Màster de cartró pedra
Enmig del bombardeig del cas Cifuentes, em pregunto: què pensen els estudiants que han renunciat als ingressos de feines perquè no poden fer compatible treballar i anar a classe?
Qui renuncia a un títol quan és el resultat d'un esforç personal? Des que eldiario.es va destapar l'escàndol Cifuentes, un munt d'escombres han netejat currículums inflats.
Un diputat de Valladolid ha passat de tenir un grapat de referències acadèmiques a ser ara simplement un home solter. La goma d'esborrar ha arribat amb el cas Cifuentes i més d'un ha decidit posar-se les ulleres, refrescar la memòria i netejar títols.
Algú s'ha plantejat de debò el mal que el cas Cifuentes fa a la universitat?
La qüestió no és si un grapat de polítics han mentit en un currículum, això també. És la sensació que estem davant d'una trama que subministrava títols de fireta a canvi d'una col·locació de futur o simplement diners. És la trama que connecta el món acadèmic més impresentable amb la part més lamentable de la política.
La Universitat Rey Juan Carlos I està tocada de mort, pel que ja se sap del que ha passat i per la seva resposta lenta i fosca.
Les aules tenen sentit si el que aporten és coneixement i esforç. Si no aprens i tot t'ho regalen per un preu inconfessable, el seu valor és zero. Si, a més, permets la convivència del que s'esforça i assisteix a classe amb el que rep un vestit a mida sense trepitjar l'aula, el desastre és qüestió de temps.
Mal negoci quan la Universitat Rey Juan Carlos I està en boca de molts acudits que descriuen la institució com una repartidora del no res. La trama té sentit quan hi ha ambició de ser el que no s'ha arribat a ser. Res estrany si recordem una frase d'Eduardo Galeano. L'escriptor uruguaià denunciava que vivim en un món on els funerals importen més que el mort, el casament més que l'amor, i el físic més que l'intel·lecte. Vivim en la cultura de l'envàs que menysprea el contingut.
