L'arribada al poder dels talibans ha tallat en sec l'evolució de la societat afganesa. S'ha acabat la guerra, cert, però també s'han imposat limitacions i prohibicions que afecten especialment les dones. Des d'ara, i entre altres coses, les dones no podran practicar esport. Un entrenament amb la selecció afganesa L'any 2016, l'Elisabet Díaz, actualment en tasques d'oficial superior de polítiques de l'ACNUR, l'agència de l'ONU per als refugiats, va passar una jornada completa amb la selecció femenina de ciclisme de l'Afganistan per fer-los un reportatge. Una de les ciclistes surt de casa per anar a entrenar-se (REUTERS / Mohammad Ismail) En aquella època, Díaz treballava per a la televisió afganesa cobrint, sobretot, qüestions de gènere o vinculades amb l'acció de govern del país. L'encàrrec per seguir aquell equip de ciclisme va suposar per a ella una experiència única, lluny de les ambaixades on treballava habitualment. "En aquell moment hi havia atacs i jo havia d'esperar que em donessin un permís per poder sortir. Estava molt nerviosa per qüestions de seguretat; va costar, però el permís va arribar. Les noies entrenaven al matí, juntament amb la selecció masculina que les escortava per davant i darrere mentre que l'entrenador les seguia amb el cotxe" L'entrenador i una de les noies que estava lesionada van acompanyar l'Elisabet en cotxe seguint l'entrenament i li van explicar com el ciclisme les estava empoderant. Gràcies al ciclisme, podien fer el mateix que feien els homes. El seleccionador afganès dona instruccions a les seves ciclistes (REUTERS / Mohammad Ismail) Mirades i comentaris incòmodes Tot i així, la vida a les zones rurals era molt diferent del que passava a les grans ciutats. A Kabul, per exemple, la societat s'estava modernitzant. Castigada pels conflictes, el 60% de la població tenia menys de 25 anys; era gent que havia crescut sense els talibans a les ciutats i mostraven moltes inquietuds, amb un ús constant de les xarxes socials. "Fins i tot hi havia pocs burques. A les zones rurals, en canvi, passava tot el contrari, hi havia molt contrast. Per això, quan les noies agafaven la carretera a Jalalabad per seguir amb l'entrenament cap a zones rurals, començaven a aparèixer les mirades, els comentaris, els crits... A mi m'incomodava molt" Han passat més de cinc anys d'aquella jornada, però la situació ha canviat radicalment per a la selecció femenina de ciclisme afganesa. "Fa només cinc anys, les noies anaven vestides de ciclistes, amb roba ajustada i colors vistosos. Ara ni tan sols podria fer aquest reportatge, seria impossible" Les integrants d'aquell equip que continuen vivint a l'Afganistan estan en una situació complicada. Ara mateix, des de l'ACNUR aquest és un tema d'emergència en què s'han de cobrir les necessitats bàsiques. "L'únic motiu per somriure és que s'ha acabat una guerra", destaca l'Elisabet al podcast Ràdio Volta de Catalunya Ràdio. La vestimenta de les ciclistes era motiu de mirades i comentaris incòmodes (REUTERS / Mohammad Ismail) De la guerra als Jocs Olímpics Una situació ben diferent és la de les ciclistes que són fora com a refugiades; elles poden refer la seva vida. És el cas de la Masomah Ali Zada, que ja havia mostrat un bon nivell temps enrere i que aquest passat estiu va competir als Jocs Olímpics de Tòquio amb l'equip dels refugiats. Ella és l'esperança que queda d'aquell equip que un dia s'entrenava per les carreteres rurals properes a Jalalabad escortades pels seus companys de l'equip masculí.