Laura Rosel: "Isabel-Clara Simó no es va sentir estimada sovint, però això no la va aturar mai"

Ella no entenia la vida sense escriure. I ara, la resta entenem la vida una mica millor gràcies a ella
Actualitzat
Laura Rosel: "Isabel-Clara Simó no es va sentir estimada sovint, però això no la va aturar mai"

Ha mort Isabel-Clara Simó. Deixa una cinquantena d'obres publicades, centenars d'articles i s'endú un bon grapat de premis. Considerada la degana de les lletres catalanes per a molts, una de les escriptores més destacades -sens dubte- del segle XX.

Però Simó és -sobretot- la porta d'entrada a la lectura per a més d'una generació. Amb les seves novel·les, molts vam descobrir nous camins de la literatura que valia la pena explorar i ja no els vam deixar anar.

Valenta, decidida, compromesa i lluitadora. "Una força de la natura", diuen els que la coneixien personalment i avui la ploren i ja l'enyoren.

Una gran escriptora, amb un compromís polític ferm, incansable, va treballar fins que la malaltia l'hi va fer impossible. I a més de tot això: dona... una condició que com a tantes altres la va situar en un segon terme, en una esfera secundària, tot i resistir-s'hi amb totes les seves forces.

Avui ho llegireu i ho sentireu per tot arreu: Simó era també una feminista convençuda. Què havia de ser, si no? Algú que veia passar per davant autors menys brillants i menys esforçats, pel simple fet de ser homes.

No es va sentir estimada sovint. Ella mateixa ho confessava sense embuts, però això no la va aturar mai. Va estimar els seus, la seva terra, la seva llengua i el seu ofici fins al final. De fet, no entenia la vida sense escriure. I la resta, la vida l'entenem una mica millor, gràcies a ella.