El feminisme dona la talla?
Des dels fonaments feministes se'ns diu que acceptem el nostre cos. I encara, per insultar, fem servir "gorda"
El feminisme dona la talla?
Les dones i els dies

El feminisme dona la talla?

Des dels fonaments feministes se'ns diu que acceptem el nostre cos. I encara, per insultar, fem servir "gorda"

Enllaç a altres textos de l'autor Montse Virgili

Directora i presentadora de "Les dones i els dies"

@montsevirgili
Actualitzat
El feminisme dona la talla?
Dona grassa mirant-se al mirall

Grassa no és el mateix que "gorda". Quan diem "gorda", volem insultar. Per això, la paraula grassofòbia, que en català defineix la por i el rebuig que senten algunes persones cap a la gent grassa, no acaba de ser el mateix que "gordofòbia".

Tant si li diem d'una manera com d'una altra, sabem de què estem parlant, i també sabem que aquest prejudici afecta especialment les dones, sotmeses com estan als dictats de l'estètica que ha establert el patriarcat.

L'escriptora feminista afroamericana Roxane Gay ha viscut aquest prejudici i rebuig des de ben petita. La seva història és esfereïdora. Gay va arribar a pesar 261 kilos com a conseqüència d'una violació. Quan tenia 12 anys, una colla de nens de l'institut la van violar.

Arran d'aquest fet, Gay va voler engreixar-se tant com pogués "per fer fora tots els homes", com explica al seu llibre "Hambre", editat per Capitán Swing.

Roxane Gay, que ha patit el rebuig dels altres durant tota la vida pel seu aspecte físic, denuncia els estàndards de bellesa actuals:

 "Són tan rígids que si no els compleixes sembla que siguis menys dona als ulls de la societat, i això t'acaba fent pensar que ets inferior. És molt injust, perquè no tothom serà capaç d'arribar a aquests estàndards o simplement, no voldrà"

En els últims anys, es comença a parlar de conceptes com "body positive" o "body neutral", noves mirades que volen acabar amb la grassofòbia. Tot i així, encara hi ha molta feina a fer.

Roxane Gay ho denuncia:

"Comença a haver-hi una mirada positiva sobre el cos, però no sobre ser grassa"

L'escriptora té clar que si no acceptem les diferències i no tenim en compte les diversitats de color, de creences o de talles, "el feminisme no val res".

No cal ser grassa per voler acabar amb els prejudicis. Per això Júlia Barceló, actriu i directora de teatre, porta anys fent pedagogia i denunciant la pressió física que patim totes les dones, grasses o no.

Barceló, que com a actriu coneix perfectament aquesta pressió, està a punt de publicar un llibre que es dirà "Operación biquini" a l'editorial Flamboyant. L'actriu denuncia constantment aquests prejudicis cap al cos de la dona.

Tot i això, Júlia Barceló és conscient que no tothom pateix el mateix nivell d'assetjament físic:

"No ens afecta de maneres iguals, una persona amb un cos gras patirà unes vexacions i una opressió molt més grans que els cossos establerts com a normatius. El problema és que la normativitat és una trampa perquè l'ideal de bellesa no existeix"

De tot això en saben molt, i ho han patit, les activistes de Stop Gordofobia. Ho denuncien sobretot a través de les xarxes i amb el podcast Gordo, un programa de ràdio que es defineix com "un grup de teràpia i també un espai de visibilització".

El feminisme ens diu que acceptem el nostre cos. I encara per insultar fem servir "gorda". El problema és creure que la grassofòbia és només una cosa d'elles, de les grasses.

Però repensar què és la bellesa i la salut és una qüestió que ens implica a totes i tots.

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut