Mikel Landa, un ciclista singular amb qui s'identifica la gent del carrer

El Gàlata moribund és una estàtua grega ja desapareguda se'n guarda una còpia feta de marbre- que va ser encarregada a la dècada del 230 aC per commemorar la victòria del rei de Pèrgam a l'actual Turquia sobre els gàlates. La figura mostra un guerrer gàlata moribund, mig estès, només recolzat a terra amb la mà dreta. El seu enorme realisme ha fet que al llarg dels segles hagi estat tan admirada que molta gent adinerada n'ha demanat còpies. La postura del gàlata és calcada a la de Mikel Landa en una fotografia de Tim de Waele per a Getty Images- després de patir una greu caiguda en l'etapa del Giro d'aquest dimecres, a només quatre quilòmetres de l'arribada. Que dels 184 corredors que van començar aquest Giro d'Itàlia sigui justament Landa a qui s'equipari a una estàtua no és casual. El basc és un ciclista tan singular que la seva manera de córrer ha generat una mena de religió pròpia: el landisme. Però, què és el landisme? És art? És religió? És probable que el landisme no es pugui explicar amb paraules sinó que fa falta una sèrie d'experiències per conèixer-lo. No és ben bé la vida d'un perdedor però, en cap cas, tampoc és la dels grans guanyadors. Podríem dir que és la història d'un tipus corrent vestit de superheroi. Un dels ciclistes amb més qualitat dins del gran grup que mai guanya de manera convencional i que sempre es troba tots els elements possibles en contra. Però això de guanyar li passa poc. Perquè quan té la victòria fàcil a l'abast, cau en desgràcia. És un tipus brillant que massa sovint està marcat per la decisió equivocada. És el veí que compra la loteria i no li toca, el que ha de canviar de feina per sobreviure, el que persegueix somnis i pateix les desgràcies. És el ciclista amb qui s'identifica la gent del carrer. Landisme "is alive" La idiosincràsia del landisme ha creuat totes les fronteres ciclistes i bona prova n'és la retransmissió televisiva del canal internacional d'Eurosport. Just el dia abans de la caiguda, en una etapa duríssima per la pluja, Mikel Landa va atacar en el grup dels favorits. Quan va obrir forat, el narrador, emocionat, va deixar anar un "landismo is alive!" que va resultar víctima de la seva pròpia causa. Una premonició. De tocar el cel en un dia de pluja a l'infern de l'endemà a quatre quilòmetres per al final d'etapa en una ciutat que, coses de la vida, es diu Cattolica. Mikel Landa és un d'aquells ciclistes que no et deixen indiferent. El dels atacs impossibles i les cantades més increïbles. Amb una estètica sobre la bici única, atacant sempre agafat a la part de baix del manillar, com els d'abans. Un romàntic que va acabar tercer al Giro del 2015 i a qui se li va escapar el podi del Tour del 2017 per un segon. El que sempre ha mostrat una sensació de poder fer més. Tant, que a vegades ha estat el seu propi director qui l'ha frenat amb unes ordres d'equip que van desencadenar el famós hashtag #FreeLanda. El de Murgia, però, també és la persona que mostra públicament el seu suport als treballadors de Tubacex que fa 100 dies que estan en vaga, és la persona que toca l'acordió o la persona que destrossa el seu corró amb una destral en plena pandèmia.

Mikel Landa, un ciclista singular amb qui s'identifica la gent del carrer

Landisme, religió o art?