Els intents de suïcidi s'han disparat entre els adolescents i els joves després del confinament per la covid-19
Les dones i els dies

Dones i suïcidi, el doble prejudici

Els homes se suïciden el triple que les dones, però elles fan més temptatives, segons la psiquiatra Anna Plaza

Enllaç a altres textos de l'autor Montse Virgili

Montse Virgili

Directora i presentadora de "Les dones i els dies"

@montsevirgili
Actualitzat

Les dones tenen el doble de probabilitats que un home de conviure amb un trastorn mental al llarg de la vida, i els motius que els desencadenen sovint estan relacionats amb el gènere.

Els maltractaments, abusos sexuals o bullying que viuen moltes dones de petites poden abocar-les a depressions o trastorns de la personalitat en la vida adulta. I és per aquest motiu que les dones, al llarg de la seva vida, cometran més temptatives de suïcidi que els homes. Les dades són frapants.

Anna Plaza, psiquatra: "El suïcidi és més habitual en els homes, però la dona farà més tempatives de suïcidi al llarg de la vida, 3 o més."

La psiquiatra i coordinadora del Programa d'Intervenció en Crisis i Prevenció del Suïcidi del Centre de Psicoteràpia Barcelona, Anna Plaza, assegura a Les dones i els dies que la raó per la qual moltes dones se salvaran de la mort és perquè els mètodes utilitzats per elles són menys violents i, per tant, afavoreixen la rescatabilitat.

A totes les situacions de vulnerabilitat i opressió que viuen des de petites, s'hi afegeixen les circumstàncies que tenen a veure amb la maternitat. Tenir idees de mort o suïcidi en períodes com l'embaràs o el postpart és molt habitual, però les dones pateixen un doble prejudici. No se'ls perdona "el desig de mort" en aquestes èpoques de la vida:

 Anna Plaza: "Tot el que fa referència a la maternitat representa que ha de ser un moment ideal per a la dona, i no sempre ho és."

Maria Bascompte, que té 41 anys i ha fet diverses temptatives de suïcidi, apunta que és molt habitual jutjar les mares que es volen suïcidar. "Com ho ha pogut fer, si ho tenia tot? Aquells fills tan macos, marit...". Bascompte destaca que no s'adonen que la persona que fa això està convençuda que no té cap altra sortida:

"És com una pel·lícula de por: quan t'està perseguint l'assassí, a través d'un bosc, el teu cap no té temps de pensar en la teva mare, el teu germà o els teus fills, només vols fugir i que allò s'acabi perquè estàs aterrida."

De fet, un dels llasts més terribles que pateixen les dones i, evidentment, totes les persones que han tingut "idees de mort", és la falta de comprensió i els prejudicis. Sovint se les jutja amb molta severitat.

Bascompte té clar que la raó perquè això es produeixi és la falta d'informació veraç i contrastada: 

"És fàcil atrevir-se a frivolitzar perquè no hi ha pedagogia sobre el suïcidi. Les poques imatges i referents que tenim venen del cinema, i estan totalment desvirtuades."

En aquest sentit, la literatura i l'art no han ajudat gens. Ivet Zwarko, humanista especialitzada en literatures romàniques que ha investigat a fons el tema, hi reflexiona:

"En l'art i la literatura sovint s'ha romantitzat i banalitzat el suïcidi femení, tant el dels personatges com el de les mateixes autores i artistes. Només cal pensar en escriptores com Sylvia Plath o Virginia Woolf."

Zwatrzko assenyala els perills de caure en aquest parany:

"Quan s'interpreta l'obra de les autores que s'han suïcidat sovint es focalitza molt en aquest fet. Si releguem les seves vides a la manera com van morir, no els fem justícia."

A unes dones no les escoltem en el seu patiment i a d'altres, només els donem valor com a icones del suïcidi. En quin món vivim?

NOTÍCIES RELACIONADES
ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut