Un món extrem més real del que podria semblar-nos

Només Catalunya Ràdio podia idear, elaborar i crear un relat com "La torre de vidre". La proposta és tan innovadora com agosarada: un relat de ficció, amb elements fantàstics, i que s'ofereix amb so binaural. Des dels seus mateixos inicis, la ràdio ha estat un mitjà per explicar històries, per explicar ficcions... I convindrem que, en els orígens de la ràdio, llunyans i fastuosos, els creadors afrontaven un gran repte: explicar relats només amb la paraula, amb el so, sense el suport de la imatge. En certa manera, amb "La torre de vidre" tornem als orígens, però afegint-li l'última tecnologia i més innovadora: un so immersiu, on amb l'ús d'uns simples auriculars podem ser al centre de "l'escenari", escoltar, sentir els personatges i viure l'acció al nostre voltant, i en 360 graus. Sí, sembla impossible. Però és possible, Catalunya Ràdio ho ha fet possible. Per mi, com a autor, aquesta barreja entre tradició i innovació era irresistible. Em sento molt afortunat de signar un relat com aquest. Gairebé com algú que inaugura un nou gènere, o almenys una nova modalitat de la narrativa universal. Però amb el guió de "La torre de vidre" no n'hi havia prou. Jo sempre dic que un guió no és una obra d'art, només la base de l'obra. Calia transformar uns simples papers escrits en una autèntica història, en emocions que ens arriben per l'oïda i, si m'ho permeteu, fins i tot per la pell. Allò que l'usuari de Catalunya Ràdio segurament desconeix és el colossal esforç que ha costat crear "La torre de vidre"; els oients probablement ignorin que fer aquest difícil viatge, que consistia a transportar unes simples pàgines guionitzades fins a les orelles dels usuaris de la nostra emissora, ha involucrat dotzenes i dotzenes de professionals entusiastes. Sí, segurament es parlarà poc de la quantitat de tècnics, de treballadors de tota mena que han fet possible aquest producte, únic, que ara teniu a la vostra lliure disposició. Seria una injustícia tremendíssima oblidar-los. He estat un testimoni privilegiat de la seva abnegació, de la il·lusió amb què afrontaven el repte i la producció de "La torre de vidre". De la immensa quantitat d'hores que li han dedicat. No em cansaré d'afirmar-ho: la creativitat mai no és solitària, sempre és un sistema. El resultat aquí el teniu. És magnífic. Gaudiu de "La torre de vidre", del seu món extrem, el seu món postapocalíptic, el seu món esperançat; un món, desgraciadament, menys fantàstic del que podria semblar-nos.