Les dones a la guerra: entre agafar les armes o convertir-se en botí

Al cinema, quan es parla de guerra, sempre es representa les dones envoltades de criatures afamades mentre fan miracles per cuinar alguna cosa en temps de misèria. I quan no són a la cuina, esperen ploroses que torni l'home de la guerra. Per a ells, tots són heroismes i medalles. Per a elles, bolquers per rentar, misèria i cridòria. Això pot ser que hagi succeït, però escriure el relat de la guerra amb només aquesta imatge és veure només una part molt petita de la història. Les dones han agafat el fusell, han treballat en fàbriques d'armament, jugant-s'hi la vida; s'han convertit en infermeres improvisades per guarir als ferits de guerra i han ocupat els llocs de feina mentre els homes eren al front. I tot i així, el relat de la guerra deixa les dones fora perquè, com observa la catedràtica emèrita d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Susanna Tavera, existeix el constructe cultural que només està reservada als homes. "Segons la tradició cultural, la violència i la destrucció repugna les dones. Les dones estem cridades a ser mares, hem vingut a portar vida i no a portar mort" Tot i així, al llarg de la història trobem un munt d'exemples de dones que "no han rebutjat la violència i han sabut defensar els seus interessos amb armes a la mà", assegura Tavera. Una de les escriptores que millor ha explicat aquesta dissociació entre el constructe social i la realitat de les dones a la guerra és l'escriptora bielorussa Premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx. En el seu llibre "La guerra no té cara de dona", resumeix l'experiència vital de moltes dones a la Segona Guerra Mundial. Marta Rebón, escriptora i traductora d'Aleksiévitx, descriu aquesta trencadissa entre l'idealisme patriòtic i la realitat del conflicte bèl·lic que patien la majoria de dones que anaven al front. "Tenien una idea prèvia del que era la guerra i després es presentaven allà i havien de fer de cirurgianes, d'infermeres, de pilots, de franctiradores... Però la majoria d'aquestes dones eren massa joves per matar." Aquests dies es pot veure a Barcelona la versió teatral del llibre d'Aleksiévitx sota el títol "La guerra no té rostre de dona", del director Oriol Broggi, amb Clara Segura i Guillem Balart. Curiosament, un altre espectacle vol fer justícia a les dones víctimes de la guerra, en aquest cas dels Balcans. Durant el 1992, mentre a Catalunya fèiem les Olimpíades, als Balcans violaven entre 25.000 i 50.000 nenes i dones. Anna Maria Ricart, dramaturga d'"Encara hi ha algú dins el bosc" denuncia en l'obra que "el cos de la dona continua sent una arma de guerra". Fa referència a les guerres dels Balcans, però també a d'altres guerres que hi ha actualment. La història dels conflictes bèl·lics està plagada de dones que han agafat el fusell, han tingut cura dels malalts i el seu cos s'ha convertit també en camp de batalla. Per reconèixer aquesta realitat, només cal furgar en els llibres i deixar de banda el relat cinematogràfic!

Les dones a la guerra: entre agafar les armes o convertir-se en botí

En la majoria de guerres del segle XIX i XX, les dones hi han tingut un paper actiu, però, com era previsible, no apareixen a la foto