Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
La torre de vidre

Capítol 2: 3.000 milions d'anys

Transcripció completa del capítol 2 de "La torre de vidre"

Actualitzat

Una redacció de diari. En Màrius la travessa.

Secretària: Bon dia, senyor Mas. El Marquès l'espera. Passi.

En Màrius entra i tanca la porta.

Marquès: Màrius! Pasa, hombre, pasa. Toma asiento.

Màrius: Señor Marquès: me muero.

Marquès: Lo sé, hijo, lo sé.

Màrius: Los análisis no mienten. Y no hay cura.

Marquès: En eso te equivocas.

Màrius: ¿Cómo?

Marquès: Hay una medicina en estudio.

Màrius: Lo sé. Pero cuando esté lista yo ya habré muerto.

Marquès: ¡Màrius! Te necesito, este periódico necesita un director y yo lo tengo todo planeado. Vamos a inducirte un coma. Dormirás en un hospital, felicísimo, hasta que esa medicina esté a punto.

Màrius: Això és possible?

Marquès: ¡Yo puedo hacer muchas cosas! Y cuando despiertes, ¡tendrás una segunda vida!

En Màrius i la Sònia són dins del cotxe sacsejat per centenars de gòl·lums cridaners que, al damunt del Mercedes, en colpegen la carrosseria.

Màrius: No, no, no!

Sònia: Acabaran entrant! Arrenca!

Màrius: Que arrenqui? Com vols que s'engegui? Fa mesos que tot es va fondre!

Sònia: Prova-ho! Almenys prova-ho!

Màrius: No siguis beneita...! No tinc ni la clau!

Sònia: Però si està posada! Engega!!!

El cotxe, miraculosament, arrenca.

Màrius: Sí, sí!

En Màrius accelera i els gòl·lums van caient i rodolant per l'asfalt. En Màrius riu, com mig embogit.

Sònia: Sí, sííí, sí! Quin Mercedes, adoro els Mercedes! No corris tant! Frena!

Màrius: No puc! No vull frenar! Adeu, gòl·lums! Iuhuuuuuu…

Sònia: Frena! El contenidor!

El cotxe xoca amb una trompada forta però no mortal.

Sònia: Màrius! Màrius!... Estàs bé?

Màrius: Què coi hi fa, un contenidor al mig del carrer?

Sònia: Màrius! El món s'ha acabat! Te'n recordes? Les coses ja no són al lloc on eren. No hi ha res al seu lloc. I ja no funciona res.

Màrius: Aquest Mercedes, sí.

Sònia: Te l'acabes de carregar!

Màrius: I què volies? Que fugís de cent gòl·lums a velocitat de patinet?

La Sònia obre la porta, empipada.

Màrius: Què fas? Espera! No surtis del cotxe, Sònia. No sabem si per aquí...

Sònia: Els has deixat deu carrers enrere.

La Sònia s'allunya pel carrer desèrtic, segura d'ella mateixa.

Sònia: Només vull consultar on som. Miro la placa del carrer i torno al...

La Sònia ha comès un greu error. Sempre hi ha algun gòl·lum a la vora, sempre. Ella ho hauria de saber. I, ara, entre ella i el Mercedes, hi ha un gòl·lum. Un monstre que la mira, i se li apropa, i fa salivera.

Sònia: Oh, no... oh, no...

En Màrius, des del cotxe, amb la porta mig oberta, xiuxiueja.

Màrius: No et moguis! Potser se n'anirà.

El gòl·lum s'apropa a la Sònia, lentament, fent salivera. La Sònia està morta de por.

Sònia: No... no se'n va...

La Sònia, aterrida, tremolosa, viu els últims moments de la seva vida. Està atrapada i veu que morirà.

Garru: Xarli! Xarli!!! ¡Quieeeeeto, león!

Màrius: Però què caram?

Un home. Ha aparegut un home, molt jove. Uns vint anys. Caçadora verda. Botes Dr. Martins. I fa una cosa extraordinària: tracta el gòl·lum, aquell gòl·lum, com si fos una mascota.

Garru: Què passa, company? Estàs poc sociable o què?

El noi s'apropa a la Sònia, encara morta de por, immòbil.

Garru: Hola. Joer, qué pasada. Creí que estaba solo. Bueno, yo y Xarli.

En Màrius s'apropa, feliç.

Màrius: Hi ha algú més! Sí, sí! Ho sabia! Hola! Soc en Màrius, ah, sí, i la Sònia.

Garru: Jo, Javi, però tothom em diu Garru. He he he! Eh, nen, tens un Mercedes. I a sobre rula!

Màrius: Home, ja no. Hem sofert un... petit accident.

Garru: Ui ui ui... Mal rotllo. Xarli nos avisa, hay bichos cerca.

Màrius: Ostres, no! Estem al descobert, i aquí no hi ha amagatalls! Què fem? I ara què fem???

Garru: Ya va, pequeñín, ya va…

Sònia: Que què fem, collons!

Garru: Pues no sé, yo sugiero un vermú...

En Garru ha dut la Sònia i en Màrius fins al pis on viu, molt a prop. És un sisè pis, i sense ascensor.

Màrius: El piset pot ser molt mono, però l'ascensor ja no xuta. Per què no buscaves un entresol?

Garru: ¿Y pa qué va ser? Por los bichos. Como más arriba, menos n'hi ha. Passin, passin, que els hi ensenyaré el piset.

En Màrius i la Sònia entren a l'apartament. I el que veuen els inquieta. Oh, i tant que sí. Un menjador gran, pràcticament sense mobles, i al mig de la sala dos taüts. De vidre.

Sònia: Mare meva... on ens hem ficat?

Garru: Voy a la cocina a por olivitas, patatones... Us deixo una mica de música. I tu Xarli, tranquilito.

Sònia: Màrius, Marius! Hem de sortir d'aquí!

Màrius: Però què dius, ara?

Sònia: Que no has vist la caçadora verda que duu, i les botes militars? I va rapat!

Màrius: Bé, ja ho teniu, els joves, això. Aneu mal vestits, i què?

Sònia: Màrius! És un nazi! Un coi de nazi!

Màrius: Au, vinga. Ens convida a casa seva. I t'ha salvat la vida! Què més vols?

Sònia: Encara és a la cuina. Marxem!

En Xarli fa grinyols d'emprenyament.

Màrius: Sònia, Sònia, espera. Què fan els nazis? Exterminen jueus, comunistes i marietes.

Sònia: Exacte!

Màrius: Doncs ja no en queda cap! Són tots morts! Per tant, ja no és un perill.

Sònia: Màrius, t'ho dic de debò: no sé si ets el pitjor cínic o el pitjor fill de puta del planeta.

En Garru torna amb forquilles, platets i llaunes de cervesa.

Garru: Alegria! He he he! Guardava les birres per a un dia com avui.

Màrius: Salut! Creus... creus que queda algú més?

Garru: No. No... no ho crec.

Màrius: Com és que n'estàs tan segur? Nosaltres també ens ho pensàvem. I guaita! Estem amb tu, a casa teva.

Garru: Company, vaig fer FP de comunicacions. Vaig buscar ones, senyals... no res. No queda ningú.

Màrius: Què va passar? Com va ser la fi del món?

Sònia: En Màrius no ho sap perquè estava en coma.

Garru: Joer, qué coma tan oportú, eh nen? He he he! No recordo res.

Màrius: Tu tampoc?

Garru: Todo se fue a la mierda. Tot. ¿Y qué mas da cómo? Ya se veía venir. Un dia el planeta va petar. PUM!

Màrius: Però què dius? La humanitat mai havia viscut tan bé. Esperança de vida, riquesa per càpita.... El món era un lloc meravellós!

Garru: Meravellós? Tu què eres abans del crac: cap de vendes d'Amazon? "Presi" del BBVA? He he he!

Màrius: Segur que no fa res aquest gòl·lum?

Garru: Gòl·lum? He he he! Que bo. Yo los llamo bichos. Però m'agrada: gòl·lum.

Sònia: I com el vas domesticar?

Garru: Bueno, no sé qui va domesticar a qui. Veniu, que us ensenyo una cosa.

Surten al balcó.

Garru: Veieu les parets laterals del balcó?

Màrius: Estan folrades d'alumini! Per tot arreu. Làmines d'alumini.

Garru: Així ja no poden entrar. Si arriben tan amunt, rellisquen.

Sònia: Molt enginyós.

Garru: Al principi no els creia capaços d'enfilar-se tan amunt i, fins i tot, deixava la porta del balcó oberta.

Sònia: No!

Garru: Sí. Y una noche, mientras feia nones, un bicho se coló dentro.

Sònia: Uf...

Màrius: I com és que estàs viu?

Garru: Perquè tinc un pla B. Tornem a dins. Veieu això?

Màrius: Dos... dos... taüts de vidre.

Garru: No, home, no! Són peixeres.

Sònia: Peixeres?

Garru: I de les grosses. Lo que me costó subirlas hasta aquí. Mireu això.

En Garru s'estira a terra, i gira la peixera de vidre, amb ell a dins. Parla des de dins de la peixera amb la veu ofegada pel vidre.

Garru: ¡Duermo dentro! Lo único que hay que hacer es girar la pecera. Cristal por todas partes. ¡Es segurísimo! He he he!

Sònia: Mare meva... Si hi ha res pitjor que un nazi és un nazi friqui.

Garru: Ese día, cuando desperté, Xarli estaba rondando por aquí dentro, en el piso. Me cagué vivo, claro. Pero en vez de pelearnos le di de comer. Se fue. Volvió. Y nos hicimos amigos.

Sònia: I ja està? Així de fàcil?

Garru: Bueno... no ho he provat amb cap altre bitxo. No crec que funcionés. I no tinc collons.

Màrius: Però... i per què dues peixeres?

Garru: Per si trobava algú més. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd. Eh, eh! Mireu!

Màrius: (Alarmat) Què, què passa?

Garru: El crepúsculo. Mola molt. Tornem al balcó. Un moment... música, maestro!

En Garru, la Sònia i en Màrius van tornen al balcó, a contemplar el crepuscle.

Garru: Mirad. Ya falta poco.

Màrius: Sí, bé, això és molt bonic, però aquí fora fa una mica de fresca.

Garru: Tranqui, tío, no hay bichos con alas.

Màrius: Jo... vaig a dins, a por más patatonas.

Garru: Què li passa?

Sònia: Té por. I veus allà dalt, aquesta segona lluna? Ell creu que és un planeta que pensa, i que es diu Solaris.

Garru: Ah, sí? He he he!

Sònia: De vegades fins i tot hi parla, amb Solaris.

Garru: Collons, no m'estranya. Si abans de la fi del món ja estava tothom pirat, imagina't després. He he he.

Des d'aquella alçada d'un sisè pis la Sònia i en Garru tenen unes vistes magnífiques. Sota els seus peus, la ciutat resplendeix, morta, així com un cadàver urbà magníficament embalsamat. Els carrers són muntanyes de runa intacta, una fotografia perfecta del que va ser Barcelona, del que va ser la vida humana en comunitat... i del que mai més tornarà a ser.

Garru: Mira, mira... ja arriba.

Una llum violeta, cristal·lina, comença a inundar els carrers. Des de l'alçada del balcó de la Torre Júlia, a la via Favència, poden veure les cases dels rics, les cases dels pobres. Fins i tot ara, després de la fi del món, continua havent-hi diferències. Les cases pobres estan més desmillorades, minades per petits desperfectes, mentre que els grans edificis es mantenen intactes en la seva grandesa arrogant.

La llum nocturna que fa la Lluna és el reflex de la llum del Sol. I ara jo, Solaris, que soc tres vegades més gran que la Lluna, també soc al vostre cel.

La meva superfície és d'un violeta intens i, al vespre, reflecteixo la llum del Sol amb una grandiosa onada de llum violàcia, que vessa sobre la terra, sobre la ciutat.

Sònia: Hòòòòstia santa! Sí... quin espectacle.

En Garru comença a ploriquejar.

Sònia: Garru? Què passa?

Garru: Joer, joer... yo es que me emociono, cagon la leche. Cada noche es... como... como... ¡el gol de Iniesta en Sudáfrica! ¡Don Andrés! ¡Qué grande eres, coño!

Sònia: Mira que n'era, de bonic. I vens tu i ho espatlles.

Garru: ¿Yo?

Sònia: No cola, Garru, no cola.

Garru: ¿¿¿Lo qué???

Sònia: El paperet de nazi sensible.

Garru: Nazi? Jo no soc nazi!

Sònia: Ha! I ha! Rapat, Bomber verda, botes Dr. Martens, i en lloc d'un pitbull passeges un gòl·lum. Genial. Però no ets nazi.

Garru: No! Jo soc redskin. No és el mateix.

Sònia: Ah, no?

Garru: És clar que no! És com si jo digués que tu i la Mary Poppins sou iguals perquè sou dones.

Sònia: Buf! Bona niiiit.

 

I així, la Sònia i en Màrius es queden uns dies al pis de Nou Barris per agafar forces abans de reprendre el viatge fora de la ciutat, lluny dels monstres.

Garru: Pos no està malament la nova vida amb aquest parell, el pájaro es un borde de cuidao, pero ella tiene algo, no sé, me ha devuelto un poco las ganas de seguir luchando, y si me la trabajo un poco, no sé, quién sabe… He he he!

Màrius: En aquesta Torre Júlia s'hi està prou bé. No és gaire luxós, és clar, però què en pots esperar d'unes vivendes per a gent gran de Nou Barris? I a més, cada nit dormo a la peixera més gran. És just. Jo sempre he estat un peix gros. He!

Sònia: Jo no vaig sortir de la botiga per acabar en un sisè pis, sinó per fugir de la ciutat. En algun lloc hi ha d'haver una masia per viure, a prop d'un riu net, i lliure de gòl·lums... I de friquinazis.

Una nit sopen tots tres. Tots quatre, si comptem en Xarli.

Màrius: I aquest sorollet de font de jardí zen?

Garru: Era un aparatet que venia amb les peixeres. Amb piles. Tope relaxant, no? He he he!

Sònia: Sempre valdrà més que sopar sentint himnes nazis.

Garru: Que m'agradi una música no vol dir res. També m'agrada la Shakira, i no soc transsexual.

Sònia: Però què cony dius? La Shakira no era transsexual!

Garru: Ah, no??? Tu t'ho creus? I el tema d'en Piqué?

Sònia: Quin tema d'en Piqué?

Garru: Vaja... jo creia que eren una parella trans. Quan el Barça venia a jugar al camp de l'Espanyol tothom cridava això.

Sònia: Hosti, tiu... ets més curt que les mànigues d'uns sostens.

Garru: ¡Mecagüen…!

Màrius: No, no t'enfadis, Garru, ella és així, espontània, diu el que pensa i no pensa el que diu.

Garru: Màrius. Saca a pasear a Xarli.

Màrius: Com?

Garru: Treu-lo al balcó.

Sònia: El que mira de dir-te és que vol parlar amb mi. A soles.

Màrius: Ah, sí, és clar. (Pausa) Anem, Xarli, anem... És que.... No vol sortir.

Sònia: Màrius!

Màrius: D'acord, ja va...

En Màrius i en Xarli surten al balcó, obren i tanquen la porta.

Sònia: Molt bé. Però si m'has de dir alguna cosa serà sentint la meva música, no la teva.

La Sònia posa la seva cançó.

Garru: És la mar de senzill: us he acollit, us dono menjar. I estàs de morros tot el dia. Fins i tot us he cedit les dues peixeres. Dormiu a dins de les peixeres, i jo al sofà.

Sònia: No m'ho puc creure... Et sap greu perquè consideres que t'hem espoliat les peixeres?

En Màrius mira dins del pis, se sent la música apagada pel vidre i les veus inintel·ligibles de la Sònia i en Garru discutint.

Màrius: Caram, tu... Quina mala maror. En canvi, tu i jo som amics, oi Xarli?

En Xarli remuga.

Màrius: Mira quin cel. Magnífic, sí. I el planeta violeta. Es diu Solaris... Vols saber una cosa, Xarli? Aquells dos mai em creuran, però jo hi he parlat, amb Solaris.

Xarli: Ho sé. A la botiga. Allà vaig parlar amb tu.

En Màrius fa un bot de l'ensurt.

Màrius: Eh! Però... què dimonis... Xarli!?

Xarli: Soc Solaris. A la botiga parlava a través del nino. Ara a través d'en Xarli.

Màrius: Com pot ser? I per què carai sempre et presentes així, parlant des d'un cos que no és teu?

Xarli: Perquè no en tinc cap, soc un planeta.

Màrius: Vens, te'n vas... Què vols? Què vols de mi? Almenys contesta una pregunta: si eres a l'altra banda de l'univers, per què vas venir fins a nosaltres?

Xarli: Perquè m'avorria.

Màrius: T'avorries?

Xarli: Saps què és l'avorriment?

Màrius: Sí, és clar. Quan no saps què fer... ni tens ganes de fer res...

Xarli: No. Avorrir-se és estar sol, sense parlar amb ningú, tres mil milions d'anys.

Mentrestant, a dins del pis...

Garru: Abans en Xarli i jo només havíem de baixar al carrer cada quatre dies. Omplia el carro al supermercat i tornava. Ara és cada dia, cada dia! Cada dia me la jugo per vosaltres!

Sònia: Em vaig oferir a ajudar-te. I vas ser tu, tu, que no ho vas voler.

Garru: Perquè és perillós! Fins i tot amb en Xarli al costat, ensumant si hay bichos cerca, ¡es peligroso! ¡No quiero cargas!

Sònia: Jo? Soc una càrrega, jo?

Garru: I després hi ha en Màrius. Collons com traga. Menja més pizzes ell que Nápoles entera.

Sònia: Garru... ets... ets...

Al balcó, la conversa entre en Màrius i Solaris continua.

Màrius: Ets un planeta viu! Una potència gairebé.... divina! Ajuda'm! Ajuda'm!

Xarli: No et puc ajudar si no sé què vols. No puc saber què vols si no et conec. I no et puc conèixer si sempre m'estàs demanant ajuda.

Màrius: Perquè tu ets molt gran, i jo molt petit!

Xarli: No ets pas més petit que jo. Ets diferent de mi.

Màrius: Què et puc oferir, jo, pobre de mi?

Xarli: És molt frustrant. Gràcies a tu, ara conec la frustració.

Màrius: Però què coi tinc, jo, de frustrant?

Xarli: Que en tres mil milions d'anys no he conegut ningú. I quan per fi conec algú, no vol ser algú, vol ser menys que ningú.

En Xarli comença a fer sons animals, més propis d'un gòl·lum.

Màrius: Espera, espera! No te'n vagis! M'has d'explicar moltes coses… ajuda'm a entendre tot això! No em deixis aquí.

Mentre en Màrius ploriqueja, jo miro vidre endins: allà, al menjador, la Sònia i en Garru discuteixen més i més encesos.

Xarli: Per què s'ataquen?

Màrius: Ah, no és el que sembla. Pedretes són floretes.

Xarli: Realment costa d'entendre-us... Les pedres són pedres, les flors són flors. Què hi tenen a veure pedres i flors amb una baralla entre un home i una dona?

Màrius: Ajuda'm! Almenys dona'm un senyal. Un senyal! Alguna cosa!

I l'hi concedeixo. Un senyal. Una mà d'en Xarli assenyala la ciutat, la Torre Agbar. I allà, sobre el cim cònic de la Torre Agbar, s'encén una llum vermella.

Màrius: Sí, sí! Ho veig! Una llum! A la Torre Agbar! Ha ha ha! Solaris? On ets? Solaris?

Jo me n'havia anat. Però en Màrius ja tenia el que volia: un senyal, una llum.

Havia estat una nit molt intensa per a en Màrius. Per a tots tres. I la matinada es veia a venir que ho seria encara més.

Sònia: Bon dia. Volia que hi fóssim tots per anunciar-vos una cosa: me'n vaig.

Garru: Quèèè? Però què cony dius?

Sònia: La idea era sortir de Barna, no quedar-m'hi per sempre.

Garru: Màrius, coño, ¡di algo!

Màrius: Doncs sí. Tinc una cosa a dir. O més ben dit: a ensenyar-vos. Mireu pel balcó. Mireu la Torre Agbar.

Expressions d'admiració i sorpresa d'en Garru i de la Sònia.

Màrius: Em creieu ara? És un senyal de Solaris!

Sònia: Només és una llum vermella.

Màrius: Però hi és! En una ciutat morta, fosca i apagada, ara hi ha una llum! Un indici de vida, un far! Què més volem?

Garru: Todo eso te lo ha dicho Solaris?

Màrius: T'ho asseguro!

Garru: ¿Y por qué solo habla contigo? ¿Eh, eh? He he he!

Màrius: No ho sé! Si ell té un cervell de la mida d'un planeta, i no ens entén, jo com puc saber com pensa un planeta? Només sé una cosa: si anem a la torre Agbar, Solaris ens premiarà.

Sònia: Molt bé, Màrius, tu ho has decidit. Tu, platja; jo, muntanya. Ciao.

Màrius: Sònia! Espera! Sabeu per què calen tres socis per fundar una empresa? Perquè així, quan es vota, no hi ha mai empat. Garru: tu què votes? Anar a la Torre Agbar o sortir de Barcelona?

Garru: Buenu, la punyetera veritat és que la Torre Agbar és el búnquer perfecte: forrao de cristal, pa que no entre ni un bicho. Y si hay luces, es que hay alguien ahí dentro. Yo voto por la torre de vidre.

Màrius: Sí! Sí!!! Ho sents, Sònia? Dos a un. Anem a la torre de vidre.

Sònia: Des de quan som socis? Jo vaig a la meva i no paro fins a Collserola, t'ho asseguro.

Garru: Venga, Xarli, andando.

Màrius: Sònia! T'aconsello que vinguis amb nosaltres, tu sola...

Garru: No, nen, no, no ho entens. Jo i Xarli ens en anem amb la Sònia.

Màrius: Què??? Però si acabes de dir que la Torre Agbar és el refugi perfecte! Per què te'n vols anar amb ella?

Garru: Pues porque si m'haig de jugar la vida prefereixo fer-ho per ella que per tu. Pringao!

I així és com la Sònia, en Màrius, en Garru i en Xarli es posen en marxa per sortir de Barcelona, Nou Barris amunt. Abans, però, en Garru els alliçona.

Garru: Vale, el pla és aquest: Jo i el Xarli anirem uns metres al davant, obrint pas. En Xarli ho nota, quan hi ha gòl·lums a prop, ens avisarà i tindrem temps de canviar de ruta, ok?

Màrius: Però... i és fiable, el teu Xarli?

Sònia: Màrius! Hi ha mil coses que podrien anar malament, mil! Intentem ser una mica més positius, per favor!

I així ho fan. En Garru i en Xarli van uns passos al davant, i la Sònia i en Màrius els segueixen, molt prudents. Aquest matí els carrers estan més deserts que mai, més tristos que mai, però la buidor els afavoreix. I avancen. Un carrer, i un altre. Seguint Via Favència, per sobre la Ronda de Dalt.

Increïblement, segueixen amunt, cinc, deu carrers, i sense obstacles. Ni un gòl·lum a la vista. Només per un moment, en Xarli fa el grinyol d'avís.

Garru: Alto! Per aquí no. Seguim pel carrer de la dreta.

Màrius: No puc més. Una pausa. Si us plau!

Sònia: No cridis!

Garru: Aquí. Veniu. Aquí podem fer un alto.

És una botiga de roba al carrer Simancas. No gens ostentosa, però protegida per un gran aparador de vidre.

Sònia: Vine, Màrius, seu aquí, vigila.

Màrius: Els... fumuts... ronyons...

Sònia: Descansa una estona. Aquí estem segurs. Mira quin aparador tan gran. Gairebé com a la botiga d'electrodomèstics, te'n recordes?

Màrius: Sònia, Sònia... per què ets tan... cabuda? Anem en direcció contrària a la torre, a la llum. Segur que ho pagarem.

De sobte, en Xarli fa el soroll d'advertència.

Garru: Silenci! Quieto parao.

Els gòl·lums s'apropen; s'acumulen al vidre. La seva pell fa de ventosa contra el vidre. Són molts.

Màrius: Mare meva... espero que el vidre no cedeixi...

Però els gòl·lums se'n van com han vingut.

Garru: Joooer... como está hoy la peña...

Màrius: Sònia: si no em vols fer cas a mi, per què no en fas a en Garru? A la Torre Agbar hi ha llum! Si hi ha llum potser hi ha gent!

Sònia: La gent no és la solució. Et vaig trobar a tu, i després a en Garru, i mira'ns. Estem igual o pitjor que abans. Hauríem de seguir o se'ns farà de nit, i no vull passar cap més nit en aquesta ciutat.

Continuen caminant, a pas viu, Xarli inclòs.

Màrius: Vaja. Aquí la fi del món va ser més dura, eh? Mireu quina pena de cases.

Garru: Pero ¿qué cojones dices? Las casas están intactas. Aquí la gente vivía asín.

Màrius: Ai, coi... Vols dir?

Sònia: Màrius, Garru! Que no ho veieu? Els edificis de Canyelles!

Màrius: I això què vol dir?

Garru: Detrás de los Canyelles hay la carretera de Roquetes. Y a partir de ahí, campo.

Sònia: Ho sents? Ha ha ha! Som-hi!

Garru: Sònia, espera! En Xarli i jo anem al davant, jo i en Xarli, no tu. Espera!

Sònia: La carretera! Mireu, un talús verd! Pugem-hi i ja serem fora de Barna!

Garru: No corris tant! Xarli? Qué cojones...

De cop i volta, en Xarli fa els seus coneguts sorolls d'advertència. Contra qualsevol pronòstic, tots quatre arriben a la carretera de Roquetes. Al final de la ciutat.

Garru: Sònia!

Tot el que han de fer és escalar una petita inclinació natural d'herba i arbres. I un cop allà dalt, tindran una vista perfecta de l'exterior, del paisatge que hi ha fora de la ciutat.

Màrius: Espereu-me! Si us plau...

I ho fan. Pugen aquella petita elevació. Es reuneixen. Tots tres. Allà dalt. I miren. Sí, i miren la terra que els és donada... A ells, els últims humans...

De sobte, se senten uns sons monstruosos, de multituds. Els sons augmenten. La Sònia plora, desesperada. Cau de genolls.

Màrius: No m'ho puc creure...

Garru: La Virgen...

Sònia: Oh, no! Ostres no, això no... si us plau... això no!

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut