"El Jaume té dues mames, i quan li agafa vergonya s'amaga entre les seves cames. L'Esther va néixer amb un sol braç però l'hauries de veure com és de bona fent gimnàs...". Així comença "Mirada estràbica", que s'ha fet viral i ja es fa servir a les escoles per parlar de la diversitat familiar, intel·lectual o física. Els Xiula estan aclaparats amb la transcendència de la cançó, que van estrenar el 24 de novembre i ja té més de 160.000 visualitzacions a YouTube. Ha ressonat en moltes famílies, que els expliquen com l'han plorat, i els comparteixen històries d'amor, dolor i tristesa que els estan arribant de manera molt profunda. És una cançó que neix de l'experiència personal d'un dels membres del grup, Rikki Arjuna, i que commou en un cant d'amor a la seva filla Lluna, que va néixer amb una mutació genètica, que li ha atrofiat el cerebel, i li falla molt l'equilibri, i té un desenvolupament cognitiu molt lent. "Abans em costava molt estar amb el dolor i la incomoditat però ara, de cop, m'ha vingut una situació incòmoda, dolorosa i trista i que no s'acaba. No té caducitat i em toca aprendre a viure amb això, i més enllà del dolor, descobrir l'amor que m'ajudi en el dia a dia." La incertesa s'ha apoderat de les seves vides, i ara mateix no saben què passarà ni fins on arribarà, tot i que se senten acompanyats, explica el Rikki, que sent que està en constant aprenentatge, tot i que la teràpia el va col·locant a lloc. "Mirada estràbica", amb el piano de Clara Peya, no deixa ningú indiferent. Un altre dels components del grup, Jan Garrido, explica que la primera vegada que el Rikki els va cantar la cançó van plorar perquè es van adonar de la força que tenia: "Ha estat un mirall de la vivència pròpia de moltes famílies: dels dolors, dels dols, dels infants especials i diferents, i sense judicis, perquè és una realitat que existeix, és interna i compartida." Pel Jan i el Rikki sempre és molt il·lusionant que els seus temes es converteixin en una eina pedagògica (com amb les cançons "Verdura i peix" amb l'alimentació o "Rispect" amb el "bullying"), i en el cas de "Mirada estràbica" saben que ja l'estan fent servir molt en l'àmbit educatiu i familiar perquè la lletra és molt potent. La cançó forma part d'un esplèndid 5è disc de la banda, "Descontrol MParental", el més profund i personal, i que parla del caos que arriba a la família amb l'arribada dels fills; i que va de l'alegria de celebrar la nova vida, els cangurs i els festivals familiars a acceptar l'esgotament, la ràbia o el dol perinatal com una oportunitat per créixer. "Descontrol MParental": del dol perinatal al reconeixement als avis Els Xiula s'expressen amb registres musicals molt diversos, com l'agraïment als cangurs en un estil punk dels 80 del tema "Salvem els cangurs!", un homenatge als avis, àvies i a totes les persones que ens han cuidat perquè són un respir per als pares i mares, i salven parelles. I dediquen també una cançó, amb la Suu als "festivals familiars", perquè estan convençuts que s'ha de mantenir l'alegria, les ganes de ballar i anar de festa amb la canalla. I fan també un espai al seu disc al moment màgic "d"El conte" en una col·laboració amb Albert Pla, que mostra aquells moments d'esgotament màxim en què, quan expliquem un conte, ens adormin nosaltres en lloc dels nostres fills, coses que passen. Explica Jan Garrido que famílies i mestres agraeixen l'empatia: "La gent ens pregunta com hem pogut fer una cançó que els retrati 100%, posant paraules al que els passa. Ens diuen que ja no estan sols." I això és el que passa amb el tema "Espera't un segon", el mantra que deixem anar sovint als fills; i que quan arriben a l'adolescència, es gira, i llavors ens diuen a nosaltres que ens esperem. I és que els més petits ens posen davant de les nostres contradiccions i emocions, com la culpa o la ràbia, i així ho canten al tema "Quan m'enfado no m'agrado". Jan Garrido, Rikki Arjuna, Adrià Heredia i Marc Soto (Foto: Xiula) Jan Garrido, format en teràpia de la Gestalt, pensa que és important que tinguem un espai per mirar la nostra pròpia vivència, no tant per canviar la de l'altre, i si em puc permetre enfadar-me, estaré més d'acord que la ràbia de l'altre s'expressi. Aquest és el disc més terapèutic dels Xiula, en el seu cas tenia la necessitat de parlar del dol perinatal, que ha viscut en pròpia pell, i de la importància dels que han mort poc abans o poc després de néixer, i una cançó com "Fer un lloc" ajuda a transitar-ho i fer un lloc a la criatura. El Jan creu que cada família creativament pot trobar les seves maneres per fer-ho: "Primer se li pot posar un nom a la criatura i escriure'l en una espelma, posar-lo en un lloc de la casa i anar-lo encenent, en un moviment d'anar-li dient adeu; després, això sí, d'haver-li fet un lloc a la nostra família." Els Xiula són 4 homes, Jan Garrido, Rikki Arjuna, Adrià Heredia i Marc Soto, que diuen que s'estimen molt i són un gran equip en què cadascú és imprescindible. Per fer aquest disc han comptat amb dones (la Suu, Ivet Nadal, la Beth) perquè creien que era molt important. I el que estan mostrant, segons Jan Garrido, és que poden plorar, ser vulnerables: "Homes, fem-nos presents en el nostre dolor i en la nostra masculinitat i tendresa, i dones fem equip per anar conjuntament a un altre model de societat". Als Xiula, segons dades d'Instagram, els segueixen un 80 % de dones, i està molt bé, diu el Jan, però "pares fem equip i plorem junts!". Confessen tenir una gran incontinència creativa, esperen ben aviat poden portar el disc en directe al cada vegada més nombrós públic que els estima.