Cinema

"Lazzaro feliz": quan parlar d'humanisme al cinema és un fet radical

Violeta Kovacsics Actualitzat

"Lazzaro feliz" d'Alice Rohrwacher

Lazzaro i els seus companys treballen en els camps de tabac. El lloc sembla sorgit d'una altra època: ells estan a les ordres d'una marquesa, que no els paga per la feina feta. De fet, la pel·lícula,"Lazzaro feliz", comença quan dos joves anuncien que volen deixar el lloc, un pla que sembla impossible. Aquesta idea del lloc d'on no es pot marxar recorda una mica "El bosque", aquella pel·lícula de M. Night Shyamalan sobre els mites.

En aquests moments, ja s'insinua que hi ha alguna cosa estranya. I tot sembla ser encara més estrany quan ens fixem en un detall del fill de la marquesa, els auriculars i un walkman. On som? En quin temps? En quin lloc?

Crec que val més no respondre aquí aquestes preguntes. Més que res perquè "Lazzaro feliz" és una pel·lícula plena de sorpreses. La incertesa del principi anirà creixent, però no des del desconcert, sinó des de la llibertat.

La llibertat és la que ens condueix al llarg de tota la pel·lícula, amb un protagonista, el jove Lazzaro, que és càndid, bo, i que ha de viure i veure com és el món en temps del capitalisme salvatge.

Lazzaro sembla un àngel i, de fet, la pel·lícula té un posat espiritual que entronca profundament amb la tradició del cinema italià.

Dirigida per Alice Rohrwacher, "Lazzaro feliz" és una pel·lícula subversiva: per la seva generositat i llibertat narrativa, i perquè retrata la puresa en un moment que no està gens de moda.

"Mandy" de Panos Cosmatos

Va ser una de les pel·lícules de Sitges. I també del passat festival de Canes. "Mandy" ha estat aplaudida, entre altres coses, per la interpretació de Nicolas Cage, un actor que ara es reivindica com si fos una icona del cinema més transgressor.

Cage ha fet de l'histrionisme una de les seves característiques principals. De fet, ha trobat el seu estil en l'exageració i si fa temps això era motiu de mems i de riure, ara és el motiu pel qual se'n parla amb rigor.

El cas és que, a "Mandy", Cage interpreta un home que perd la seva dona, i que decideix emprendre un trajecte de venjança. El "click", el canvi en el posat del personatge, que primer se'ns presenta com algú amable i fins i tot dolç, es produeix en el punt àlgid de la tragèdia, quan Cage es lamenta al lavabo, en calçotets, i bevent una ampolla de vodka.

La imatge és histriònica, ideal per a Cage. De fet, a "Mandy" tot és extrem: els colors, saturats; el muntatge, poètic... En aquest sentit, es tracta d'una pel·lícula molt radical, ja que fuig d'una narració clàssica. No és una pel·lícula sobre la tragèdia, és l'essència mateixa de la tragèdia.

"Overlord" Julius Avery

Sempre que apareix el nom de J. J. Abrams, se'm desperta l'interés. És el cas d'"Overlord", una pel·lícula que porta el nom d'aquest director i creador televisiu, que és una de les figures més interessants del cinema i de l'audiovisual recent.

A "Overlord", Abrams exerceix de productor. El director és Julius Avery. El resultat és irregular.

"Overlord" es presenta com una pel·lícula bèl·lica, en què un grup de soldats americans que, en plena Segona Guerra Mundial, van a parar a un poblet francès ocupat pels nazis. Allà, tenen la missió de fer volar una torre de control.

El problema serà el que trobaran en aquest lloc, que farà que la pel·lícula abandoni per moments el gènere bèl·lic.

Hi ha detalls que recorden els clàssics del gènere, com la composició que es fa del grup de soldats: cada un amb les seves peculiaritats. Per mi, però, el problema és que totes aquestes característiques (i bona part de la pel·lícula) s'ha d'explicar mitjançant el diàleg. Ja que se centra en un gènere tan històric com el bèl·lic, potser hauria estat bé pensar en l'economia del cinema clàssic.