Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Mapamundi

"Si no pagues, et matem a tu o a una de les teves filles": la vida sota les "maras"

El Salvador, Hondures i Guatemala comparteixen la mateixa xacra: les bandes de carrer o "maras"

Actualitzat

La Fany és d'Hondures i no vol dir-nos el cognom. Va arribar a Catalunya el novembre passat.

Va fugir perquè les "maras" l'amenaçaven de mort si no els abonava una "quota" de 400 euros mensuals a canvi de protegir la seva petita botiga de queviures. Ella no podia pagar-ho --és mare soltera amb tres criatures-- i va decidir posar la seva família en un lloc segur, tancar el negoci i malvendre'l.

Els tatuatges són un element comú entre els membres de les "maras" (Europa Press)

Amb el que va obtenir, va venir cap aquí. Ha explicat la seva experiència amb els "mareros" al podcast "Mapamundi":

"Només de veure'ls, t'espantes. Van plens de tatuatges i van armats. Et posen les armes al davant i et diuen que volen diners. Quan van veure que no pagaria, em va dir: "O ens dones els diners, o te'n vas, no et volem veure per aquí. I si no marxes, llavors et matarem a tu o a un dels teus fills."


Mara Salvatrucha i Barrio 18, les dues bandes principals 

L'origen de les bandes el trobem a Califòrnia, als Estats Units. Allà es van refugiar molts salvadorenys, i d'altres que van ser expulsats, durant la guerra civil entre l'exèrcit governamental i les forces del Front Farabundo Martí per a l'Alliberament Nacional.

A Los Ángeles, les bandes eren molt violentes. Quan es va acabar la guerra, el llavors president dels Estats Units, Bill Clinton, va enviar al Salvador milers dels seus membres abans que es fes la transició cap a la pau, com explica al podcast "Mapamundi" Carlos Dada, director del diari salvadoreny El Faro:

"Van arribar tots aquests nois amb experiència als carrers de Califòrnia a un país amb el teixit social trencat, ple d'armes i amb una cultura de la violència molt present. Quan arribaven a l'aeroport, els portaven fins a un parc on es reunien els estudiants de secundària. I així van començar les bandes al Salvador."


L'estat del Salvador també va contribuir al fenomen 

Després de l'acord de pau de 1992, que va tancar la sagnant guerra civil salvadorenya, el govern local veu en les "maras" l'enemic que substitueixi la guerrilla, els comunistes o els indígenes. Carles Feixa és catedràtic d'Antropologia Social de la UPF i investigador principal del projecte Transgang: 

"Es comencen a aplicar polítiques de mà dura i el que eren bandes amb una identitat juvenil més o menys conflictiva, amb problemes d'adaptació, es converteixen en organitzacions criminals a gran escala." 

Membre d'una de les "maras" detingut al Salvador (Europa Press)

El fenomen es converteix en un tema de seguretat pública i la persecució policial indiscriminada porta molts joves a la presó, on no tenen altre remei que unir-se a les bandes, si no volen morir assassinats. 
 

La dimissió de l'Estat

La bandes s'estenen pels barris degradats de les ciutats, però també per les comunitats rurals de l'anomenat triangle nord de Centreamèrica. Allà l'Estat hi té poca o nul·la presència, com explica el periodista Carlos Dada, convidat a Barcelona pel Col·legi de Periodistes de Catalunya

"Allà les voreres estan destruïdes, hi ha brutícia... Allà un nen neix i arriba a la majoria d'edat i l'única presència de l'Estat que ha vist és en forma d'un soldat o d'un policia que li esbotza la porta. Res més."  


El narcotràfic i les "maras"

A la violència de les "maras" s'hi afegeix la del narcotràfic, que té a Centreamèrica el pont de la droga cap als Estats Units. El Salvador no tant, però sí Honduras i Guatemala, on el narcotràfic controla grans territoris del país.

De fet, al narcotràfic no li agraden gaire les "maras", no les troben fiables, però en alguns lloc sí que les fan servir per distribuir la droga. Dada assegura, però, que les bandes no són cap càrtel de la droga:

"No són la màfia italiana, en què els seus líders viuen amb 20 guardespatlles i agafen avions privats. Tampoc són capos del narcotràfic com el Chapo Guzmán. Són gent majoritàriament pobre i marginal que viu d'extorsionar el forner de la cantonada."

Honduras forma part del pont centreamericà de la droga cap als Estats Units (Europa Press)


El reclutament dels membres

Molts joves se senten atrets per les bandes de carrer i demanen entrar-hi, però hi ha un ritual d'ingrés traumàtic, com explica l'antropòleg: 

"En origen era l'anomenat 13, que era aguantar tretze segons de cops. En l'actualitat sovint els líders fan fer altres coses més greus, incloent-hi l'assassinat d'un membre d'un altra banda."  

Històricament, es podia sortir de les "maras", malgrat la pressió que tenien els joves per no plegar del grup, perquè si ho feien es posava en perill la vida de la resta de membres. Ara és més difícil sortir-ne, però n'hi ha que ho aconsegueixen.

La manera legitimada de fer-ho sol ser la conversió religiosa o bé el pagament d'una multa. Però a vegades, un cop algú n'ha sortit, les autoritats el segueixen perseguint, sobretot si porta un tatuatge.    


La sortida és la immigració 

Molts exmembres i moltes víctimes de les "maras" emigren als Estats Units. Un camí molt perillós.

Funeral a Ciudad Delgado, el Salvador, d'un migrant ofegat al riu Suchiate quan intentava arribar als EUA (Reuters)

A més, en el camí, tornen a trobar-se les "maras" com explica Ignasi Calbó, que és sotsdirector regional de HIAS a Panamà, una ONG nord-americana d'ajuda als refugiats.

"El tràfic de persones és el segon negoci més lucratiu d'aquesta regió, després del narcotràfic. Les "maras" i els càrtels de la droga mexicana exerceixen un control total del tràfic de persones per Centreamèrica."

Altres centreamericans venen aquí, com va fer la Fany, i es troben moltes dificultats per aconseguir la condició de refugiat, malgrat la violència i la persecució que han patit.

A la majoria, el govern espanyol els denega aquesta condició per considerar que les "maras" són delinqüència comuna i que no hi ha un conflicte intern generalitzat. És la denúncia de Gisela Cardús, advocada de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat:

"El 2021 d'Honduras es van resoldre 4.690 peticions de protecció internacional, de les quals 4.125 van ser denegades. I del Salvador se'n van resoldre 2.490 i se'n van denegar 2.329. Per tant, la majoria es deneguen." 

A més, denuncia que aconseguir una cita al web del Ministeri de l'Interior és pràcticament impossible i només es resol al mercat negre, pagant entre 30 i 300 euros per una cita perquè et donin dia i hora per fer la sol·licitud.

Molts hondurenys que fugen de la violència de les "maras" també demanen asil als Estats Units (Reuters)


 

ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut