Preguntes que la sentència no respon

El duríssim informe final de la Fiscalia necessita, inevitablement, donar credibilitat als passos de l'independentisme durant la tardor del 2017. Rebutja així la tesi del "farol" que alimentaven alguns sectors fa només un temps, aprofitant unes declaracions de Clara Ponsatí. El relat, després de quatre mesos de judici que no sembla que hagin mogut res, és que la república catalana va estar a punt de ser una realitat.

Políticament, aquesta visió suposa una crítica implícita a les institucions espanyoles per haver permès que la situació arribés, a parer seu, massa lluny. Que es consumés un "cop d'Estat". I l'Estat, avisa el fiscal Javier Zaragoza, té l'obligació cívica de defensar-se. I es repenja en Jürgen Habermas, el filòsof alemany de qui José María Aznar va adulterar la idea de "patriotisme constitucional".

La sessió d'aquest dimarts certifica que els tribunals han acabat ocupant els espais que la política ha deixat buits. Però el nus de la qüestió continua sense resposta i més a la vista que mai: quines vies té una majoria que vol autodeterminar-se per passar de la teoria als fets, en l'Europa del segle XXI? Quins mecanismes reals té l'independentisme, en una "democràcia no militant", per concloure el seu projecte sense caure en una suposada rebel·lió?

Preguntes que persistiran després de la sentència, per molt dura que sigui. Només una dada: a les eleccions europees del 26M els partidaris de l'estat propi van fregar el 50%.