Per què mirem amb recel qui és diferent?

A Catalunya Ràdio, hi he conegut gent que val molt la pena. Persones que creuen en la feina que fan i que s'engresquen en un projecte. Persones amb qui et ve de gust conversar, perquè les paraules flueixen fàcils, però també prendre una cervesa, perquè saps que t'hi trobaràs sempre a gust. Als passadissos de l'emissora o en un bar, sorgeixen complicitats que milloren la vida.

Avui parlaré de na Carme Lluveras. Sóc la seva fan. Li he dit algunes vegades, encara que no sé si ella s'ho acaba de creure. Curiosa sensació de proximitat amb algú que, en aparença, és un pol oposat a mi. No en tinc ni idea d'esports en general ni de bàsquet en concret. Som molt distintes.

Em pregunto per què tenim tendència a mirar qui és diferent amb recel. Si només ens relacionéssim amb aquelles persones que s'assemblen a nosaltres, perdríem l'oportunitat de veure la vida des de noves perspectives. Amb una successió de calcs nostres, tot seria més avorrit.

Des que vaig conèixer la Lluveras, em sento còmoda parlant-hi, m'ensenya coses i, a la vegada, em diverteix. Trobar algú que t'aporti idees, bon rotllo, i que desperti la teva admiració no és fàcil. Admiro la seguretat amb què parla, la contundència de les seves opinions, fins i tot la forma en què porta els cabells i com es vesteix amb una caçadora de color fúcsia gens discreta. 

Etiquetar els altres per raons tan absurdes com una imatge que ens trenca els esquemes no dona gaire bon resultat. Val la pena sentir la curiositat necessària per anar una passa enllà en la descoberta dels qui són a prop nostre.