Històricament s'ha associat l'ofici de cosir a les dones, però sovint ni es considerava feina ni estaven remunerades. De moltes d'aquestes dones que van posar els fonaments a la indústria de la moda, treballant sovint en unes condicions molt dures en tallers i domicilis, parteix el llibre "Del treball anònim a l'etiqueta. Modistes i context social a la Catalunya del s. XIX", de la doctora en història de l'art Laura Casal-Valls:

"Des d'èpoques antigues, cosir era una de les tasques que es considerava que les dones havien d'aprendre a fer. I com que moltes no tenien accés a una educació més enllà de les quatre parets on vivien, era una de les coses que podien fer a casa"

Tot i que s'hi dedicaven des de l'antiguitat, fins al segle XVIII no es va acceptar que les dones poguessin dirigir el seu propi taller. Abans, als gremis de l'edat mitjana els tenien prohibit l'accés, i més tard, només podien encarregar-se de la direcció d'un taller si es quedaven vídues i l'hereu era menor.

En aquest cas, n'ocupaven la regència. Tot i amb aquestes dificultats, durant el segle XIX, els gustos de la burgesia van propiciar que la moda guanyés importància i que aquella societat adinerada poses en valor aquelles primeres etiquetes o marques del taller de moda en busca d'exclusivitat.

D'aquesta època destaquen modistes barcelonines com Maria Molist i Joana Valls, que van tenir un gran èxit a l'època, dones que viatjaven soles a París per saber què s'hi coïa.

Com apunta Casal-Valls, van obrir la ciutat al disseny i a l'alta costura, però van ser tractades injustament per la història:

"Eren dones revolucionàries perquè van demostrar la seva capacitat d'estar al capdavant d'un negoci en un moment que es posava en dubte que les dones tinguessin capacitat per treballar i per estudiar al nivell d'un home"

Que d'aquestes dues famosíssimes modistes de l'època se'n conservin molt poques peces, ja ofereix una idea clara de com s'ha menyspreat l'ofici quan eren les dones qui l'exercien.

"Han estat absolutament oblidades no només per la història del vestit català sinó també pel que fa a la presència laboral de les dones catalanes"

De fet, aquesta època va ser un oasi per a les modistes i per a les dones que es dedicaven a l'ofici de cosir.

En els anys posteriors, quan es va veure que la moda podia ser un negoci lucratiu, els homes van tornar a agafar les regnes del negoci, tant pel que fa als tallers --a Barcelona hi havia el famós Dique Flotante, capitanejat per Joaquim Beleta--; en altres ocasions, a través de la figura del dissenyador.

El negoci es va dividir: elles continuaven cosint, però ells s'autoproclamaven dissenyadors.

D'alguna manera, aquesta desvalorització de l'ofici del qual s'han fet càrrec les dones des de temps immemorials s'ha perpetuat fins avui, i per això encara actualment són les dones i també les criatures les que cusen per a les grans marques de moda en condicions d'explotació i misèria. No cal anar-se'n a Bangladesh o la Xina per trobar exemples.

Per això, la modista Rosario Moreno del taller Cus Barcelona, exemple de sostenibilitat i transparència, fa un bon resum de l'ofici:

"La confecció està tan mal pagada que els únics disposats a treballar-hi són els immigrants, nosaltres som l'última generació"

A Cus confeccionen pantalons de dona cada setmana, però just fa un segle que les dones van començar a portar pantalons. Des de ben antic, la roba va voler diferenciar els dos gèneres i que no hi hagués dubte entre el femení i el masculí.

Ja ho assenyala clarament en el seu llibre "Insumisas" l'escriptora i periodista Laura Manzanera:

"La roba dels homes sempre ha estat pensada per a l'acció, i la roba de les dones per a tot el contrari, la inactivitat i la passivitat"

Per això moltes dones van conquerir la llibertat que els havia estat vetada transvestint-se d'homes.

"Amb la roba d'home, aquests dones fugien d'allò que els havia tocat per naixement: del convent, d'un matrimoni forçat, de ser prostitutes, d'una vida sense estudis"

En el seu llibre, Laura Manzanera parla d'exemples de totes les èpoques: des de la faraona Hatshepsut, Joana d'Arc o la reina Maria Cristina de Suècia fins a d'altres més properes als nostres dies com Concepción Arenal o Marlene Dietrich. Dones de diversos orígens i professions que amb la roba d'home van poder viure segons la seva voluntat.

"Transvestir-se en el cas de les dones no era un joc com ha estat històricament per als homes, elles s'hi jugaven la pell. Algunes  van viure tota la seva vida com a homes, i ni el seu entorn en va saber res fins després de morir"

Les dones hem cosit la roba a tothom i seguim fent-ho arreu del món, però ens ha costat molts segles poder decidir sobre la roba que ens posem a sobre. Vestides pels altres, despullades dels nostres drets.