El dret a escollir no ser mares

Ho diu molt clar l'escriptora Llucia Ramis: "A les que no volem ser mares sempre se'ns diu que ens en penedirem, a les que ho són els hi dirien res semblant?" Encara que ens sembli un retret d'una altra època, la pressió perquè tota persona de sexe femení sigui mare persisteix. Hi ha, per sota d'aquesta exigència, un constructe social que considera que les fèmines han vingut a aquest món a reproduir-se, que és el nostre objectiu vital i, com a tal, si no s'acompleix ocasionarà una infelicitat extrema. Acceptar això és admetre que no tenim voluntat ni capacitat de discerniment, que som animalons amb un únic objectiu. Això devia pensar tothom qui va assetjar i amenaçar virtualment la periodista de Televisió Espanyola Rosa Correa, quan aquest agost va escriure un tuit on només reflexionava sobre la tria personal de no ser mare, i pel qual va rebre els insults de milers de persones. Escenas de playa, padres pendientes de sus hijos casi sin descanso. Lo miro y me agoto. Y me ratifico en lo contenta que estoy sin hijos. Tengo 0 vocación de madre. Que bueno haberme escuchado. Como decía Pardo Bazán, no todos somos árboles frutales. No. pic.twitter.com/VUjQmHl9xx Rosa Correa (@rosacorrea_tv) August 8, 2021 Som al segle XXI i a les dones no se'ns qüestiona la igualtat de drets sobre el paper, però pel que sembla no tenim dret a escollir què volem fer amb el nostre cos i existència. Rosa Correa, que parlava a títol individual, es va mostrar sorpresa per la bel·ligerància de les interaccions que va rebre a la xarxa. Van ser tant l'assetjament i les agressions durant setmanes, que va pensar en algun moment esborrar el tuit però, finalment, va decidir no fer-se enrere. "Tinc dret a no ser mare, no em faran callar. Ja n'hi ha prou d'inèrcies, de vides copiades, no totes volem tenir nens" Tant els arguments de Ramis i Correa, com els de moltes de nosaltres, haurien de ser legítims però es converteixen en el blanc de les crítiques d'una societat que encara ens infantilitza. A les dones que decideixen conscientment no ser mares se les titlla d'egoistes, egocèntriques i immadures. No són poques les vegades que hem sentit comentaris del tipus"ja veuràs, quan el rellotge biològic et cridi... no hi ha res a fer; totes les dones tenim instint maternal; ser mare és el més bonic que et passarà mai"... Per això, Llucia Ramis i altres dones entren en dubte perquè la pressió és contínua: "Et planteges si t'estàs equivocant perquè sempre et diuen que la teva opció és frívola" Margot Pujol, doctora en Psicologia Social i investigadora, apunta que el que seria responsable i madur és oferir les condicions socials i el reconeixement que mereix la tasca de tenir i pujar un fill: "Cal garantir les condicions mínimes perquè hi pugui haver una maternitat i una paternitat sostenible, emocionalment i materialment, i no sigui a costa d'un sol col·lectiu, les dones" No hi puc estar més d'acord. Qui és el frívol, aquí?

El dret a escollir no ser mares

Construir una realitat personal que no passi per tenir fills és una opció de vida que no sempre és entesa per la majoria de la societat