Les dones es troben, ens trobem, en una situació d'invisibilització gravíssima en un sector marcat per les grans figures masculines, que fan filigranes i reben estrelles Michelin. Quan la dona es va incorporar al món laboral, va haver-hi un canvi en el món de la gastronomia. Senyores que cuinaven molt bé van començar a obrir el seu propi restaurant. És per això que hi ha molts locals que estan regentats per dones, però no en parlem.   Les dades no ens deixen ser optimistes...   Un cuiner home cobra un 28% més de mitjana que una cuinera, segons un estudi de la Universitat Politècnica de València.   Aquest mateix estudi assenyala que els xefs homes són més autoritaris i que això condiciona la carrera de les dones. I no només això, sinó que tendeixen a triar altres homes per als seus equips.   Un informe de CCOO (Informe sobre el treball en Hostaleria i Turisme) diu que la contractació a temps parcial té un biaix femení molt considerable.   Cal deixar clar que dins del gremi no només existeixen les cuineres top, aquelles que trobem en llistats i portades de revistes, sinó també les cuineres que han contribuït a mantenir la cuina tradicional, que cuinen o bé en petits restaurants (els pobles en van plens) o a casa. Perquè la cuina també són les mestresses de casa, les d'abans i les d'ara, que compaginen la feina fora amb els equilibris per fer una cuina saludable.   Què fer o què deixar de fer per visibilitzar a les dones   1. S'ha de canviar el marc mental. La gastronomia també és una àvia que cuina per a vuit persones i que se'n va al mercat cada setmana. Possiblement és molt més gastrònoma que un xef d'estrella Michelin. Les barbacoes patriarcals en són un clar exemple. El senyor fa la barbacoa (controla el foc) i la senyora prepara l'amanida i cuida els nens. Això ho repeteixen fins i tot els més progres i més conscients i ara que és temporada de calçots es veu perfectament. Què vull dir amb això? Doncs que hem de reconèixer també la feina de picar pedra que fan, que fem, les dones, dia a dia. 2. No només hem de canviar el marc mental; també hem de canviar d'actitud. Això té una part negativa, però sembla que no hi ha més remei. Ho diu l'Anette Abstos (membre de la junta de Dones en Gastronomia) millor que jo: "Hem de canviar la nostra actitud cap a nosaltres mateixes, hem de començar a entendre que lluitar no és dolent. És més un canvi de la nostra perspectiva, perquè els altres també canviïn la seva perspectiva." 3. Congressos, taules rodones, conferències, showcookings... Aquí hauríem de ser més estrictes, tots i totes. Com pot ser que en un àmbit on les dones hem estat històricament les protagonistes, que hem estat cuinant tota la vida, arribis a un congrés i siguin tot senyors? Jo aquí ho tinc molt clar: els homes s'haurien de negar a participar en activitats que no siguin paritàries i nosaltres també ens hauríem de negar que ens escullin perquè som la quota. És de sentit comú. 4. Hem de lluitar contra la síndrome de la impostora: creure que no estem prou preparades i pensar que això es notarà i ens posarà en evidència. Potser algunes de nosaltres no ho estem, però ells, de vegades, tampoc, i ho fan igual. 5. Cuinar a casa al 50%. No deixar en mans de les dones de la casa les tasques de cuinar i comprar. Probablement, si compartim les tasques de casa, la situació millorarà fora de casa, perquè les dones guanyaran (guanyarem) temps, una cosa molt valuosa.     6. No culpabilitzem les altres dones. "Si no mengen bé, és perquè no volen". Això culpabilitza, sobretot, la població més vulnerable, que és la que menja pitjor, té més obesitat, etc. En aquests casos, hi trobem la mare de família, molts cops d'origen immigrant, que alimenta tota la família i fa el que pot. No la culpabilitzem amb aquestes frases de "és que comprar un quilo d'arròs i dos carbassons costa el mateix que comprar uns dònuts". Si milloressin els seus condicionants socioeconòmics i culturals, milloraria la seva alimentació. És a dir, la seva mala alimentació és una causa i no una conseqüència. No donem lliçons des de la nostra posició de poder. 7. Els organitzadors de tallers i showcooking, hem de triar cuiners i cuineres alternatius. Si el que mirem són les estrelles Michelin i com són de mediàtics els cuiners, sempre triarem homes. És un peix que es mossega la cua. Si busquem estrellats, només hi haurà senyors, perquè l'única cuinera és Carme Ruscalleda. 8. Els periodistes també hem de canviar l'enfocament de les històries d'homes i de dones. Un cas és el de la María Marte, que se'ns ven com una ventafocs que va començar com a rentaplats al Club Allard a Madrid i ara té dues estrelles Michelin perquè va substituir el xef, Diego Guerrero, quan ell va marxar. Quan són dones, sempre tendim a crear aquestes històries de superació de "mare coratge". 9. No ens barallem per qüestions de matisos. Totes volem el mateix, tot i que ho expressem de diferents maneres. Crec, sincerament, que les divergències teòriques són mínimes i que, en el gruix, totes hi estem d'acord.