L'estat espanyol s'enfronta a una crisi sanitària i a una crisi econòmica de gran abast. I segons com es miri, també a una crisi de model. Tot alhora. En un ambient polític que està més caldejat cada dia que passa. Vist d'una altra manera: la societat se les ha d'empescar per sortir de la pandèmia, plorar els morts, crear llocs de feina, atendre famílies sense ingressos, ressituar alumnes i estudiants, pintar-se a l'oli les vacances i fer el triler amb la por i la incertesa. Per si tot això no fos prou, també ha de suportar una classe política que s'escridassa, que estripa, que irrita i que desconcerta. L'espectacle d'avui al Congrés dels Diputats és de traca. Tot i que mal que ens pesi, és també el pitjor indicador que el virus comença a afluixar... però el problema és de fons. Hi ha una part de la classe política desconnectada de la realitat. D'aquesta realitat. La gent ja no compra més la política barroera. Ja en té prou, de bronques gratuïtes com les d'avui. En aquesta crisi sense precedents, que ho ha fet trontollar si no tot, gairebé, ha estat la responsabilitat individual i col·lectiva, l'esforç i la mà estesa el que ha fet possible treure'n el cap. S'han aparcat les disputes i l'egoisme. I ara l'opinió pública assisteix esgotada i atònita a aquesta brega matussera d'uns polítics que no estan a l'altura. Tot fa pensar que les velles fórmules de la crispació i la mesquinesa tenen les de perdre. Perquè estaran molt lluny del que ha viscut i ha après la gent durant aquests mesos. No cal ser politòleg, ni sociòleg, ni guru. La lògica és aclaparadora i es resol amb una sola pregunta: en què hauran contribuït alguns polítics a fer d'aquesta una societat millor? Què han fet per sortir més forts i millors d'aquesta crisi? La resposta... els sentencia.