Al Txema, marit de la Sònia Busquets, li van detectar càncer de còlon amb metàstasi el mateix dia que la seva filla feia 3 anys i la seva dona estava embarassada de 3 mesos:

"Mai penses que et pot passar, i menys amb 36 anys quan estàs formant una família i et vols menjar el món. Temia quedar-me sola amb una nena de 3 anys i un bebè acabat de néixer, però havia de tirar endavant pels fills i amb la màxima 'normalitat' possible."

La van ajudar les rutines, la família, les veïnes i el suport psicològic. A la filla de 3 anys li van dir que el pare estava malalt, que haurien de passar dies a l'hospital i que amb l'ajuda dels medicaments i els metges farien tot el possible per curar-lo. La filla tenia 3 anys i mig i el petit 4 mesos quan el marit de la Sònia va morir:

"Els darrers dies portava els nens a l'hospital perquè passessin temps junts. L'últim que va veure, abans de sedar-lo i tancar els ulls, va ser una imatge dels nens a l'escola bressol en aquell moment."

Que fossin bones persones i feliços va ser el desig del marit de la Sònia per als seus fills: 

"Crec que he aconseguit fer realitat el seu desig, els fills estan bé, recordem les seves històries i l'han incorporat a les seves converses sense tabús."

L'innominable "tinc un càncer"

Falten recursos per acompanyar els fills quan hi ha una malaltia greu del pare o la mare, es lamenta la Núria Valero, que va tenir càncer de pit quan les seves filles tenien només 1 i 3 anys. Malauradament és una situació cada vegada més habitual. Assegura que una de cada vuit dones té càncer de mama --a l'escola de les nenes n'hi ha hagut quatre en els darrers anys-- i passa factura a tots els nivells: emocional, de parella, laboral i en la relació amb els fills:

"Quan em vaig tallar els cabells la Lua no em va reconèixer fins que hi vaig parlar, em va impactar. La Jana em demanava què feia al llit si era de dia. Vaig pensar que em moriria. No tenia ganes de jugar amb elles, amb la químio em sentia enverinada, com si tingués un monstre dins, i molt culpable."

Mai van dir la paraula "càncer" amb les nenes, fins ara, cinc anys després, quan elles li han posat nom gràcies a les xarxes:

"Quan no l'anomenem és com si no existís, si l'anomenem la invoquem, no hi ha culpables, no en sabem ni ens ensenyen a parlar-ne, és un tema tabú; tampoc la vam anomenar mai amb les famílies de l'escola, tot i que m'ajudaven amb la logística."

"Mama, et moriràs?"

"Si tornes a tenir un càncer et moriràs?", li van preguntar les filles a la Núria. "Si la persona que m'ha de protegir es mor, què passa amb mi?" És la pregunta interna que es fan la majoria de criatures que passen per aquest procés, segons la psicòloga Meritxell Almirall de "Som de pares", que reconeix que cada vegada més famílies demanen ajuda professional per explicar la malaltia als fills.

Ferran Montamat Garcia, psicòleg de l'Associació Contra el Càncer de Barcelona, proposa respondre a les preguntes més complicades dels infants amb l'ara i l'aquí per tranquil·litzar-los:

"Ara soc aquí, aprofitem el moment. Acollir les seves preguntes en funció de l'edat, estar disponibles, comprovar el seu estat emocional, mai mentir ni projectar un futur idíl·lic perquè les promeses no sempre es poden complir."

Per la psicòloga Meritxell Almirall...

"No s'ha d'endolcir la situació dient que tot sortirà bé, perquè si no és així es poden sentir enganyats i traïts, i els pot fer més mal que el procés de malaltia."

Segons la psicòloga cal preguntar als infants què necessiten, i acompanyar-los emocionalment si cal fora de la família, perquè hi ha temes molt dolorosos que no poden parlar amb els pares. Dos recursos per explicar la malaltia als fills: "El pare té càncer" de la Meritxell Margarit i "La mare està malalta" de la Quima Ricart Claver.

"Què passarà amb els meus fills si em moro?"

Sovint els pares estan més amoïnats pels fills que per ells mateixos, assegura la psicòloga Meritxell Almirall:

"El diagnòstic arriba en persones joves en un moment àlgid de la vida, amb plans de futur, i és una bufetada. Emergeix el neguit de deixar-los sense pare o mare, i cal una xarxa de suport emocional de l'entorn amb la família propera i els amics."

L'Associació contra el Càncer ofereix atenció gratuïta a les famílies per ajudar a viure amb la màxima normalitat el dia a dia de la malaltia i dels infants. Ho explica el psicòleg Ferran Montamat, que reconeix que arriben allà on no ho fa la sanitat pública, tot i que hi ha llista d'espera:

"Hi ha diferents maneres d'afrontar la malaltia, s'ha de donar permís a l'adult per tenir mals moments. Pel que fa als infants, a vegades se'ls trasllada de casa, però això els pot generar més neguit que veure el seu referent malalt."

Pel psicòleg els infants saben manegar-se, tenen recursos i capacitats i hem d'evitar sobreprotegir-los. Tradicionalment s'aparta els nens del procés de malaltia i mort, com explica la psicòloga Meritxell Almirall, perquè costa tant sostenir el propi dolor que no podem imaginar el dels fills:

"Estan patint, enfadats amb la vida. Se'ls ha de donar espai per plorar i enrabiar-se, i acompanyar-los amb respecte. N'hi ha que no en volen parlar i se'ls pot ajudar amb eines més projectives, com les caixes de sorra."

Què falta i algunes propostes

El càncer no s'acaba amb l'alta mèdica. Ho explica la Núria Valero: 

"Cinc anys després continuo amb la medicació i els seus efectes secundaris, els controls mèdics i les pors que el càncer tornarà, i continuo buscant i necessitant suport psicològic i recursos per compartir-ho amb les meves filles."  

L'experiència del càncer a la Núria li ha servit per identificar les necessitats i pensar propostes:

"Elaborar algun tipus de protocol o acompanyament a l'escola més formal i crear una xarxa interhospitalària de grups d'ajuda de dones amb càncer de mama, perquè el càncer no t'uneix, sinó els moments vitals similars que comporta."

Una publicació didàctica, amena, amb els diferents escenaris que s'obren amb el diagnòstic, també per als fills, i recursos. És el que demana la Núria, perquè a ella li van donar unes fotocòpies i la informació la va buscar a internet. També calen més psicòlegs especialistes en infants amb perfil oncològic, i especialistes en sexualitat a la sanitat pública per a les dones que han passat càncer.

I, sobretot, la Núria demana que es deixi d'associar el fet de superar un càncer amb la valentia, perquè hi ha persones molt valentes que no se'n surten i que han lluitat molt. A una dona que li acaben diagnosticar un càncer, la Núria li recomana...

"Que demani una segona opinió, escriure un quadern, i sobretot que no se senti culpable, perquè és una loteria, no té res a veure amb el que has fet o no, t'ha tocat i punt."

Demana a tothom que siguem valents i valentes per parlar amb les persones que estan passant pel procés de malaltia; i agraeix l'atenció del personal sanitari, els petons que curen i la paciència de la seva parella.