Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
La torre de vidre

Capítol 4: Apocalipsi? Quina apocalipsi?

Transcripció completa del capítol 4 de "La torre de vidre"

Actualitzat

Em dic Solaris, soc un planeta, i us estic explicant la història de tres supervivents. I això és el que ha passat fins ara. Som a Barcelona. Després de l'apocalipsi. La Sònia, en Garru i en Màrius intenten arribar fins a la Torre Glòries. La torre és un edifici de vidre, i el vidre protegeix dels gòl·lums, els petits monstres que infecten els carrers de la ciutat. Però quan són a la part alta de la Diagonal, topen amb una cosa del tot imprevista, inimaginable: el carrer està barrat per una gran paret de vidre... I algú, des d'allà dins, els parla.

Megàfon: Benvinguts a Upper Diagonal! Benvinguts a Upper Diagonal!

Màrius: No m'ho puc creure...

Garru: Lo que me faltaba por ver.

Sònia: Vidre i més vidre.

Una paret de vidre. Han topat amb un autèntic mur de vidre que barra tota la Diagonal. Alt, transparent... De sobte, a la part inferior s'obre una petita porta, també de vidre.

Megàfon: Vinga, què espereu? Sí, vosaltres tres. Entreu a Upper Diagonal. O preferiu quedar-vos fora? Oi que no? Ningú vol ser fora d'Upper!

Entren a l'interior d'aquella muralla de vidre. Sí, creuen la porta de vidre. Quina altra cosa podien fer? Allà dins es troben amb carrers normals, comerços normals, fins i tot gent normal. Persones que passegen, que caminen i que parlen entre elles. Com si el món mai s'hagués acabat.

Megàfon: Un moment! Però què és, això? Un monster! A Upper ha entrat un monster!

Garru: Però si el Xarli és més pacífic que un hàmster!

Megàfon: Brigada! Atenció! Un monster! Brigada! Atenció! Un monster!

D'algun lloc apareixen uns homes amb el cap cobert per cascos de moto i porres a les mans.

Garru: Colegas, ¡quietos paraos! ¡Al Xarli ni tocarlo!

Sònia: Eh, eh, però de què aneu???

Màrius: Si us plau, no perdem els nervis! Ni uns ni altres. Vull parlar amb qui mana. Aquí, qui mana!? Qui mana!?

Mentre tots es debaten, apareix algú. Un home. Un home molt vell. I molt important, perquè un gest seu atura els de la Brigada.

Marquès: Màrius? Ets tu? El Màrius Mas?

Màrius: Senyor Marquès!?

Marquès: El meu fidel Màrius! I resulta que està viu. Vaja, vaja, vaja... Ja ho diuen, "mala hierba, nunca muere".

Doncs sí, el vell Marquès és viu. I està al capdavant d'Upper Diagonal. Ell, el poderós Marquès, el mateix home que abans de l'apocalipsi dirigia la corporació on treballava en Màrius. El Marquès, l'home per a qui en Màrius havia dirigit el principal diari del país, és allà... El Marquès dona ordres perquè allotgin els nouvinguts, Xarli inclòs, i poc després cita en Màrius al seu despatx.

Marquès: Vaja, vaja, vaja... Així que el bo d'en Màrius Mas ha sobreviscut.

Màrius: Gràcies a vostè, senyor Marquès! Estava en coma induït, a un soterrani cuirassat. Per això vaig sobreviure a l'apocalipsi, perquè vostè em va aconseguir aquella plaça experimental, i estava sota terra... Se'n recorda?

Marquès: I tant que sí!

Màrius: M'ha d'explicar moltes coses... Per exemple: com es va acabar el món?

Marquès: Bah! I això quina importància té? Tot s'acaba algun dia. Alguns vam sobreviure, altres no. Així és la vida: els triomfadors sempre són molt pocs, els escollits per la providència.

Màrius: I Solaris?

Marquès: So què?

Màrius: Aquest nou planeta que ara tenim sobre els nostres caps. Té alguna idea, de què pot ser?

Marquès: Madagascar.

Màrius: Madagascar?

Marquès: Potser la fi del món va fer que Madagascar sortís volant pels aires i entrés en òrbita. Màrius! I jo què recony sé? El que importa no és què hi ha sobre els nostres caps, sinó als nostres peus.

Màrius: Sí, és clar...

El Marquès acompanya en Màrius fins a la finestra, i l'obre.

Marquès: Mira què he creat, Màrius: un món nou! Upper Diagonal! Escolta això, escolta la vida!

Màrius: Sí... Upper Diagonal...

Marquès: He blindat fins a sis illes de cases, amb la Diagonal pel centre. I blindades amb què? Murs de vidre. Cap monster s'hi apropa! Aquí dins la gent és feliç, i està segura. Però et necessito, amic Màrius, et necessito.

Màrius: Naturalment, senyor Marquès. Ja ho sap, sempre a les seves ordres.

Marquès: Sí... jo sempre ho deia: "Màrius Mas és la meva mà dreta, i jo em faig palles amb la dreta!" Ha ha ha! Ha ha ha!

En Màrius riu de forma forçada.

Marquès: Tinc una gran missió per a tu, Màrius, una gran missió...

Màrius: Em sento molt afalagat. Com deia Churchill...

Marquès: Ara t'ho explico. Però abans, Màrius, fem un cafè.

Màrius: Sí, senyor Marquès.

Mentrestant, a la Sònia i en Garru els han cedit un pis, el segon primera de Ru-Tu.

Garru: ¡¡¡Vaaaya!!! Tu veus, nena? Així vivien els rics a la Diagonal.

Sònia: Així vivien no, així viuen.

Garru: Pos ara hi som tu, jo i el Xarli, he he he! Mira quines habitacions! Mira quins llits d'hotel cinc estrelles! I no he de posar-los a dins de cap peixera de vidre! (Comença a parlar amb veu trista.) Sí... Ara ja no cal dormir rere vidre, ni passar por als carrers...

Sònia: Garru? Què et passa? Volíem viure en pau i amb gent, no?

Garru: Sí, clar.

Sònia: I doncs?

Garru: Bueno, ja saps, aquella típica fantasia que tenim els tios: com que era l'últim home sobre el planeta, creia que abans o després ens acabaríem enrotllant. Però ara els carrers estan plens de gent.

Sònia: Això penses? Garru... si les coses...

Garru: Soni, nena, millor que no diguis res. Escolta això.

En Garru posa la cançó "Djibouti".

Garru: Quan senti aquesta cançó recordaré els vells temps, quan us vaig conèixer a Nou Barris. No et sembla estrany?

Sònia: El què?

Garru: Que per a nosaltres els vells temps ja són els temps de després de la fi del món. Bueno... quina habitació et quedes?

Mentrestant, el Marquès s'ha endut en Màrius a fer un passeig pels carrers d'Upper Diagonal.

Marquès: Ja ho veus, estimat Màrius: gent pel carrer, pau, somriures...

Una bicicleta fa sonar el timbre i passa entre ells.

Marquès: Llàstima que els cotxes no funcionin, només les bicicletes... Però almenys ja no hi ha llaços grocs als balcons. Ha ha ha ha!

Màrius: Esplèndid. I com ho ha aconseguit?

Marquès: El truc consisteix a tenir-los sempre ocupats, molt ocupats. Cada veí té assignat un sector de la muralla de vidre. Com pots imaginar- te, i amb tant de vidre, periòdicament s'esquerden o es trenquen algunes parts. La gent té l'obligació comunitària de fer-se'n càrrec i pagar el nou vidre.

Màrius: Molt just. Però a qui li compren?

Marquès: A mi, naturalment. La moneda d'Upper és el vidre. Ells em paguen amb feina i, sobretot, obediència. Però suposo que ara et preguntaràs com obtinc el vidre, i més coses. És molt senzill: gràcies a la Brigada. Mi-te'ls, ja venen. La Brigada me la va organitzar un guàrdia civil. Fixa-t'hi: ara mateix tornen d'una expedició per la ciutat, fora d'Upper. Porten vidre, i béns de consum. El botí que la Brigada obté a les expedicions el centralitzo jo.

Màrius: Centralitza?

Marquès: Vull dir que m'ho quedo. Els brigadistes són uns nois i noies molt populars! Bravo! Bravo! Màrius?

Màrius: Ah, sí! Bravo, bravo! ¡Viva la Brigada! ¡¡¡Viva!!! Morin els monstres!

Marquès: No, Màrius. A Upper Diagonal no diem monstres, diem monsters. En anglès queda més fi.

Màrius: Oh! Monsters! Monsters morts! I viva la Brigada!

Marquès: Van amb casc i porra, per si els ataquen els monsters. I són uns saquejadors excel·lents. Si els ho demanes amb temps, fins i tot poden aconseguir-te nines inflables. Però vine, t'ensenyaré una cosa. On anem no és un lloc gaire popular. La gent prefereix passejar per la Diagonal, perquè mai no veuen res desagradable. Ja hi som. Observa.

El Marquès i en Màrius arriben al carrer Marià Cubí, davant de l'estret passatge que porta fins a la plaça Cardona. Allà hi ha una porció de la muralla de vidre que envolta tot Upper. I adherits al vidre, fins a l'alçada d'un segon pis, monsters, monsters i més monsters.

Marquès: Els monsters són imprevisibles. En alguns llocs, el vidre els foragita, com la llimona als mosquits. Però aquí es queden enganxats al mur de vidre, com mosques a la mel. Sí, tot un espectacle. Tranquil, el vidre ens protegeix.

Màrius: Quina por m'han fet passar... És vostè un geni, senyor Marquès. Quan la gent veu això, està disposada a qualsevol cosa per mantenir l'ordre. Sí, un geni: vostè no ven patates ni diaris, vostè ven seguretat.

Marquès: T'equivoques, Màrius. La gent com jo no ven seguretat, la compra. Jo el que venc és por.

En Màrius s'apropa fins a tocar el mur de vidre. A l'altra banda, centenars i centenars de gòl·lums, enganxats al vidre.

Màrius: Quines criatures... Fixi's quins membres, quines costelles tan marcades. I els rostres inhumans... Monsters, bitxos, gòl·lums, tant se val. Però d'on deuen haver sortit?

Marquès: Ah, però, no ho saps? Tu, que eres l'home més ben informat de Barcelona, i ara no saps què són els monsters? Ha ha ha! Ha ha ha!

Passen uns dies. La Sònia, en Garru i en Xarli viuen en un luxós pis al carrer Santaló, quan reben una visita.

Màrius: Bon dia.

Sònia: Mira qui hi ha.

Garru: Màrius? Dichosos los ojos, que es diu al meu poble.

Màrius: M'ha semblat que us devia una visita. Al capdavall, vam arribar junts a Upper.

Garru: Estem fent un vermut.

Màrius: Vermut! Sabeu? El Marquès en pren de la marca Mon Dieu. El millor del món!

Sònia: El nostre és més normalet.

Màrius: Oh, és igual.

Sònia: Bé, Màrius, abans de res, felicitats. Ja sabem que t'han nomenat director del nou diari d'Upper. Com es diu? Ah, sí: Upper Times! I de subtítol: "Sempre a l'avantguarda de les news!" Quina passada, no?

Màrius: Gràcies. És un nou concepte periodístic.

Sònia: Ah sí?

Màrius: Oh, sí, en el vell món els mitjans s'havien convertit en corretges de transmissió dels partit polítics. L'Upper Times no, en absolut. Com bé sabeu, aviat hi haurà eleccions a gran gestor d'Upper Diagonal; bé doncs, el diari mantindrà una neutralitat total i absoluta, que diria Churchill. Ja sabeu a qui votareu?

Garru: No sé, solo hay dos candidatos. Y Xarli no puede votar. He he he!

Màrius: Justament volia parlar amb tu, Garru, de tu i del Xarli.

Garru: Ah sí?

Màrius: He informat de tu al Marquès. Molt positivament, of course. I m'ha dit: "Què hi fa, un noi tan trempat fora de la Brigada?" La Brigada, Garru! Vol fitxar-te.

Sònia: Fitxar-lo o reclutar-lo?

Garru: Yo? En la Brigada?

Màrius: Els brigadistes tenen dret a una part del que troben a l'exterior. T'imagines? Podríem fer un vermut amb Mon Dieu! My God, Mon Dieu! Ha ha ha!

Garru: I el Xarli?

Màrius: A les expedicions vindria amb tu, naturalment! El Xarli detecta els monsters a distància. Això és magnífic per a la seguretat dels brigadistes. Garru, jo, el Marquès i Upper t'estarem la mar d'agraïts si t'incorpores a la Brigada.

Garru: Bueno, no sé...

Sònia: Garru, hi ha brigadistes que no tornen. Els gòl·lums els devoren...

Màrius: Oh, són casos excepcionals.

Sònia: Vinga, Garru, si te n'estàs morint de ganes...

I així, en Garru s'apunta com a brigadista. Dos dies després, en Xarli i en Garru surten d'expedició amb la Brigada. La Sònia, i tota la gent d'Upper Diagonal, els acomiaden efusivament.

Sònia: Bona sort, Garru! Torna aviat!

Garru: Aviat i amb Mon Dieu! No pateixis, nena!

Sònia: I tu, Xarli, cuida molt el Garru!

Garru: Jo cuidaré el Xarli! Ciao, Soni!

La multitud s'acomiada dels brigadistes amb aplaudiments.

Sònia: No sé per què aplaudiu tant! Quan tornin tot s'ho quedarà el Marquès, vidre inclòs. Vidre que haureu de pagar-li amb hores i hores de feina... Ja sé que els brigadistes, allà fora, se la juguen. Però us puc assegurar una cosa: si els monstres no existissin, el Marquès se'ls inventaria!

La gent d'Upper Diagonal desaprova les paraules de la Sònia.

Sònia: I no, no puc canviar les coses, ni jo ni ningú: només podem votar a dos candidats, i tots dos estan a les ordres del Marquès! Que no ho veieu? Que no ho veieu? Us enreden! No, no és veritat que només existeixi vida a Upper! Hi ha una llum a una torre de vidre! A la Torre Agbar! Jo l'he vist! Jo he vist aquella llum! Una torre de vidre on ningú ha de treballar pel vidre.

Les persones que s'agrupen allà escridassen la Sònia. Se senten ofeses.

A l'interior del despatx del Marquès.

Màrius: Em manava venir, senyor Marquès?

Marquès: Passa, Màrius, passa... Tu coneixes aquesta noia, aquesta tal Sònia, oi que sí?

Màrius: I tant... Vam arribar junts a Upper.

Marquès: I així doncs, em podries explicar per què va malparlant de mi? D'Upper i de mi?

Màrius: Bé, ella és així. Els joves són així. Ja li passarà.

Marquès: Ja li passarà? Per què et pago, Màrius? Per resoldre problemes o per deixar que es podreixin?

Màrius: Només escampa ximpleries, que ja les hem replicat a l'Upper Times. L'hem retratat com el que és: una hippy boja que viu a la lluna. Ningú li fa cas.

Marquès: Però continua malparlant! Qui deixa un misto encès en un paller?

Apaga'l!

Màrius: Ho vaig intentar. Vaig fer entrar el seu xicot, o mig xicot, el Garru, a la Brigada. Creia que entendrien que el preu d'un favor és la complicitat, o almenys el silenci. Però ella és com és. Senyor Marquès: fer-la callar potser seria contraproduent.

Marquès: Per què?

Màrius: Perquè venem un principi segons el qual a Upper Diagonal hi ha llibertat d'expressió.

Marquès: Naturalment! Sempre estem a favor de la llibertat d'expressió. Fins que algú la practica! Que no ho entens, carallot?

Màrius: Oh... sí... és clar que sí.

Marquès: I ara ves, i posa'ls un ultimàtum. Entens la paraula? Ultimàtum!!!

La Sònia està cuinant al seu pis amb la cançó Djibouti de fons.

Sònia: Realment, les cases dels rics no estan fetes per als fogonets de gas.

De cop, sona el timbre de la porta.

Sònia: I ara? Qui ve a emprenyar… Endavant!

S'obre la porta. La Sònia, sorpresa i alegre.

Sònia: Garru! Per què no obries tu?

Garru: Para darte la sorpresa y tal. Xarli, saluda a la Soni.

Sònia: I doncs? Com és, una expedició de la Brigada per la ciutat?

Garru: Buf... Estic cansat. I no hi ha gaire a explicar. Tot és entrar a botigues i endur-se coses.

Sònia: I per què fas aquesta cara tan trista?

Garru: Disparem contra els bitxos.

Sònia: Amb armes de debò? Però si no n'he vist cap. La Brigada nomes duu porres.

Garru: Amaguen les pistoles a un dipòsit, tot just fora d'Upper. No m'agrada.

Sònia: El què?

Garru: El soroll que fan els bitxos quan es moren.

Sona el timbre altre cop.

Sònia: I ara qui és?

Màrius: Hola, parella. Bé, trio, si comptem el Xarli... He he.

Sònia: El Garru està cansat. I jo no estic segura de voler-te veure.

Màrius: Sònia, justament venia per millorar les nostres relacions.

Sònia: Ah, sí? I a tu et sembla que la millor manera de fer amics és aquesta merda que publiques? Màrius! El teu diari va dient que a la torre de vidre no hi ha cap llum!

Màrius: Ho sé, dirigeixo el diari.

Sònia: Eres tu qui parlava amb Solaris, i al diari em tractes de boja! Vas ser tu qui ens vas convèncer d'anar a la torre de vidre perquè hi havia una llum al cim! Tu, Màrius, tu!

Màrius: Sònia, la prioritat de qualsevol societat és mantenir-se unida i segura. Si vas dient que la torre ens crida, la gent pot fer coses perilloses, com anar-hi i que els devorin pel camí.

Sònia: Seria la seva decisió!

Màrius: I que els monsters entrin quan ells obrin la porta per sortir?

Sònia: Oh, senyor! Garru, ajuda'm.

Garru: Amagueu a la gent que la Brigada té armes. Pistoles, i fins i tot metralletes que han saquejat a les comissaries dels Mossos. Amb aquest arsenal es podria anar mil vegades a la torre de vidre, i ben segurs.

Màrius: Estem construint un nou món aquí, Garru. Aquí no hi ha cap torre de vidre.

Sònia: Ja! Vale, ara ho entenc! Esteu amagant les pistoles fora d'Upper perquè ningú pugui armar-se si un dia es revolta contra el Marquès... És això, oi?

Màrius: Us ho ha donat tot, el Marquès!! Us ha obert les portes d'Upper, tolera el Xarli, que és un monster! Abans de la fi del món no podíeu ni somniar a viure en un pis com aquest, que el Marquès us regala! I així l'hi agraïu? Incitant a la revolta i al caos? Que passeu un bon dia!

Sònia: Quin caragirat... Això sí: la mar de coherent. Sempre està a favor de qui mana.

Garru: Bueno, un poco de razón sí que tiene...

Sònia: Què? Garru! Però què estàs dient? És un malparit! Ell i el Marquès.

Garru: El Marquès nos salvó la vida, recordes? Teníem els bitxos al cul, i van obrir-nos les portes.

Sònia: Ja ho entenc: un dia a la Brigada i el fatxa que tens a dins surt a la superfície. Skin havies de ser. En quatre dies acabaràs de guardaespatlles del Marquès.

Garru: Joer, tia. Mai t'està bé res. Ni fas ni deixes fer. Yo es que no te entiendo, de verdá…

Comença a ploure a bots i barrals. Al despatx del Marquès.

Marquès: M'encanta mirar per la finestra quan plou. I com que estem tan amunt, puc veure tot Upper Diagonal: les sis illes de cases. Quines coses té l'apocalipsi, oi Màrius? Quan el món s'acaba, resulta que tot el món és meu.

Apocalipsi? Quina apocalipsi?

Màrius: Sí, senyor Marquès.

Marquès: Què hi ha de la nostra parelleta?

Màrius: No tinc bones notícies. És cabuda. I no callarà. No, no callarà.

Marquès: Bé, doncs, s'imposa una solució definitiva.

Màrius: Expulsar-los d'Upper?

Marquès: Màrius, jo quan arreglo alguna cosa, l'arreglo per sempre. Veuràs, Upper és com un cos humà, de vegades excreta. I deixem les nostres excrecions a un lloc molt concret: al passatge de Santa Peronella, el que dona a la plaça Cardona. Allò, ara, és un carreró sense sortida.

Màrius: No estic segur d'entendre'l.

Marquès: Màrius, no et sembla curiós que els paios de la Brigada tinguin tan poques baixes?

Màrius: Van armats. Això hauria de ser suficient.

Marquès: No ho és. Tu saps la quantitat de monsters que hi ha? Com és que gairebé mai es mengen un brigadista? Jo t'ho diré: perquè la Brigada sempre surt quan Upper excreta.

Màrius: Continuo sense entendre'l.

Marquès: Periòdicament Upper evacua indesitjables. A certa hora, de certs dies, sempre deixem algú al passatge. Els monsters ho saben. I per això no molesten els brigadistes, perquè tots estan menjant les nostres... excrecions.

Màrius: Vol que deixi el Garru i la Sònia a Santa Peronella? Just abans que apareguin els monsters?

Marquès: Serà molt ràpid. Gairebé tots els monsters de la ciutat són a la plaça Cardona. I en són molts, creu-me, molts! Ha ha ha! Mai fallen, són puntualíssims. En diem "Operació Pavlov". No et sembla graciós? "Operació Pavlov"! Ha ha ha!

Màrius: I no seria possible que els hi dugués algú altre?

Marquès: Confien en tu, Màrius.

Màrius: Senyor Marquès... tinc una pregunta.

Marquès: Endavant.

Màrius: Què són, els monsters?

El Marquès esclata a riure.

Aquell vespre, en Màrius s'està molta estona a dins de la banyera. Una banyera de luxe, en un apartament de luxe d'Upper Diagonal. L'aigua està molt calenta, com a ell li agrada. Sense sortir de la banyera, en Màrius agafa un mirall i s'afaita. El que no s'espera en Màrius és que la seva pròpia imatge, reflectida al mirall, li parli.

Solaris: Com més et conec menys t'entenc.

Màrius: Càgum Satanàs! Tu havies de ser!... És clar, qui si no?

Solaris: Com més et conec menys t'entenc. Em vas demanar un senyal, una llum a una torre de vidre. I quan tens un senyal claríssim, m'oblides.

Màrius: Vaig topar amb Upper Diagonal!

Solaris: I vas preferir unir-te al Marquès...

Màrius: Tu no deixaves que et servís! Saps què diem, aquí? "Qué gran vasallo si tuviera un buen señor". Però tu hi ets i no hi ets, tu mai no contestes...

Solaris: I demà mataràs els dos humans que et van salvar la vida.

Màrius: Em jutges?

Solaris: Només ho constato. I és sorprenent: l'ús que estàs donant a la teva vida és llevar la vida a qui et salva la vida.

Màrius: No vull fer-ho.

Solaris: I per què ho fas?

Màrius: No tinc més remei. La culpa és teva!

Solaris: Meva?

Màrius: T'hauria servit a tu, no al Marquès. Però em defugies! Recordes?

Solaris: M'obeiries en qualsevol circumstància? Qualsevol ordre?

Màrius: Sí! Sí, sí, sí, recoi!

Solaris: I si et manés matar la Sònia, el Garru i el Xarli? (...) Interpreto el teu silenci com un sí. Però aleshores ja no pots dir que la culpa és meva. Et mani qui et mani, ells moririen.

De vegades, algunes vegades, els miralls són un objecte d'allò més molest. Perquè ens permeten parlar amb un cervell planetari? No. Per una cosa molt més sorprenent: perquè ens veiem a nosaltres mateixos...

Màrius: Tu... ets... ets... Arghhh.

En Màrius llença amb força el mirall, que es trenca en mil trossos, i se submergeix a la banyera.

L'endemà, ben d'hora, la Brigada torna a sortir d'Upper Diagonal en una expedició. Mentrestant, i per una altra porta de vidre, en Màrius s'endú en Garru, la Sònia i en Xarli amb ell. Surten d'Upper.

Màrius: Vinga, som-hi. Ara és el moment.

Sònia: Màrius, estaria bé que repasséssim el pla.

Màrius: És molt senzill. Sortim per aquí perquè ens consta que a aquesta hora, i en aquest carrer, mai no hi ha monsters.

Garru: Però on carajo anem?

Màrius: Molt a prop. Al carrer Santa Peronella. És un carreró sense sortida. Allà hi ha una cosa que us demostrarà la bona voluntat del Marquès. Gairebé hi som.

Arriben a un passatge. Un carrer estret, amb el fons que dona a la plaça Cardona tancat. Una entrada, cap sortida. Hi entren.

Màrius: Endavant, endavant, sense por.

I al fons del carrer sense sortida, una sorpresa: armes, una pila d'armes. Pistoles, subfusells, escopetes...

Sònia: Què carai?

Màrius: Què us sembla? Acuseu el Marquès d'armar-se contra la gent, oi? Doncs aquí està l'arsenal d'Upper. El Marquès vol que el dinamiteu, una explosió controlada. El Marquès posa les seves armes a les vostres mans, i ho fa perquè les destruïu. És o no és una prova de bona fe?

Sònia: La veritat... no sé què dir.

Màrius: Tot el que hem de fer és prémer un botó, i tot volarà pels aires. Ups! El detonador... merda, me l'he deixat a Upper.

Garru: Puedo ir yo.

Màrius: No, jo sé on és. Quin descuit... torno de seguida. Espereu-me aquí. Fins ara. No patiu! A aquesta hora mai no hi ha monsters per aquí.

Sònia: No em refio d'ell.

Garru: Ni jo.

Sònia: Doncs anem.

Garru: No, no... Jo em quedo.

Sònia: Acabes de dir que no te'n refies.

Garru: Ho sé! Però qui viu desconfiant de tothom? Només els animals salvatges.

Sònia: Conec el Màrius fa més temps que tu. I el crec capaç de qualsevol cosa.

Garru: Sònia, tu vas dir-ho un dia: no es tracta de salvar la nostra vida, es tracta de salvar la nostra humanitat.

Sònia: Mira quin carrer, tancat, sense sortida. Si això no és una trampa, què ho serà?

Garru: ¿Sabes? No m'agrada la Brigada, ni pegar tiros a los bichos. Estoy harto de Upper, de todo. Xarli, vine aquí. Estic fart de Màrius i marqueses... Joder, si son peores que los bichos. Però no vull viure fugint de tot i de tothom. Quina vida és aquesta? Què fem? Decide tú. Nos quedamos o fotem el camp?

Llarga pausa dramàtica. Sembla que en Xarli comenci a fer els sons d'advertència de quan venen gòl·lums. La Sònia dubta, sentim la seva respiració agitada.

Sònia: Ens quedem.

 

 

ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut