Àlex Gorina: "Estic boja per les directores de cinema, de "la cinema"!"

Per a les dones, la història del cinema és una història plena de menyspreu i de pals a les rodes. Però ha arribat el moment de reescriure aquesta història i fer justícia a les dones que han fet pel·lícules. Celebrem la Setmana de les Dones amb una recopilació de grans directores que no han rebut el reconeixement que es mereixien. És una llista personal, sense cap ordre concret, i que apel·la a la vostra curiositat. Sou vosaltres que heu de completar la informació, buscar-ne les pel·lícules i descobrir gran part del millor cinema que s'ha fet fins ara! Us sorprendran. Agnès Varda (1928-2018) S'ha guanyat el dret a ser definida com la millor directora de la història del cinema. Inventora de gèneres i de la Nouvelle Vague, aventurera i radical, apassionada i metòdica, creadora de milers d'imatges infinitament belles. Des de "La pointe courte" fins a "Varda par Agnès", els seus 65 anys de trajectòria mai estàtica ens continuen influint i ajudant. La més jove de les i dels cineastes que han mort amb les botes sense posar. Es filma i es viu millor com ella: en contacte directe amb la Terra. Rosario Pi (1899-1967) Tot i que la pionera del cinema espanyol va ser la valenciana Elena Cortesina, la barcelonina Rosario Pi va ser l'exemple rotund del que era ser dona en el cinema d'aquell temps. Va rodar poc, però les seves pel·lícules són exemple de com calia filmar la supervivència femenina en un món masculí. Enfosquida per una historiografia tendenciosa, desgraciada en amors, i per l'exili, Rosari Pi no amagava que era lesbiana i rodava molt bé. Si podeu veure "El gato montés", no ho dubteu ni un segon! Sofia Coppola (1971, i activa) Mai s'estalviarà la crítica per ser la filla, no de Coppola, sinó d'una classe social de la qual no renega. Però Sofia Coppola filma amb més ironia que no condescendència. Sofia Coppola (Foto:Reuters) El que més m'agrada és que, a més de lluitar per un cinema femení, lluita també contra els arquetips d'un únic possible cinema femení. No sempre ben entesa, "Maria Antonieta" ha estat la millor versió del biopic d'una reina i del tòpic de les noies de classe alta del seu país. Alice Guy (1873-1968) No es pot demostrar del tot si ho és, però l'hem adoptada com la primera dama que va dirigir pel·lícules quan les sufragistes encara lluitaven i la Belle Époque resplendia a París. Treballadora de la Gaumont francesa i més tard instal·lada a Nova York, la majoria dels seus films s'han perdut, però consta la seva determinació i la independència amb què va viure el nou ofici. Fins i tot va crear una productora per fer només el que ella i només ella volgués. Iúlia Sólntseva (1901-1989) Durant dècades va ser considerada l'esposa col·laboradora fidel d'Aleksandr Dovzhenko, el gran director ucraïnès de "La terra". En realitat codirigien, i només alguna vegada van firmar conjuntament les pel·lícules. La cultura soviètica revolucionària tampoc veia amb bons ulls el domini femení al cinema. Després de la mort del seu marit, Sólntseva va fer les meravelloses "Els anys del foc" i "El poema del mar", i va seguir rodant fins al final, amb una constància i una personalitat admirables. Margarethe von Trotta (1942, i activa) La directora de la gran generació del cinema alemany modern: ella, Wenders, Fassbinder, Herzog, i qui va ser el seu marit un temps, Schlöndorff. No tota la seva filmografia és rodona, ni important, però quan ha fet bones pel·lícules, impressiona. Margarethe von Trotta, directora de la gran generació del cinema alemany modern (Foto: EFE) "Katarina Blum", "Les germanes alemanyes", "Follia de dona" i, evidentment, "Hannah Arendt", contenen alguns dels retrats femenins més decisius del nostre temps. Llàstima que fracassés amb "Rosa Luxemburg". Alice Rohrwacher (1980, i activa) "Quina paia!", deia d'ella Sergi López a les entrevistes. I ho deia amb plaer i admiració reals. I t'ho creus, perquè aquesta directora de la Toscana (i que filma amb la bellesa amb què només una persona que ha crescut veient i gaudint del seu "paese" ho pot fer) és de tot menys fràgil, condescendent i irrisòria. Estic enamorat del seu cinema, encara ple d'imperfeccions, però qui vol la perfecció si prefereix el que és inesperat, cristal·lí, atrevit i juganer? Larissa Shepitko (1938-1979) Alumna de Dovzhenko i casada amb un altre gran del cinema rus, Elem Klimov, la mort prematura en accident de carretera de Shepitko va ser una tragèdia que va truncar una carrera enlluernadora. "Tu i jo" i "L'ascensió", els seus darrers films, són els més moderns del cinema postsoviètic. Aquí va ser Klimov, el marit, qui va realitzar "Adéu a Matiora" tal com ella l'havia prevista, i Tarkovsky va plorar fins al final la dona que més va admirar. Carla Simón (1986, i activa) De totes les noves directores de cinema que han sortit de les escoles del país i han presentat curts, llargs, films d'argument i documentals, treballs d'animació i audiovisuals de tota mena els últims 10, màxim 15 anys, i per representar-les, trio Carla Simón, l'autora revelació d'"Estiu 1993". Carla Simón recollint el Goya a la millor direcció novella per "Estiu 1993" No perquè sigui la millor, sinó perquè d'aquest conjunt espectacular de talents, passió, enginy i compromís amb el cinema i amb les dones és, a més a més, la que ha connectat millor amb les espectadores i espectadors d'arreu. Isabel Coixet (1960, i activa) Tothom li té mania ara, perquè era molt pallassa i semblava insincera quan més sincera era. També per les seves opcions polítiques i perquè darrerament ha fet pel·lícules menys rodones o d'autora "comme il faut". Segur que m'agraden més i em semblen millors "A los que aman", "La vida secreta de les paraules" i fins i tot "Mapa dels sons de Tòquio" que no "Aprenent a conduir" i "Elisa y Marcela", però sense el seu cinema i la seva insubmissió aquest món seria molt més insignificant. Mia Hansen-Love (1981, i activa) La infanta terrible del cinema francès, amb perdó de Céline Sciamma, tan preocupada per l'excel·lència i per no repetir-se com despreocupada per l'altíssima consideració de si mateixa que demostra en les distàncies curtes. Tot i que pugui ser una mica empipadora (que ho és), les seves pel·lícules "El pare dels meus fills", "Un amor de joventut", "Edèn" i "L'avenir" són indiscutibles. Té talent, ho té tot molt clar, i aconsegueix no semblar una dona dominada per la seva causa. A totes elles, i a totes les dones que han lluitat pel cinema i per les dones, aquest reconeixement escrit. Persistiu!

Àlex Gorina: "Estic boja per les directores de cinema, de "la cinema"!"

Han estat anys de lluita, d'entrebancs, d'incomprensió, de menyspreu i de paternalisme, però això s'acabarà més aviat del que sembla