ANÀLISI

"Les Gaudí", uns premis lliures i elèctrics, però amb molts interrogants

Neus Ballús ha estat una de les grans triomfadores de la nit: "Les dones no hem arribat al cinema per fer òperes primes, hem vingut per quedar-nos"

Enllaç a altres textos de l'autor Àlex Gorina.

Àlex Gorina

Director i presentador de "La finestra indiscreta"

@FinestraCR
Actualitzat

Entusiasme amb el cinema català! Un cinema econòmicament pobre, poc organitzat, en què polítics i autoritats no han cregut per sistema, i que forma part d'aquest valor del país que és vist amb superioritat per molts: és a dir, la cultura, sempre un enemic potencial i un caprici de gent poc productiva, pensen.

Un cinema que protesta poc, penso jo. No fa gaire... en perill d'extinció, també. Un cinema progressista, modern, atent al món que l'envolta, idealista, humà, senzill, i ara més que feminista. Un cinema dona. Com deia jo... a Catalunya el cinema és "la cinema".

Ha calgut que "Alcarràs" triomfés al Festival de Berlín perquè, tot d'una, una momentània (potser sincronitzada) onada d'entusiasme hagi despertat la societat catalana? Perdoneu l'interrogant, però ja m'agradarà veure quant de temps dura aquest miratge. Conec aquest país estrany i masoquista, i porto molts anys reclamant al país que conegui el cinema català, i si de cas, després, que se l'estimi.

Ens queden tres deures vitals per dur a terme, i han de ser ara. El primer, que s'organitzi de debò un sistema de finançament a curt, mitjà i llarg termini que no exclogui ningú i permeti dignificar, potenciar i exportar aquest castigat cinema català.

Segon, treballar amb rigor per convèncer els nous cineastes, els productors reticents i també una societat massa contaminada pel doblatge. La versió original és l'única que importa, i ha de ser sobretot en català (fora dels personatges i àmbits que de cap manera el parlen).

I tercer, remoure cel i terra perquè arribem a tot arreu, especialment dins Catalunya, de manera competitiva i atractiva. S'han de crear els al·licients necessaris perquè catalans i catalanes el redescobreixin i se n'enamorin, amb la mateixa passió que voldrien el millor d'aquest país, pel país.

Els Premis Gaudí del 2022 han estat un miracle: algunes categories s'han completat justetes, justetes. No diguem ja l'animació, on ha guanyat automàticament l'única que competia: "MIronins", i això és lleig. Però s'ho mereixia, és excel·lent. Tot i així, l'esforç sobrehumà de cineastes i artistes ha fet possible un resultat globalment magnífic, inevitable. Empat entre dones i homes, amb una potent presència de les primeres al rànquing estel·lar.

Els quatre intèrprets premiats refusen les decisions tòpiques. I el triomf de "Sis dies corrents" i "Libertad" ens aproximen molt a l'ideal d'un cinema en transformació. He de dir, però, que el menyspreu brutal que se li ha fet a l'Agustí Villaronga em sembla imperdonable perquè amb "El ventre del mar" torna a demostrar que és una veu il·luminada, un valent, un explorador, un poeta, un mestre.

No vull queixar-me massa, però em sembla just dir també que l'absència de Pep Cruz entre els finalistes m'és incomprensible i em du a demanar-me una vegada més si els acadèmics voten amb responsabilitat real. És a dir: veuen tot el que han de jutjar, de debò? Pensen quines són les millors feines o es limiten a votar per sistema totes les categories de la pel·lícula que més els agrada? Afegeixo a la meva reflexió l'absència d'Anna Molins, la directora de fotografia de "Sis dies corrents", entre els finalistes: un treball potentíssim també per la seva dificultat, i perquè no sempre la fotografia més "bonica" és la millor.

Celebro l'èxit de la Neus Ballús i la Clara Roquet. M'entusiasmo pels premis a "Farrucas" (irresistible); a l'Arnau Bataller (per fi un músic de cinema de debò al palmarès); al so de "Tres" (no per cantat menys implacable); i per la Vinyet Escobar de "La ley de la frontera" (senyora, als seus peus!)

Vull acabar amb Tomàs Pladevall, la mirada de totes les èpoques del cinema català modern. Un director de fotografia que va fer de tot, dut per un impuls d'autosuperació i curiositat infinits, i que va obrir una escletxa definitiva al look encartonat del cinema anterior. Més que un professional aprofitat per tots els grans cineastes catalans, Pladevall és l'home que va saber treballar amb tots ells quan començaven i els va dotar de perspectiva, opcions noves i llibertat visual. El Premi d'Honor li hauria semblat molt bé a qui du el nom del premi, el gran Miquel Porter i Moix, oi?

Fins l'any que ve… ens veurem a ALCARRÀS!!

Anar al contingut