verdures podem trobar al mercat. Tenim encara tota la producció estival típica del mediterrani: tomàquets, albergínies, pebrots, melons i síndries. També hi ha les fulles que ens aguanten l'hivern: cols, bledes, espinacs, arrels com ara les pastanagues i les remolatxes. I a més a més, tenim els productes típics de tardor: carbasses, moniatos, castanyes, magranes, bolets i fruits secs, que ara s'acaben de collir. Per tant, podem dir que és el mes amb més diversitat de producte de proximitat de l'any. Consulta tots els articles de Toni Massanés, director de la Fundació Alícia