Oh, Susanna!

La calçotada havia començat. Amb les mans brutes i el cor alegre, la gent anàvem movent-nos buscant temes de conversa mentre sucàvem la ceba i ens sentíem primitius embrutant-nos sense vergonya. En una rotllana, uns quants parlaven del jutge Llarena; en una altra, uns altres discutien sobre si hi hauria noves eleccions. Tant era el grup on anessis a embrutar-te de salvitxada perquè el tema era el mateix: Catalunya i la independència.

Ningú sabia què passaria, però tothom tenia clar què n'opinava. La majoria estaven molt emprenyats per la campanya repressiva de l'estat espanyol. Uns quants estaven molt decebuts amb el govern català per la seva innocència. I d'altres estaven convençuts que tot era culpa de l'independentisme. Tothom al seu lloc. Tot clar. Però, de sobte, un nom va començar a enrarir-ho tot. Quan es pronunciava, els calçots s'aturaven, el beure s'interrompia. El dubte ho arrasava tot. Adeu certesa. El nom era Susanna: Susanna Griso.

Tant els d'una banda com els de l'altra afirmaven no entendre el personatge. Per què una periodista catalana presentava un programa com el seu? Per què una dona educada en la immersió lingüística defensava temes amb títols com "guerra de idiomas en Catalunya" o "guerra de símbolos"? Per què donava credibilitat a la història d'aquella veïna de Balsareny que diu que li van cremar el vestíbul i la bandera d'Espanya, sabent que aquella dona és una feixista confessa?

Calçots avall, però, ara sí, trago de vi, aviam si ens aclaria les idees. Encara més. Com pot ser que Susanna estigui casada amb un senyor independentista que tuiteja i es queixa del mateix que fa la seva dona a la televisió? Com s'ho fan quan arriben a casa? No parlen del tema? O riuen esbojarradament mentre cremen bitllets de 100 euros? Ens vam mirar, vam fer un gest d'incomprensió absoluta fins que algú va cridar "la carn ja està", i tots vam córrer com bojos fins a les brases per seguir no entenent res però amb l'estómac a rebentar. Oh, Susanna. No ploris més per ella.