Quadern de viatge 1: Una cicatriu de ferro

Cèlia Cernadas
Frontera entre Nogales, a Arizona, i Nogales, a Sonora

Frontera entre Nogales, a Arizona, i Nogales, a Sonora

La primera visió impacta. No m'ho esperava. No així. Gruixuts barrots de ferro oxidat de 6 metres d'alçada, separats per pocs centímetres, a la frontera entre Nogales (Arizona) i Nogales (Sonora). Una banda i l'altra d'aquesta frontera, de 3.126 quilòmetres, que Donald Trump s'ha proposat fortificar més, encara.

Pels habitants de Nogales, Arizona, el mur ja s'ha fet gairebé invisible; està integrat enmig de botigues de roba barata, magatzems de productes lliures d'impostos, cases de canvi, un McDonald's. El típic brogit de les zones frontereres. Per aquells que tenen els documents en regla, creuar la frontera és un tràmit, ràpid i senzill. Entrant a Mèxic ni tan sols em van demanar el passaport. "Benvinguda a Mèxic". A Mèxic, per cert, està prohibit entrar-hi armes.

Però, a l'altra banda, la història canvia. Nogales és un enclavament molt antic. Des de molt abans de l'arribada dels espanyols, per aquí creuaven rutes i camins de comerç i contraban. Pancho Villa va ocupar la vil·la durant la revolució mexicana del 1915. Avui és una ciutat de 500.000 habitants que bull d'activitat.

Relats des de la frontera: Trump i el mur amb Mèxic

A Nogales hi arriben els mexicans i centreamericans que comparteixen aquest somni maleït: creuar, com sigui, la frontera. Per guanyar més diners; per tenir un futur; per fugir de la violència o de la guerra.

El mur és una bufetada. Una cicatriu, em diu l'Eladio, comerciant i taxista de Nogales. M'explica que alguns aconsegueixen saltar-lo, amb cordes i escales. Però la majoria dels indocumentats buscaran vies alternatives a través del desert, i pagaran milers de dòlars als anomenats "coits", traficants i màfies. El mur de Nogales s'ha convertit en un aparador de la frustració popular. Les espelmes pintades als barrots i les creus de fusta al peu de la tanca recorden els milers de morts de la frontera. Un mural pintat al formigó representa una nena de cara trista muntant un ase per les muntanyes. Un viatge de destí i final incert.

Quadern de viatge (dia 2): Una postaleta a la verge dels somnis frustrats

ÀUDIOS RELACIONATS