Totes hem tingut por quan tornem a casa, de nit, però també al migdia, en un autobús, en un bosc mentre anàvem a córrer, en un bar, on sigui, perquè si ets dona, només pel fet de ser-ho, t'acompanya un historial d'assetjaments.

Ho tenim tan interioritzat que molts cops no sabem si la violència verbal o física que ens infringeixen alguns homes és delicte o si tenim dret a denunciar-ho i, encara pitjor, posem en dubte si val la pena.

Se'ns ha educat per normalitzar l'assetjament, com diu la psicòloga especialista en violències masclistes Aina Troncoso:

"Des de ben jovenetes, se'ns diu que hem de passar desapercebudes, no ocupar espai, no cridar l'atenció."

Per això és ben habitual que quan patim una situació de violència, el sentiment de culpa aparegui. I no es tracta d'un fet aïllat:

"És un aprenentatge que es reforça durant tota la vida perquè, el nostre entorn el reforça amb frases tan simples com 'és que ballaves d'una manera, o com se t'acut anar sola de nit'..."

Fins i tot les persones de confiança i que ens estimen deixen anar consells com 'truca quan arribis', o 'fes veure que parles pel mòbil'. Aquestes frases, aparentment innocents, ens estan encadenant a la idea de la por, a l'imaginari que pel fet de ser dona, en algun moment i en alguna mesura seràs agredida.

I, en conseqüència, se'ns fa responsables de viure la violència que exerceixen els altres sobre nosaltres i també de com evitar-la, quan el focus s'hauria de posar en els agressors.

En aquest sentit, Carla Vall, advocada penalista, creu que hem de trencar idees que ens immobilitzen a l'hora d'actuar contra aquesta violència o ens impedeixen denunciar-la. Per exemple, la famosa frase d'"és la meva paraula contra la seva".

"Cal trencar amb estereotips de l'imaginari col·lectiu que no tenen correspondència amb la realitat. En la majoria d'ocasions, l'assetjador és una persona propera a la víctima i no entén de franges horàries."

De fet, el tipus d'assetjament més comú, assegura Vall, és el que es fa per control d'aplicacions o el telèfon mòbil. A més, en els últims anys, aquesta vigilància, anomenada "stalking", està tipificada coma a delicte i pot comportar penes de presó.

Com actuar davant episodis d'assetjament?

Tant Carla Vall com Aina Troncoso coincideixen en aspectes que cal tenir presents i ens poden ajudar en cas d'assetjament o agressió física.

Si l'assetjament té lloc en l'espai públic ens pot ser molt útil l'ús del telèfon mòbil. Podem gravar o emetre qualsevol imatge sobre l'assetjament perquè nosaltres en som les víctimes.

Quan l'assetjament es converteix en agressió física i passa a Barcelona, l'hospital de referència al qual t'has d'adreçar és l'Hospital Clínic. En cas que l'agressió tingui lloc fora de la capital o en ambients rurals, s'ha de trucar al 112.

També recomanen demanar assistència lletrada. En tenim dret des del primer moment i pot ser gratuïta. Tot i això, és aconsellable acudir a un advocat o advocada especialitzada en violències.

Tot i que sembli difícil, fer un esquema del moment de l'agressió permetrà fer la denúncia més ordenada i detallada. És important saber que sempre es pot fer una ampliació de la demanda, si es consideren nous detalls de l'episodi que no s'havien declarat.

Per acabar, demanar acompanyament psicològic ens ajudarà en el camí de no sentir-nos culpables, agafar confiança davant d'un possible judici i acceptar el resultat en cas que no ens sigui favorable. Hi ha entitats públiques i privades sense ànim de lucre que ens poden facilitar aquesta assistència.

La responsabilitat de la violència contra les dones sembla recaure sobre nosaltres mateixes. Que ens agredeixin o ens violin no té res a veure amb la nostra autoestima. Tampoc amb la roba que portem o en si anem begudes. I no ens cansarem de repetir el missatge d'un conegut grafiti:

"Deixeu de protegir les filles i eduqueu els fills."