Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
La torre de vidre

Capítol 3: Einstein i la puça

Transcripció completa del capítol 3 de "La torre de vidre"

Actualitzat

En Màrius, la Sònia i en Garru són els únics supervivents d'un cataclisme que ha exterminat la humanitat. I encara pitjor: Barcelona està farcida d'uns petits monstres carnívors. L'única opció consisteix a sortir de la ciutat. En l'últim episodi els vam deixar a l'extrem de Nou Barris, al límit de la ciutat. Havien aconseguit arribar-hi. El que no s'esperaven era el que es van trobar allà, un cop fora de Barcelona.

Sònia: Oh no, no... no...

Màrius: Qui s'ho hauria pogut imaginar...?

Garru: Aún hay más bichos fuera de la ciudad que dentro.

Volien sortir de la ciutat per fugir dels gòl·lums. I l'últim que podien esperar-se era allò: que pels camps i pels descampats, per les rases i pels arbres, pels conreus i els abocadors, tot fos ple de gòl·lums, més i més gòl·lums.

Màrius: Au, vinga, Sònia. Com deia en Churchill, tota derrota és una oportunitat.

Sònia: Fica't en Churchill on t'hi càpiga!

Garru: Sònia... no ens podem quedar aquí.

Sònia: Ja no hi ha cap lloc on anar...

Màrius: Sempre hi ha hagut un lloc, però no em voleu escoltar: la torre de vidre!

Sònia: Amb prou feines hem pogut arribar fins aquí. I tu vols que tornem enrere i travessem tota la ciutat. I per què? Perquè un planeta et parla...

Màrius: Hi ha una llum! Això és irrefutable! Al cim de la torre! Si arribem fins a la torre de vidre...

Garru: Tinc una idea.

Tots tres tornen al pis de Nou Barris, amb en Xarli al davant, fent de detector de gòl·lums. Però pel camí, quan ja arriben, en Garru fa una cosa estranya: s'enfila sobre un gran camió i en desmunta el parabrisa frontal. Finalment, arriben al pis carregant aquest gran vidre rectangular.

Garru: Pilleu la idea?

Màrius: Doncs... encara no.

Garru: La idea és posar-hi uns... uns... "asideros". Com es diu?

Sònia: Unes nanses.

Garru: Això, unes nanses. M'explico? Així el podem agafar com un escut romà.

Sònia: D'acord... Si topem amb gòl·lums, ens amaguem darrere fins que se'n vagin. Una pantalla portàtil de vidre. Bona idea!

Garru: Eso mismo. Manos a la obra.

Màrius: Jo... estic cansat. Mentre feu el vostre magnífic escut romà de vidre, m'estiraré un moment, d'acord?

En Màrius s'allunya una mica, sentim com la Sònia i en Garru riuen i treballen, més enllà. En Màrius s'estira amb esforç.

Màrius: Aquest mal de cap... però estic recordant coses... sí, recordo coses. Jo, jo era... director... director de premsa...

En Màrius té un somni. A l'interior d'una redacció.

Màrius: Vinga, nois, vinga, que l'edició ha de sortir. Si fem tard, què li diré, al Marquès? (Per a ell mateix) I ara què voldrà de mi?

Marquès: Adelante.

A l'interior d'un despatx...

Marquès: Passa, Màrius, passa.

Màrius: Vostè dirà, senyor Marquès.

Marquès: Màrius, deixa'm que et faci una pregunta: tu has comprat mai un pack de sis llaunes de cervesa o de refrescos?

Màrius: Sí, esclar.

Marquès: I com van units? T'hi has fixat mai?

Màrius: Bé, doncs amb unes anelles de plàstic que...

Marquès: Exacte. Veuràs, Màrius, hi ha una colla d'empresaris, uns bons amics meus, que es dediquen a fabricar aquestes anelles de plàstic.

Màrius: I doncs?

Marquès: Els meus amics n'estan tips, de campanyes en contra. Ja saps com són, els ecologistes. Diuen que les anelles de plàstic van al mar, i un cop allà escanyen els peixos. Pobres peixets! Ha ha ha!

Màrius: Ha ha ha!

Marquès: Els meus amics ja tenen prou problemes per aguantar els ecologistes. Digues, Màrius, creus que hi podríem fer alguna cosa?

Màrius: De seguida m'hi poso, senyor Marquès, de seguida...

S'acaba el somni. Retorn al pis de Nou Barris.

Sònia: Màrius? Màrius? Desperta't! Et trobes bé?

Màrius: Eh? Ah, ah, sí. Bé, bé.

Sònia: Màrius, hem de sortir. Ok?

Garru: Vale, el plan es este. En Xarli anirà al davant. Però si hi ha algun imprevist, ens sorprenen, o lo que sea, los tres nos metemos tras el escudo. Espalda contra la pared y acurrucaos. El cristal los ahuyentará.

Així ho van fer. En Xarli anava uns metres al davant, com de costum. Després, en Garru i la Sònia sostenint l'escut de vidre, i darrere d'ells en Màrius.

Màrius: I no... li podries dir a en Xarli... que no corri tant?

Garru: Sí, claro, y de paso que se marque un tuerquing.

En Xarli s'atura. Tots tres s'agrupen rere l'escut.

Garru: ¡Aquí! ¡Atrás!

Sònia: Puja l'escut!

Garru: Falsa alarma. No hi ha res.

Sònia: Vinga, tornem-hi, avancem!

Màrius: No! Allà dalt! Al fanal!!!

Al damunt d'un dels fanals de la ronda Guinardó. Un gòl·lum. Especialment gros, especialment ferotge. Ha vist els tres humans. I baixa del fanal.

Garru: Contra la paret! I ajupiu-vos!

Sònia: L'escut, l'escut! Puja'l!

El gòl·lum s'acosta a ells. Primer corrent, fent salts i udolant. Després, es planta davant el gran parabrisa.

Màrius: (Xiuxiuejos) I per què no li dius a en Xarli que l'ataqui?

Garru: Perquè això no és Predator contra Godzilla, collons. I perquè els bitxos són diferents dels humans.

Màrius: Ah sí? En què?

Garru: No se matan entre ellos.

El gòl·lum, amb la boca gairebé arrapada al vidre, fa sons. Finalment, fa un xiscle i se'n va de quatre grapes.

Garru: Jo com el Loquillo: para ser feliz quiero un camión. O al menos el parabrisas. He he he!

Aquell vespre es refugien en una pizzeria d'una cantonada del passeig Maragall amb el carrer Freser. La pizzeria és un bon lloc per refugiar-se ja que no els convé sortir de nit.

Màrius: Garru, no podries lligar en Xarli. Mentre dormim, vull dir.

Garru: Si et volgués mal, ja no estaries aquí.

Sònia: Calmem-nos una mica. Ara trobo a faltar aquell simulador de foc de camp que tenia a la botiga d'electrodomèstics, allò em relaxava. I ara ens fa falta.

Garru: O mi fuente de la pecera, cutre però efectiva, no? A vegades em feia agafar ganes de pixar… He he he he...

Sònia: Han desaparegut, no ho sé, uns sis mil milions de persones. Quan ho penso...

Garru: Quanta gent. T'imagines quants camps de futbol podrien omplir? He he he he!

La Sònia riu.

Sònia: Garru... A qui enyores més? Vull dir, d'aquests sis mil milions... a qui t'agradaria tornar a veure més que a ningú?

Garru: A mi hermana. Tenia deu anys. Era més rossa que la Barbie. Jo sempre decía a mis padres: llévala a que haga anuncios de tele, coño, que esta niña nos saca de pobres. He he he he!

Màrius: Hi havia moltes nenes rosses, creu-me. Uns mil milions, potser.

Garru: Como ésta no. Ninguna. I tu, Sònia?

Sònia: Jo? Al meu pare. Era un idealista. Massa idealista.

Garru: Massa?

Sònia: L'última vegada que el vaig veure era a la presó. T'imagines res més trist? Arriba la fi del món, i va i t'enxampa a la presó.

Garru: Joer...

Màrius: Què havia fet?

Sònia: Res de dolent, t'ho asseguro.

Màrius: No et fiquen a la presó per fer coses bones.

Garru: Que pesao eres, nen. Pesao y cenizo.

Sònia: I tu, Màrius? A qui enyores més que ningú?

Màrius: Jo? Al Marquès, esclar.

Sònia: El Marquès?

Màrius: Era el cap d'una gran corporació. I jo treballava directament per a ell. Quin gran home.

Garru: Se acaba el mundo y a quien enyores més és al teu jefe?

Màrius: Tú no lo entiendes. Era un gran home, un home diferent dels altres. Molt diferent.

Garru: Sí. Tenía más dinero. Guaita la diferència.

La Sònia i en Garru riuen. En Màrius s'empipa.

Màrius: Sabeu quin és el problema dels joves? Que no voleu entendre la veritat, la veritat de la vida.

Garru: Ah, sí? Pues venga, campeón, infórmanos sobre la verdad, la gran verdad del senyor Màrius Mas.

Màrius: És molt senzilla: la veritat és que en aquesta vida es pot estar amb el Marquès o contra el Marquès. Si hi estàs en contra, sempre seràs un desgraciat i un mort de gana. Però si hi estàs a favor, la vida t'anirà bé. Com a mi. Punt final.

Garru: Joer... Pues vaya mierda de verdad, la tuya.

Màrius: Quants espots va filmar la teva germaneta de "ricitos de oro"?

Garru: Ninguno.

Màrius: Si fos filla meva, el Marquès li hauria buscat un mànager, i jo m'hauria fet d'or. ¿Lo ves, campeón? Bona nit. Us sap greu si em quedo aquesta manta?

Garru: Manta y carretera, píllalo todo, hombre.

En Màrius es cargola a l'altre extrem de la sala, lluny d'en Garru i la Sònia. En Garru i la Sònia parlen en veu baixa perquè no els senti en Màrius, que es comença a adormir.

Garru: Però tu veus quin paio! Dorm ben tranquil! Sònia, no el podem arrossegar més.

Sònia: Ni ho mencionis.

Garru: Mira, si fos un bon tio, jo el duia a la fi del món. Però tu veus quin... quin.. vòmit humà està fet?

Sònia: Garru! Quedem tres persones al planeta. Tres! Què vols? Que llancem la tercera part de la humanitat als llops perquè no et cau bé?

Garru: No! ¡El vull deixar atrás porque el lobo es él! Que no ho veus? És un malparit, i un jodido bulto. La palmaremos por su culpa.

Sònia: Garru... Garru... Ara mateix hi ha una cosa més important que mantenir-nos vius. Mantenir-nos humans. Mira, plou.

Redacció d'un diari. Algú truca a la porta. S'obre.

Màrius: ¿Señor Marquès? Con su permiso.

Marquès: Màrius, passa, passa. Què em duu, el meu Màrius?

Màrius: El pla d'estratègia informativa per ajudar els seus amics de les anelles de plàstic, senyor Marquès. L'hem titulat "pla sis anelles".

Marquès: Sis anelles! M'encanta. Endavant.

Màrius: Procedirem així: Fase A: consistirà en una sèrie d'articles explicant que les anelles dels packs dels refrescos són biodegradables.

Marquès: Però això no és cert...

Màrius: Naturalment que no. Només és biodegradable un dels components de les anelles...

Marquès: ...però per rebatre la nostra campanya, els ecologistes hauran de perdre un temps i gastar uns diners i unes energies que no tenen.

Màrius: Exacte. I mentrestant, nosaltres encetarem la fase B: un conjunt d'articles, perfectament dosificats, en què farem saber que el líder ecologista està a sou de la Veneçuela chavista.

Marquès: Magnífic!

Màrius: Ara fa uns quants anys va passar unes vacances a Veneçuela. Nosaltres ho inflarem i ho magnificarem. Quan acabem amb ell, semblarà més comunista que les estàtues de Pyongyang. De fet, ja li hem preparat un sobrenom: l'Stalin verd.

Marquès: L'Stalin verd! Ha ha ha ha! Genial, Màrius! Què faria jo sense tu!?

Retorn als carres de Barcelona. L'endemà, de bon matí, tots quatre surten de la pizzeria i reprenen la marxa. Plou. Una pluja suau, lenta, però impertinent.

Màrius: I no podíem esperar que parés de ploure?

Garru: Por mí como si te quedas a esperar el tranvía.

Sònia: Garru, sisplau... Vinga, ànims, que ja para de ploure... I tot el que hem de fer és arribar al carrer Castillejos, i tirar recte avall!

Deixa de ploure.

Màrius: Sort. Ja surt el sol. I mireu, mireu allà dalt... també surt Solaris.

Garru: En lloc de mirar el cel podries mirar les plaques del carrer. On som? Cartagena? ¡Joer, ya voy!

Sònia: Ho veus, Garru? Afanya't. No m'agrada que estiguem quiets, sense cotxes ni vidres a prop.

Garru: La placa està torçada. Merda... Com s'ho feia la gent, abans que existís el Google Maps?

Mentrestant, la Sònia s'avança fins a la cantonada. I veu una cosa que no li agrada gens ni mica.

Sònia: Oh no, oh no...

Garru: Què passa? Sònia?

Sònia: Veniu! Veniu aquí!

Garru: Mierda...

Màrius: La puta d'oros...

Des del carrer Cartagena, tot és un gran enderroc. Les runes dels edificis caiguts bloquegen els carrers, en línia recta i fins on es perd la vista.

Màrius: Però... però... ara no podem girar cap avall! Si volem arribar a la torre de vidre, haurem de fer una volta immensa!

Sònia: ... i entrar a Gràcia.

Màrius: Però Gràcia és un barri fet de carrerons estrets! Hi podríem tenir els gòl·lums a tres pams i ni els veuríem!

Garru: És veritat. Gràcia és el paraíso de los bichos. Als carrers amples almenys tenim perspectiva, els podem veure venir. Però a Gràcia... Seria un suïcidi...

Sònia: El suïcidi és quedar-se aquí, palplantats com tres espàrrecs.

Màrius: Solaris! Solaris!!! Per què ens abandones? Què hem de fer? Manifesta't!

Garru: I ara què crida, este chiflado?

Sònia: Màrius! És un planeta, un putu planeta! No el Jahvé de l'Antic Testament!

Màrius: Sí... sí... perdoneu... Aquí, un... perd els nervis fàcilment.

Sònia: Jo no volia. Recordeu? Era l'única que no volia anar fins a la Torre Agbar. I ara soc jo, qui us ha d'animar? Tenim en Xarli, tenim l'escut. I per sobre de tot: no hi ha alternativa. Som-hi.

Màrius: Però és que...

Sònia: Som-hi!

Segueixen endavant. Cada cop més a prop de Gràcia, cada cop més a prop d'un laberint de carrers estrets on la mort els pot esperar a cada cantonada. Però quan encara són al carrer Sardenya, en Xarli té una reacció estranya. Emet un so que no li havien sentit mai abans.

Sònia: Què li passa? Que ensuma gòl·lums?

Garru: No.

Màrius: I doncs?

Garru: No ho sé. No l'havia vist mai així.

En Xarli fa uns sons sobtats i arrenca a córrer.

Garru: Xarli! Xarli! On vas!?

Màrius: Per què no el lligues amb una corretja?

Garru: Per què no és cap gos!

Sònia: Garru! No hi vagis!

Garru: Espereu-me a la copisteria. ¡Vuelvo enseguida!

Sònia: Garru! Merda.

Sentim sorolls molt llunyans de gòl·lums.

Màrius: Sents això? Val més que li fem cas.

A la cantonada Sardenya-Encarnació hi ha una copisteria. Totes les parets són de vidre. Un bon refugi. Temporal, però refugi. La Sònia i en Màrius hi entren.

Màrius: Pobre Garru. Ja no tornarà, això segur.

Sònia: Vols ser una mica més positiu?

Màrius: Guaita, una botigueta amb fotocopiadores. Gairebé com en els vells temps, a la botiga, no et sembla?

Sònia: On carai s'han ficat! I per què en Xarli ha fet aquesta corredissa?

Màrius: Calmem-nos. Seiem. Sí... Molt millor... Una mica d'aigua?

Beuen de cantimplores.

Sònia: De debò creus en allò que vas dir?

Màrius: El què?

Sònia: Que has dedicat la teva vida a servir els poderosos simplement perquè són poderosos.

Màrius: Ah! Que potser no tinc raó? Mira en quina situació ens trobem... De debò creus que ens salvarà un escut de vidre? No! Depenem de Solaris.

Sònia: Mare meva...

Màrius: Ets una noia intel·ligent, i ara resumim el que sabem. Solaris és un planeta, un planeta que es mou, i pensa. Solaris és un cervell de la mida d'un planeta! I per algun motiu ens vol conèixer. Si Einstein intentés comunicar-se amb una puça, el problema no seria Einstein, seria la puça. Bé, doncs nosaltres som la puça.

Sònia: En aquest cas, deixa-ho estar: si ets la puça, no podràs entendre mai Einstein.

Màrius: No em cal entendre'l.

Sònia: Ah no?

Màrius: El que necessito és que ell ens entengui a nosaltres.

Sònia: Per què?

Màrius: Si fossis Einstein, destruiries la primera puça amb qui has arribat a comunicar-te? Aquesta és la qüestió.

Sònia: No, Màrius. La qüestió és: on paren en Garru i en Xarli? Els vaig a buscar.

Màrius: Sònia! No te'n vagis!

Sònia: Estàs rere un vidre molt gran, no et passarà res. Tornaré, i tornaré amb ells.

Màrius: No em deixis sol!

En Màrius es queda en aquella petita copisteria. Sol, més sol que mai. Ell, un petit espai i una vella màquina de fer fotocòpies. Res més. Allà fora, el carrer Sardenya. Fa baixada. Hi ha cotxes abandonats, senyals de trànsit per terra… També un parell de cadàvers de gòl·lums en descomposició. Això no és inusual: els monstres també moren. Però, per algun motiu, aquella solitud l'espanta, més que mai.

Màrius: Sònia! Garru! No em deixeu aquí!

De sobte, a en Màrius l'assalta un pensament estúpid, fora de lloc. Recorda una pel·lícula que va veure de jove, una pel·lícula molt angoixant: "La cabina". A "La cabina", un pobre home es quedava atrapat en una cabina telefònica. Sense motiu, sense lògica. Tots els seus esforços per sortir eren inútils. I en Màrius pensa que potser la seva situació no és gaire diferent, tancat en una botigueta minúscula, amb les parets de vidre. La diferència, la gran diferència, és que allà fora no hi ha gent mirant, només monstres.

Màrius: Garru! Sònia! Torneu!

Sentim els crits d'en Màrius des de fora, el sentim com si no hi hagués atmosfera. Transmetem angoixa i distància. Tornem a l'interior.

Màrius: Però on deuen ser? I si no tornen? No, val més que no pensi en...

La fotocopiadora comença a fer sons estranys, com si tingués diverses funcions activades.

Màrius: Què carai...?

De sobte, la fotocopiadora es posa en marxa, i en surt un foli de dins.

Màrius: La fotocopiadora! Però què fa? Un full?... un moment. Està escrit, Però què hi diu... (llegeix) "Per què tens por?" Ha! Solaris! Ets tu, oi?

La fotocopiadora es torna a activar, sentim com surt un altre foli.

Màrius: A veure, a veure... (llegeix) "Sí, ho soc"! Això posa. Ets tu! Ha ha ha! Solaris, contesta, com hem d'arribar a la torre de vidre? Com?

So de la fotocopiadora.

Màrius: A veure, a veure, aquí hi diu... "Anant-hi per un camí practicable". Merda santa! No cal ser un cervell planetari, per contestar això!

So de fotocopiadora.

Màrius: I ara diu... "Les altres respostes no les podries entendre". Genial! Genial! Així, doncs, de què em serveix ser amic teu?

So de fotocopiadora.

Màrius: "Com vols que siguem amics si sempre que parlem em demanes coses?"

Mentrestant, la Sònia ha baixat Sardenya avall, tot buscant en Garru i en Xarli. És un trajecte perillós, molt perillós. No porta l'escut de vidre, i està sola. Avança de cotxe en cotxe; de nou, el joc de l'oca.

Sònia: Però on són? On són??? Un, dos, tres. Fora. Garru, on carai ets?

De cop i volta, una mà toca l'espatlla de la Sònia. És en Garru, que li fa una broma des del seient del darrere.

Sònia: Hòstia, Garru!!! Què vols? Matar-me d'un ensurt? I què hi fas, aquí dins?

Garru: Mira, allà.

En Garru assenyala en Xarli. El monstre està quiet, palplantat en un mural de la paret. És un mosaic dels anys seixanta, a la cruïlla de Taxdirt-Sardenya, que decora un edifici. Al mosaic, molt vulgar, s'hi veuen peixos al fons del mar. En Xarli sembla hipnotitzat, com un amant de l'art en un museu.

Sònia: És molt estrany... Creia que els gòl·lums només es quedaven abstrets davant del vidre.

Garru: A en Xarli el fascina aquest mosaic.

Sònia: Així doncs, en Xarli ja havia estat abans aquí?

Garru: Sí...

Sònia: I què té, d'especial, aquest mosaic?

Garru: No haces la pregunta correcta.

Mentrestant, a dins de la copisteria, en Màrius se sent traït per Solaris. Estripa papers de la fotocopiadora i crida mirant el sostre.

Màrius: Com puc fer el que vols que faci si no em dius què vols ni què he de fer? Em sents, em sents?? ¡Qué buen vasallo si tuviera buen señor! El Marquès sí que era un bon senyor. I tant que sí! I tant que sí... Encara recordo aquell dinar de celebració... sí... I quin restaurant... quina classe...

Recupera el record. A l'interior d'un restaurant.

Marquès: Ha ha ha ha! Què faria jo sense tu, amic Màrius?

Màrius: Oh, no exageri, senyor Marquès.

Marquès: Ha estat una campanya de premsa magnífica, magnífica! I el millor de tot: que el líder ecologista, l'Stalin verd... hagi acabat a la presó!

Tots dos riuen escandalosament.

Màrius: Sí, sí! Ell menjant ranxo a la presó i nosaltres aquí dinant... sarsuela de peix!!!

Riuen bojament.

Marquès: Quants d'aquests peixos que hi ha a taula es deuen haver mort ofegats per les anelles de plàstic?

Màrius: Collonut! Així no cal ni pescar-los! Doncs vols saber el millor de tot, senyor Marquès?

Marquès: Ah, però, la cosa encara pot millorar?

Màrius: L'Stalin verd ha enviat una carta al diari.

Marquès: De debò? I què hi diu? Que a la dutxa de la presó no es pot ajupir a agafar el sabó? Que quan surti et trencarà les cames?

Màrius: No, ni de bon tros! És tan ànima de càntir que encara es pensa... que som imparcials!

Marquès: No!!!

Màrius: Sí!!! Escolti això, l'hi llegeixo: "Confio que vostè, senyor Màrius Mas, sabrà posar el diari que dirigeix al servei de la justícia i l'equitat climàtica. O aturem aquest procés o el planeta ho pagarà car, molt car. El món està en mans de gent com vostè." I m'ho diu a mi! A mi! Que vaig pagar l'informe fals que el va dur a la presó!

Riuen desaforadament.

Marquès: Ha ha ha ha! Bravo, bravo, bravo!

S'acaba el record. Retorn a la copisteria.

Màrius: Sí... eren bons temps... bons temps...

Garru: Màrius, Màrius!

Sònia: Surt, continuem la ruta. Ja sabem per on anar.

Es dirigeixen cap a Gràcia. Tots quatre arriben fins a Pi i Margall. A l'altra banda ja comencen els carrers estrets del barri. En alguns dels carrerons s'aprecien enderrocs, façanes mig caigudes. Però segueixen endavant. S'endinsen a Gràcia.

Màrius: Aquí tot sembla molt més enrunat.

Garru: Bueno, ya ves, això de la fi del món va per barris.

Sònia: Mireu, en Xarli està tens.

Hi ha gòl·lums al capdamunt dels edificis. A Gràcia tot són construccions d'una planta, de dues com a màxim. Els monstres salten de terrat en terrat. Un, dos, grapats de gòl·lums per sobre dels caps d'en Garru, de la Sònia, d'en Màrius...

Màrius: On ens hem ficat...? De què ens servirà l'escut si els gòl·lums ens plouen al damunt?

Es posen a córrer pels carrers estrets, de cantonades rígides i anguloses. De cop i volta, entenen que l'horror, de vegades, adopta la forma d'un laberint.

Sònia: Garru, hem de sortir d'aquí.

Garru: Hay que llegar a la Diagonal. Allà estarà tot més espaiós! Tira cap avall! A la Diagonal!

Màrius: Espereu-me!

Ho aconsegueixen. Arriben a la Diagonal pels Jardinets de Gràcia. Un espai obert, lliure d'enderrocs.

Garru: És estrany... no ens segueixen. Per què deu ser?

Sònia: Mira davant teu i ho entendràs.

Màrius: Mare de Déu... però què és, això?

Davant seu hi ha una cosa impensable: un mur, un mur de vidre, una paret cristal·lina.

VEU DE MEGÀFON FEMENINA:

Benvinguts a Upper Diagonal!

Benvinguts a Upper Diagonal!!

Benvinguts a Upper Diagonal!!!

 

 

ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut