Massa emocions acumulades en 2 anys de pandèmia: "La ràbia s'ha d'expressar"

La pandèmia ha accentuat les violències invisibles dins de la família. Infants atemorits per la por al contacte o a emmalaltir, i limitats per unes restriccions que han retallat la socialització i els aprenentatges. Infants amb pors nocturnes, irritabilitat, tristesa, apatia... Joves que no es treuen la mascareta perquè no els agrada la seva cara... Un conjunt de símptomes que, si es mantenen, poden derivar en trastorns. Ho alerta la psicòloga Lara Terradas, que reconeix que hi ha tanta demanda d'atenció psicològica que tenen llistes d'espera: "Han augmentat els intents de suïcidi, trastorns alimentaris i autolesions. Pares i mares amb malestar per estrès per sobrecàrrega, i sentiment de culpa per una conciliació impossible, i que s'han sentit renyats en lloc d'autoresponsabilitzats." La psicòloga s'ha trobat també a la consulta amb molts infants i joves empantallats, tancats i autoinstruïts; i una gran dificultat per part de les famílies per posar límits: "Els límits són essencials, i no posats des de la submissió, sinó que la criatura pugui expressar què necessita, sense fer-se mal i amb l'ajuda del cos, perquè un infant enfadat no pot seure a la cadira de pensar." És un còctel que amaga una falta de comprensió de les necessitats dels infants, joves i famílies, i això és violència invisible. Tancar-se a l'habitació per jugar a videojocs pot ser un refugi per al patiment emocional d'alguns adolescents (iStock) Hem naturalitzat "la violència invisible" a la família La pandèmia ha estat una cursa d'obstacles per a moltes famílies, i la dificultat per satisfer les necessitats d'adults i criatures ha aguditzat les violències invisibles, tal com defensen les coaches i autores d'"El valor de cuidar, desterrar las violencias invisibles de la infància", M. Ángeles Jové i Andrea Zambrano. Per exemple, la ràbia no expressada no s'esvaeix, busca formes de sortir, i la podem projectar en els fills: "Ens hem de permetre sentir la ràbia, és un regal que ens porta una informació valuosa: hi ha una necessitat no atesa, ens sentim envaïts, i cal posar límits." Per les autores, hem normalitzat i en alguns casos aplaudit la violència invisible dins de la família amb actituds com jutjar, manipular, controlar, humiliar, ignorar, invalidar, menystenir, desvaloritzar, comparar, el càstig, l'amenaça, l'aïllament, la burla i l'abús de poder. Hi ha una dificultat per connectar amb les necessitats i emocions, no es legitimen, es jutgen, es neguen, s'amaguen, i aquest és l'origen de la violència. Per les coaches, una manera de veure quan som especialment violents amb els nens és comparar-ho amb actituds que tindríem amb un adult: el castigaríem?, li demanaríem obediència?, l'amenaçaríem? Les famílies han estat al límit i és normal que ara que sembla que la situació es normalitza surtin més que mai el malestar i l'agressivitat (Elisabet Pedrosa / Catalunya Ràdio) L'origen de la violència està en la infància Naixem vulnerables i dependents, d'aquí la importància del vincle amb la figura de referència, l'aferrament, fins i tot el nen o nena que ha patit violència dels seus pares està aferrat a ells per sobreviure. L'adult és el responsable d'atendre les necessitats de l'infant, però a vegades per circumstàncies aquestes necessitats són ignorades, negades o rebutjades, i d'aquí la ferida: "Quan ens sentim desbordats, impotents, frustrats per les demandes dels nostres fills, que les veiem com una amenaça a les nostres, ens desconnectem d'ells, els jutgem, i el més fàcil és cridar o humiliar si t'ho van fer de petit i caure en el cercle de les violències invisibles." Per les autores, les necessitats no satisfetes agafen el timó de manera inconscient, hem de revisar el vincle amb els nostres pares per estar en condicions d'atendre els nostres fills. Però reconèixer necessitats suscita vergonya i culpa, ens fa sentir vulnerables i imperfectes: "Però si passes per sobre del que necessites, on és el respecte? Si no et cuides ni et respectes, com cuidaràs els fills, els respectaràs i els ensenyaràs a cuidar i a respectar? Si no atenc les meves necessitats, no puc cuidar l'altre." Per la M. Ángeles i l'Andrea, en una relació sana hi ha d'haver espai per cuidar totes les necessitats. El llenguatge de la girafa o el del xacal? Per les autores d'"El valor de cuidar", sovint ens costa veure els fills tal com són: valuosos, dependents, imperfectes, immadurs, vulnerables i meravellosos. I si deixen de ser qui són per complaure'ns, traeixen la seva llavor, ells no es veuen perquè nosaltres tampoc els veiem. Les autores proposen aprofundir en la naturalesa del fill. "Quan apareixen emocions com l'agressivitat o l'enuig, sense jutjar, hem de connectar i empatitzar amb la criatura, després redirigir la conducta i veure quina és la necessitat insatisfeta de què parla l'emoció, en lloc de quedar-nos només amb la conducta." Les autores ens animen a comunicar-nos amb el llenguatge de la girafa, el del cor, un animal que té un cor gran per bombejar la sang fins al cervell, que té molta perspectiva, i per tant té en compte les necessitats i emocions dels altres; en contraposició al llenguatge del xacal, que és el del judici, la lluita, del guanyar o perdre, les exigències i les amenaces, que lliga amb el vell paradigma. Per les autores el més revolucionari és anar al paradigma de les cures: l'empatia i la connexió, en què tots hi guanyem, que reconeix les necessitats dels fills en pla d'igualtat. I per aconseguir-ho s'ha de revaloritzar la maternitat i dotar-la de recursos, perquè les mares tenen una funció social molt important i poc reconeguda, i educar des de la presència amb el mètode AEIOU que trobareu al seu llibre. Recuperació emocional Les famílies han estat al límit, i és normal que ara que sembla que la situació es normalitza surtin més que mai el malestar i l'agressivitat, i cal molta compassió. Per la psicòloga Lara Terradas: "És un reflex d'un dolor no atès, al qual s'ha de donar sortida. Si no, el llançarem a sobre dels que menys s'ho mereixen, els infants, perquè no ens fa tanta por la seva reacció com la d'un adult." La psicòloga explica el cas d'un pare que quan sentia plorar el seu fill al cotxe donava cops de puny al sostre del cotxe per desfogar-se, però podia espantar el seu fill. I per treure l'agressivitat proposa alternatives com visibilitzar el motiu de l'enuig i expressar tot el que ens hem callat amb les paraules i el cos; tenir a casa un sac de boxa, estripar diaris, aprofitar per fer tasques domèstiques com si el món s'hagués d'acabar, ballar o fer esport per treure l'enuig però amb consciència, perquè tot el que no podem processar queda guardat al cos. I per al col·lectiu docent, que ha mostrat un gran esperit de superació davant de les múltiples demandes de la covid, suggereix dinàmiques corporals, compartir, fer xarxa i sobretot escoltar i atendre les seves necessitats per ajudar-los en la recuperació emocional.

Massa emocions acumulades en 2 anys de pandèmia: "La ràbia s'ha d'expressar"

Hi ha tanta demanda d'atenció psicològica que les llistes d'espera creixen alhora que l'esgotament, la incertesa, la ràbia i la frustració de moltes famílies