Laura Rosel: "Ja fa un mes de la sentència del Suprem i en tot aquest temps, cap resposta conjunta"
Ara, l'esquerra intel·lectual que tant s'ha trobat a faltar aquests dos anys es desperta i pren partit
Aquest dijous fa un mes que el Tribunal Suprem va sentenciar a 100 anys de presó els 9 líders del procés. Condemnats per sedició després de dos anys de presó preventiva.
Al llarg d'aquest mes, el bloc que formen els partits independentistes ha estat incapaç d'articular una resposta conjunta a la sentència. No hi ha hagut unitat en l'acció independentista... perquè directament no hi ha hagut acció. El mateix president Torra ho admetia a "El matí de Catalunya Ràdio": "mea culpa" per no haver estat a l'altura de la ciutadania.
El carrer sí que ha contestat.
Milers de persones han protestat des del mateix dia 14. L'ANC, Òmnium Cultural, alguns sindicats, i -sobretot- Tsunami Democràtic han articulat un malestar sense precedents a través d'una mobilització basada en la desobediència civil no violenta i en l'autoorganització. Un funcionament, el de Tsunami Democràtic, sofisticat, disciplinat, amb suports transversals, sense personalismes i -sobretot- eficaç, que recorda en molts aspectes aquell sanedrí que va fer possible l'1 d'octubre.
La resposta al carrer ha tingut també -però no només, encara que s'intenti- violència. Hi ha hagut aldarulls, talls de carreteres com els que s'estan fent també avui a aquesta hora, destrosses, ferits, una trentena més de detinguts i centenars d'identificacions.
Ha hagut de passar tot això perquè arribi la primera petició pública de diàleg des de fora de Catalunya. Un manifest que signen Noam Chomsky, Daniel Innerarity, Manuela Carmena o Iñaki Gabilondo, entre d'altres, en el qual insten els governs català i espanyol a abandonar la via judicial, asseure's i buscar una solució política. Per a alguns el manifest arriba tard: nou persones han hagut de sumar més de 600 dies entre reixes, han hagut de quallar els discursos de comandos - kale borroka, i han hagut d'arribar 52 diputats d'extrema dreta al Congrés. Cert. Però aquelles veus de l'esquerra intel·lectual i acadèmica que tant s'han trobat a faltar els últims dos anys ara, finalment, es desperten i prenen partit. Segur que no serà en va.
