"No soc tonta ni gandula, soc dislèxica"

La Sheila als 9 anys anava endarrerida, i als 10 van posar nom al que li passava: dislèxia. Identificar les lletres és esgotador, llegir l'angoixa, li costa ajuntar el so amb la lletra assegura la Sheila, ara a la Universitat i disposada a ser arquitecta. Per a la Sheila, l'escola ha estat una cursa d'obstacles. "A alguns docents els costa entendre que les adaptacions no són per fer més fàcil l'examen o dedicar-hi menys temps, perquè hi dedico el doble, sinó per poder demostrar millor el que sé." No tothom l'hi ha posat fàcil, es lamenta la Sheila. Demanar les adaptacions és un dret, reivindica, encara que faci vergonya, i ajudarà els que vinguin després. La Sheila també té altes capacitats i va guanyar un primer premi d'arquitectura amb Lego. "Soc dislèxica, no soc tonta ni gandula. He hagut de treballar molt la frustració, intentar-ho moltes vegades, i no sempre m'ha sortit bé, però només una nota no ens pot definir." Tot el que ha viscut i sentit la Sheila a l'aula s'hauria pogut evitar i som a temps d'evitar-ho per a altres infants, afirma l'Aina, la tieta de la Sheila, que li va proposar: "Si t'ofega la paraula escrita, fes-la servir com a alliberadora i en farem un llibre: 'Como yo lo veo, como yo lo leo', un testimoni escrit i dibuixat que empodera els infants dislèxics, una poderosa eina de divulgació del que és la dislèxia en primera persona." Dibuix de la Sheila Calvo al llibre "Como yo lo veo, como yo lo leo", un testimoni empoderador del que és la dislèxia (editorial Grao) Com podem identificar si el nostre fill o filla té dislèxia? La dislèxia no està relacionada amb la intel·ligència, assegura Luz Rello, dislèctica i autora de "Superar la dislèxia". "És un trastorn del neurodesenvolupament universal, més freqüent del que sembla. A totes les aules hi ha infants amb dislèxia." Segons l'OMS, un 10% de la població és dislèxica. És el trastorn de l'aprenentatge més comú i afecta la lectura i l'escriptura, imprescindibles en el procés educatiu, assegura Neus Buisan, logopeda, dislèxica i directora de l'Associació Catalana de Dislèxia. D'aquí que el 75% dels infants amb dislèxia tinguin un baix rendiment escolar, una realitat que fa patir i angoixa l'alumne i la seva família. Els identificarem perquè mostren dificultats en la lectoescriptura, assegura el mestre Luis Darriba, dislèctic i president de l'Associació Catalana de Dislèxia. "Dificultats per dir un color, per aprendre poemes, cançons, els dies de la setmana, també amb els números --en poden canviar l'ordre o confondre'ls a l'hora d'escriure'ls-- i dificultats per memoritzar les taules de multiplicar." Demanar adaptacions és un dret dels infants amb dislèxia, i no ajudar-los els condemna al fracàs (canva) Amb el pas del temps s'esforcen moltíssim i cada vegada s'equivoquen més, alerta el mestre, perquè cada vegada deixen de preguntar més oralment, i la participació escrita els costa moltíssim. Luis Darriba recorda un alumne dislèctic molt motivat que al cap dels anys s'havia convençut que era tonto i el va recuperar a través de la participació oral. "Per desgràcia, molts alumnes amb dislèxia no volen anar a l'escola o a l'institut, i, si no aconseguim que vagin contents a l'escola, no aprendran." La incomprensió del sistema, i la falta d'adaptacions i recursos a les escoles, condemna al fracàs molts alumnes amb dislèxia, reconeix Neus Buisan, mare també de dislèctiques. "Frases com "no comparis" o "ja ho farà" fan que no s'actuï amb la precocitat que caldria. És bàsic tenir informació verídica i no ajuda que s'hagi de recórrer a la sanitat privada per al diagnòstic i el tractament, perquè el sistema públic està saturat amb els casos més severs, fet que exclou les famílies més vulnerables." "Com més aviat es detecti, abans es podrà entendre, intervenir i acompanyar la dislèxia", conclou la logopeda. Què salva els infants dislèxics? El més important és que l'alumne sàpiga que és dislèxic i també treballar amb la logopeda, reconeix la Sheila, a qui una professional va ajudar a millorar la velocitat lectora i la comprensió; i, sobretot, la van salvar les adaptacions. Els ajuda que no sigui tot escrit, apunta el mestre Luis Darriba. "Fer exàmens orals o mixtos (fer la prova per escrit i en acabat dir-la oral), llegir les activitats per a tota la classe, deixar-li les taules de multiplicar, donar-li paraules clau per fer un examen, copiar el mínim possible, perquè és un gran esforç, i garantir que tingui uns bons apunts." Afavorir l'oralitat a l'aula, que no tot sigui escrit, ajuda l'alumnat amb dislèxia (canva) Segons el docent, és clau avaluar els alumnes amb dislèxia de manera que no sentin que equivocar-se està malament, i garantir que els futurs mestres estiguin més formats en els trastorns de l'aprenentatge: "La dislèxia és una dificultat en la lectoescriptura. Hem d'aconseguir que no es converteixi en un problema a l'hora de demostrar el que saben, perquè hi ha maneres de fer-ho alternatives a l'escrita." Una opció, per exemple, és llegir a l'infant per evitar que rebutgi i odiï la lectura. La lluita incansable de les famílies, sumada a mestres implicats, com Luis Darriba, i a la tasca de les associacions, també salva, reconeix la tieta de la Sheila. La normalització, la comprensió i la divulgació dels trastorns de l'aprenentatge són clau, defensa Neus Buisan, però no n'hi ha prou. "Demano al Departament d'Educació que vetlli per implementar el decret de l'escola inclusiva. Falten recursos, formació, sensibilització, els mestres que calen dins l'aula i les eines informàtiques que ajuden." Les famílies necessiten informació, formació i acompanyament. És el que ofereix l'Associació Catalana de Dislèxia, que acaba d'iniciar una campanya per denunciar que els trastorns de l'aprenentatge s'han exclòs de les beques. Famílies en el Dia Europeu de la Dislèxia a l'Associació Catalana de Dislèxia (Associació Catalana de Dislèxia ) Acabem amb recursos. Change dislèxia, una plataforma creada per Luz Rello que ofereix un test de dislèxia gratuït i 4.000 exercicis d'estimulació i entrenament. I els llibres "Guía para padres disléxicos", "Què cal saber de la dislèxia" i "El niño incomprendido", de Neus Buisan; "El jugador dislèctic", el viatge d'una mare i un fill per saltar els murs de la dislèxia, de Sandra Freijomil, i "En Noah i na Dix", de Carlos Llecha Jofre, per explicar la dislèxia als nens i nenes.

"No soc tonta ni gandula, soc dislèxica"

Per a un infant amb dislèxia, l'escola és una cursa d'obstacles salvada amb esforç, docents implicats, famílies lluitadores i associacions