Em dic Solaris. I soc un planeta. Un planeta viu. Un planeta que pensa. I que es mou: he vingut fins al vostre món. Fins a la Terra. Mireu al cel. Què hi veieu? La Lluna. I ara, al costat de la Lluna, hi ha tot un planeta. En efecte: aquest soc jo. Solaris. Però aquesta història no és la meva. Jo només miro. No jutjo. No, jo no jutjo, només observo... Miro coses, coses trivials. Com aquesta: un home que es desperta. Sí. Miro un fet tan senzill, tan trivial, com aquest. Un home... que es desperta... Acompanyeu-me. Som en un lloc prou conegut: l'Hospital de Sant Pau, a Barcelona. Aquí hi ha un soterrani. Una habitació al subsol, amb un llit medicalitzat. I al llit, un home. En coma. Té uns seixanta anys. Es diu Màrius. Fa mesos que dorm, que dorm profundament, i avui, per fi, en Màrius es desperta... És una habitació interior, sense finestres. Les parets de formigó. Llums vermells. Com un garatge. O un búnquer. En Màrius rodola pel llit, cau a terra! El terra és fred. En Màrius té els membres entumits. Fa massa temps que no es mou. Màrius: Eh, eh! Que hi ha algú? Sisplau. Auxili! Escolti? Oigaaaan! En Màrius mira al seu voltant. Veu una escala, sis graons que pugen i, al capdamunt, una porta de ferro. En Màrius hi va, s'arrossega amb els colzes, amb els genolls. Màrius: Eh, eh!!! Sisplau! Però què dimonis... Ara, en Màrius és a dins l'hospital. El cos li comença a respondre: camina, avança penosament. En Màrius recorre un àmbit abandonat, desert. Taules i cadires caigudes, finestres amb els vidres trencats. Però què ha passat aquí? Què? Això pensa en Màrius. I no hi ha ningú... ningú... A la seva dreta hi ha un finestral sense porticons, a peu de carrer. En Màrius surt. Ara és als jardins de l'hospital. Camina entre parterres, arbres, palmeres... També es troba alguna moto caiguda. Molts plàstics. Un diari que el vent arrossega com un rèptil pop. I no s'hi veu ningú... ningú... Per primer cop, en Màrius es palpa el seu propi cos, i es mira: va descalç. I per tot vestir porta una ridícula bata blava d'hospital que li acaba a mitja cuixa, com una faldilla. En Màrius camina més i més de pressa pels jardins. El recinte està tancat per un petit mur que el separa del carrer. Ressegueix el mur. El que més l'amoïna és el que no veu, el que no sent: el carrer és tot just a l'altra banda del petit mur, i no li arriba cap soroll de vida urbana. On són els motors dels cotxes i autobusos, els clàxons? I la gent. Sí. On és la gent? De sobte, en Màrius veu alguna cosa, allà, en un angle del mur que tanca el recinte de l'hospital. Però què és, es pregunta en Màrius, què és? Sembla... una pila, una pila de... no, no pot ser. Una pila d'ossos! Una petita piràmide d'ossos humans, acumulats a l'angle del mur! Esquelets, cranis i ossamentes! Màrius: No, no, no! En Màrius fuig, corre, corre. De cop i volta, veu una escletxa al mur. La creua. Surt del recinte de l'hospital. Ara és al carrer Pare Claret. Sí... el carrer Claret. El coneix molt bé. Mira al seu voltant. No hi ha ningú, com si el carrer sencer fos el derelicte d'un vell naufragi, abandonat, mort. Però un moment! Ara en Màrius sent alguna cosa, un so viu... què és, què és? Un gos! En Màrius s'apropa al so. A poc a poc. Encara és a Pare Claret. Gira. I allà, a la cantonada entre els carrers Pare Claret i Cartagena, ho veu. Una escena estranya, irreal. Un cotxe. A uns vint metres. Un petit Ford Ka. A dins hi pot veure un gos, el gos que en Màrius sentia bordar. Però el que és extraordinari no és a dins del cotxe, sinó a sobre. Un nen. Una criatura d'uns deu anys. Un nen despullat que fa salts al sostre. Uns bots frenètics, enfurismats. En Màrius s'apropa al cotxe. Què significa tot allò? No pot veure bé el nen perquè fa bots i perquè està d'esquena a ell, però s'adona que hi ha alguna cosa anòmala... De cop i volta, el nen veu una finestra del cotxe oberta... I hi entra. El nen despullat entra al Ford KA. Màrius: Però què carai... El nen surt del cotxe. El nen mira en Màrius. I resulta que el nen no és un nen: és un monstre. Una criatura impossible, un cap rodó, uns ulls d'insecte gegant, dents de tauró. I ara, aquell monstre salta del cotxe, aterra a l'asfalt com un gat i corre de quatre grapes. Contra en Màrius! Va cap a ell! Màrius: Noooo! Sònia: Aquí! De pressa! Vine! Aquí! Algú crida en Màrius. És una noia. Ha obert una porta, una porta de vidre, i li fa gestos amb la mà. Sònia: Què esperes!? Corre!!! En Màrius corre. El monstre el persegueix. Ella manté la porta oberta, la porta d'una botiga. Sí, en Màrius coneix aquell establiment. És una vella botiga d'electrodomèstics. Sònia: Corre! Just a temps. En Màrius entra! La noia tanca la porta! El monstre s'estavella contra el vidre. Sònia: Tranquil, tranquil... Ja està, ja està. Màrius: Però... només és una porta de vidre! Entrarà! La Sònia somriu, petita rialleta simpàtica, de seguretat. Sònia: És exactament al revés: el vidre els manté fora. No suporten el vidre. Aquest és l'únic avantatge de viure en una botiga d'electrodomèstics: sempre hi ha una cafetera a prop... (Rialleta) Ara en Màrius és a dins de la botiga. Amb la Sònia, la seva salvadora. Té uns vint-i-cinc anys, rossa, una dona vivaç, alegre. Sònia: Posa't còmode... si pots. Em dic Sònia. I tu? Màrius: Em dic... em dic... Màrius... crec. Màrius. Sònia: Tranquil. No m'estranya que estiguis alterat. La Sònia es mou entre rentadores, frigorífics, microones... Per aprofitar l'espai ha fet passadissos de neveres i rentadores. Al final d'un passadís de frigorífics hi ha una mena de compartiment. Sònia: Aquí hi dormo jo. El llit està fet amb cartrons i porexpan blanc. Sònia: Tu també tindràs una habitacioneta. (Rialleta forçada) Màrius: Jo... no entenc res... Res de res. M'has d'explicar moltes coses. Sònia: Tenim temps. Vine. La Sònia el porta fins a la façana de vidre. Tota la paret exterior de la botiga és una gran façana de vidre. Com una pantalla de cinema des d'on es veu un carrer. La cruïlla entre Cartagena i Pare Claret. Un exterior mort, sense vida... Cotxes abandonats, edificis amb parets escrostonades. En Màrius veu que a la part inferior del vidre, a la dreta, encara hi ha el monstre, el cos adherit a la paret com una colossal mosca carnosa. Màrius: El monstre! (sorprès i atemorit) Encara hi és! Sònia: (Tranquil·líssima) És típic: quan topen amb vidre es queden una estona mirant-lo, idiotitzats. Gòl·lums! Efectivament, aquella criatura aberrant continua allà. Un petit cos musculat, sense greix, i un cap com de pregadéu, dents de piranya monstruosa... Màrius: Gòl·lums? Sònia: Els hi dic "gòl·lums" perquè s'assemblen al Gòl·lum del Senyor dels Anells. Però ja ho veus: són molt més lletjos que el de la pel·li... En Màrius torna la mirada als carrers buits, a la ciutat abandonada... Màrius: Però i la gent? On s'ha ficat tothom? Sònia: (Sardònica) La gent? Quina gent? Ja no hi ha gent. Màrius: Però dona de Déu... què estàs dient? Sònia: Que potser veus ningú més? Només quedem tu i jo. Màrius: (Quequeja) No, no pot ser. Ningú més on? A tot Barcelona? Sònia: No... Màrius: Catalunya, Espanya? Sònia: Més... Màrius: No... no! Europa? Amèrica? Sònia: Estàs sord? Quedem tu i jo. Tu i jo!!! Màrius: (Absent) No... no.... no... Sònia: Ara ho entenc. Vens de l'hospital, de Sant Pau. Per això vas descalç, i amb aquesta bata blava... Màrius: Què va passar? La Covid 3 va exterminar la humanitat? La Covid 3, la 4? O potser va ser la tercera vacuna de la Covid 4? Sònia: No ho sé. Màrius: (Sobtadament exaltat) No ho saps!? El món es va acabar i no saps com, quan ni per què??? Sònia: Eh, amic! Calma't, vols? M'acaben de matar la gossa. I t'he salvat la vida. Màrius: Oh... perdona, Sònia... Perdona... Sònia: (Pausa. Evocadora) Recordo... un sacseig. Un gran sacseig. Màrius: Un sacseig... Sònia: Com si algú hagués ficat el món en una coctelera. Després... ja no quedava ningú. Em recordo vagant pels carrers. Sola. Fins que van aparèixer ells. Els gòl·lums. Tant de bo fossin el Gòl·lum del Senyor dels Anells! Mira quines dents... I quins ulls: com de mosca, però de la mida d'una poma. Màrius: Vols dir que hi ha més d'un monstre? Sònia: (Riu) Més d'un? Ha ha ha! Creu-me, has tingut sort, moltíssima! De vegades n'apareixen deu, de vegades cent... o més. Molts més! De vegades n'hi ha tants que desborden els carrers com una riuada a la llera d'un riu. Màrius: Mare de Déu senyor... mare de Déu senyor... El món s'ha acabat. Només quedo jo, i una noia, i mil monstres. (Rebufa) Ho sento: és massa per a un home de la meva edat, i que acaba de sortir d'un coma... Sònia: Doncs encara no has vist el més espectacular. Màrius: Encara hi ha més coses? Sònia: Sí. Màrius: I ben segur que no són bones. Sònia: No. (Pausa) Apropa't al vidre, però ara no miris al carrer, mira al cel. I en Màrius així ho fa. S'apropa al gran vidre, mira al cel, mira per sobre d'aquells àtics tan barcelonins. El dia ja s'acaba. L'horitzó es cobreix d'un violeta fosc, un crepuscle estrany, irreal. Els estels comencen a parpellejar. Intensos. Ara que la ciutat ja no emet llum, ara que la contaminació lumínica no existeix, el cel brilla com mai sobre Barcelona. En Màrius mira al cel. I ho veu. La Lluna brilla com sempre, una lluna plena, gran, rodona. I al seu costat hi ha allò. Allò. Un planeta sencer, deu vegades més gran que la Lluna. Sí, en Màrius veu el planeta. O sigui, em veu a mi. Solaris. Màrius: Per tots els sants... Què és, què és??? I així és com en Màrius i la Sònia comencen a conviure a la botiga. A la Barcelona de després de la fi del món hi plou. Ben sovint. El cel s'omple d'uns núvols impossibles, de color taronja, i després comença a caure una pluja irreal, persistent. Sònia: Jo era psicòloga. Treballava als serveis socials de l'Ajuntament. Atenia nens conflictius, famílies desestructurades. Coses així. Sí... tenia una bona vida. Però ja saps què acostuma a passar: un no s'adona del que té fins que ho perd... I ara hem perdut el món. Tot. Ara deixa'm que t'expliqui les normes de la casa. Regla número u: si surts de la botiga, ets home mort. Seràs devorat pels gòl·lums. Màrius: Però... ara mateix no se'n veu cap. Sònia: Els gòl·lums són imprevisibles. Ara no n'hi ha cap, ara són legions. Guaita! Allà! Un! No! Dos! Veuen un gòl·lum, dos gòl·lums. Venen pel carrer Cartagena. Cossos d'un metre i mig d'alçada, els membres llargaruts. Corren com dimoniets. Ara a dues cames, ara de quatre grapes. Salten per sobre dels cotxes i desapareixen per Pare Claret. Màrius: Oh, Senyor... Però... què són? Sònia: Màrius, sisplau: no preguntis! Has despertat en un món on no hi ha respostes. Els gòl·lums són aquí, simplement hi són, i prou. Van aparèixer quan el món es va acabar; la ciutat és seva, i si t'enxampen se't mengen. Així de simple. (Pausa) Guaita, més. Norma número dos: el vidre és el nostre escut. Encara més: el vidre és la nostra assegurança de vida. Capito, Màrius? Màrius: Bé... no del tot... Vidre? Sònia: Els gòl·lums poden entrar a qualsevol lloc, qualsevol! Els he vist fer coses increïbles. Si volen rebentar una porta, ho faran. En vindran més i més, fins a tirar-la a terra. I els ossos: o déu meu, els gòl·lums són més flexibles que els pops. En tindrien prou amb una escletxa d'un pam per entrar aquí. Però, pel motiu que sigui, el vidre els fascina. Ja ho has vist: davant d'un vidre es queden com idiotes una estona, i després se'n van, més mansos que un vedellet. Per això estem segurs aquí dins, perquè la porta, i tota la façana, és de vidre. Ho entens ara? Però recorda-ho: els vidres no s'han de trencar mai! Ok, Màrius? Màrius: Sí... ho entenc... El vidre ens salva. Sònia: Norma número tres: el menjar. Vine amb mi, t'ensenyaré el rebost. Aquí guardo llaunes, conserves, menjar que no caduca. Per sort, quan van començar a aparèixer els primers gòl·lums vaig ser prou previsora. Em vaig endur tot això del 'paki' de la cantonada. (Sospirs) Ara no m'atreviria a anar-hi... Màrius: Aquí hi ha llaunes per resistir un any... o dos... Sònia: (Reflexiva i abatuda) Sí, però i què? Què farem quan s'acabin? Oh, disculpa: acabo de dir-te que aquí no es fan preguntes... Acompanya'm. Norma número quatre: això és menys agradable d'explicar... Veuràs, Màrius, el wàter no funciona, i això per un motiu supersimple: que ja no funciona res de res. Màrius: Oh... Vaja. Sònia: Agafa això. Digues: què és? Màrius: Bé... una bossa de plàstic negre i un rotllo de paper de wàter blanc. Sònia: No. És el teu lavabo. (Pausa) Quan hagis acabat, només hi ha un remei: llençar la bossa fora, tan lluny com puguis. D'acord? Màrius: Crec que sí... Sònia: Practiquem-ho. Vejam... Com ho faries? Màrius: Bé, doncs... agafaria la bossa amb una mà... miraria que no hi hagi gòl·lums a la vista, després obriria la porta i... Sònia: (Sobtadament colèrica) No! No, Màrius, no! No ho fas bé! Has de mirar a la dreta, a l'esquerra, i també amunt, amunt!!! Poden ser a la façana de l'edifici. Just a sobre el teu cap! Els gòl·lums trepen millor que els micos! Ho entens, Màrius? Ho entens? T'hi jugues la vida! La teva i la meva! Màrius: (Afectat) Sí, sí, perdona... Sònia: T'hi acostumaràs.... La gent s'acostuma a tot. Fins i tot a cagar pensant en monstres. (Melancòlica) La pluja és bona, molt bona. La pluja dilueix les bosses, el plàstic i el contingut. Què és la fi del món? Ara ja ho saps: una bona merderada... Descansa. Jo faré el sopar. Aquesta nit, la Sònia i en Màrius sopen a la botiga, en una mena de clariana. Com les clarianes dels boscos, però en lloc d'estar envoltats d'arbres ho estan de neveres i rentadores. A la botiga hi ha molts electrodomèstics, però molt pocs mobles. Per això sopen a terra, il·luminats per una lot ben senzilla. Màrius: La veritat és que ho trobo... pintoresc. Sònia: (Trista, com absent) El què? Màrius: Doncs... Que sopem al costat d'un trasto d'aquests que simulen un foc de camp... Sònia: Sí, és molt artificial. Però saps per què ho faig? Perquè l'alternativa és pitjor. Espera, que ho desendollo. Necessito tenir endollada una nevera, i un congelador... Ja saps, per als aliments de llarga durada. (Imita el so) "BZZZZZZ!!!!" Creu-me: no ho suporto. Màrius: N'estàs segura? Sònia: De què? Màrius: Que no hi ha més supervivents. Sònia: (Melancòlica) Tinc un generador. Això em permet mantenir les neveres, i una ràdio. Sí, la ràdio... I saps què? Em vaig cansar d'escoltar l'èter. Sonava com ous ferrats. Creu-me: no hi ha ningú. (Canvia el to, interessada). I tu, Màrius? Recordes alguna cosa més de la teva vida? Màrius: Ah, bé! Jo... jo... La memòria em va tornant molt a poc a poc. Sí, jo... era... periodista... crec. Un periodista... important. Jo... era... era... (Esclata, desesperat) No, no ho recordo! Ni qui era, ni si tenia família, res! (Gemecs, laments). Oh, Senyor! I en qualsevol cas, quin sentit té aquesta vida? Mira't, mira'm! Tancats en una punyetera botiga, envoltats de monstres! I aquest planeta sobre els nostres caps! Va venir i la vida humana es va extingir. És això, oi? Sònia: Bé... sí. Màrius: Per què? Per què? Per què!!!??? Sònia: Calma't, calma't... Vine, vine amb mi. La Sònia aparta en Màrius del vidre, el duu a la part interior de la botiga, on no pugui veure el planeta que omple el cel nocturn sobre Barcelona. O sigui, a mi. Solaris. Sònia: Pren-te això. És til·la. T'ajudarà. Màrius: Si és un planeta que es mou i que fa coses, potser... potser pensa. Potser... Sònia: No hi donis voltes. Ja t'ho he dit: ara vivim en un món on tot són preguntes, però on no hi ha cap resposta. Beu-te la infusió. La Sònia duu en Màrius a la seva habitació, per dir-ho així. Un racó envoltat d'electrodomèstics. Allà hi ha un llit de cartrons i porexpan, i una manta d'Ikea. Sònia: (Amorosa) Tranquil... tranquil... demà serà un altre dia. Estira't. Màrius: Sí... potser sí... Sònia: Mira, si per una nit ho desendollo tot, no passarà res. Així dormiràs sense sorolls. La Sònia desendolla algunes coses i el so de fons d'electrodomèstics s'apaga. Sònia: Llestos. Fins demà. Màrius: Bona nit. Però en Màrius no pot dormir. Un planeta sencer... Aquell planeta havia arribat a la Terra. Un moviment còsmic casual? No. Els planetes segueixen òrbites previsibles, no es mouen a voluntat. Potser, reflexiona en Màrius, aquest planeta té voluntat pròpia. Va venir fins a la Terra i, d'alguna manera, va exterminar la humanitat sencera. Però per què? Per què ho va fer? I ell? Per què s'havia despertat en un hospital? Qui era abans de l'apocalipsi? No ho recorda... Màrius: No, no, no! Noooo! (gemecs, esbufecs) A en Màrius se li fa impossible dormir. Surt del llit de porexpan. Camina entre passadissos artificials, va fins a la gran façana de vidre. Contempla el carrer. La foscor nocturna està tacada d'un irreal color violeta. Hi ha molts cotxes abandonats. Al Ford KA encara queden restes del gos de la Sònia, devorat. La pluja s'ha endut la sang. Ara ja no plou. Silenci. Un silenci total. El silenci de la mort. Sent alguna cosa. Plàstics, plàstics arrossegats. Això és tot el que queda de la humanitat. Plàstics i monstres. De sobte, a en Màrius li ve un record d'infantesa: quan era nen vivia molt a prop del zoo. A les nits, des del seu llit, sentia els rugits dels lleons... De cop i volta, en Màrius comença a sentir uns sons sensuals: gemecs i esbufecs lleugers de la Sònia, que dorm i que té malsons. En Màrius va cap a ella. Les rentadores marquen un caminet en essa. Dorm en un espai rectangular, definit pels electrodomèstics. En Màrius no pot evitar contemplar-la. Dorm tapada per una lleugera manta, però l'agitació del malson li ha descobert el cos. Només duu unes calces blanques. El seu cos jovenívol es reflecteix sota la llum de la lluna, i sobretot d'aquella foscor violeta, irreal. Les tenebres li deixen entreveure els mugrons, els malucs. El món s'ha acabat, pensa en Màrius, però la sensualitat encara no. De cop i volta, un soroll nou, totalment desconegut. Màrius: Però què carai... En Màrius segueix el so. S'endinsa per aquells carrerons de la botiga, amb rentadores, microones i assecadores a banda i banda. La nit li impedeix orientar-se bé. Perdut en aquell laberint d'electrodomèstics, el sorollet li arriba clarament. En Màrius mira les cantonades fetes amb parets de congeladors. De sobte, veu alguna cosa. Allà! Per terra! Arrossegant-se! Però... què és? Sí! Al fons! Entre tenebres! Un petit perfil que fuig, que s'esmuny! Com un.... un... Un ratolí groc. Groc!!! El segueix. El persegueix! El ratolí groc gira per les cantonades dels aires condicionats, de les assecadores... El torna a veure, ara sortint pel forat d'un cartró. I el més increïble: el ratolí groc, o el que sigui, corre sobre dues potes! Màrius: No pot ser... En Màrius continua la persecució. S'apropa a un gran congelador, gira... i allà el té. Quiet. Palplantat davant seu. Com si l'esperés. No és un ratolí. És una mena de dinosaure de joguina groc, d'un pam d'alçada. Una andròmina barata, d'aquestes que es venien als comerços xinesos. El dinosaure el mira amb uns ullets pintats de vermell, somriu.. i el més extraordinari: parla. Sí... parla. Solaris: Hola. Hola? Hola. Màrius: Això... això no pot ser... Solaris: Això sí que pot ser. (Pausa) Em dic Solaris. Màrius: (Confús) Ets un... dinosaure groc... que parla... Solaris: No. Soc un planeta. (Pausa) Què vols? Màrius: Jo? Voler? Què vol dir, voler? Solaris: Desitjar una cosa amb més o menys intensitat. Màrius: Ah... eh... (Desconcert total) Què està passant aquí? Solaris: Angoixa. D'acord. Adeu. L'endemà al matí, naturalment, en Màrius explica a la Sònia la trobada que ha tingut. Amb mi. Perquè les joguines no parlen, no es mouen, no viatgen pel cosmos. Jo sí. Jo, Solaris, la nit anterior havia pres la forma d'un dinosaure de joguina per posar-me en contacte amb en Màrius. Amb un supervivent de l'espècie humana. Però, com acabeu de sentir, no és gens fàcil que un planeta es comuniqui amb un home... I la Sònia, quan en Màrius l'hi explica, reacciona com era de preveure. Sònia: Ha, ha, ha! Ha, ha, ha! O sigui, que aquesta nit has parlat amb un petit dinosaure groc que afirma que és un planeta. I que es diu Solaris. Màrius: Sí! Sí, sí i sí. Ha estat talment així, Sònia! T'ho juro! Sònia: Vaaal... val val val... I jo he somiat que m'ho feia amb Brad Pitt. Màrius: No era un somni! Sònia: Esclar que no! Màrius, t'acabes de despertar d'un coma llarg, molt llarg. I què et trobes? Que el món ja no existeix. T'estranya que la teva ment estigui confosa? (Canvia el to, ara més afectuosa) Màrius, els planetes no parlen. Màrius: Ni es mouen d'una banda a l'altra de l'univers! I aquest sí. Ha vingut, i segurament ha destruït la vida al planeta! Si pot fer tot això, per què no pot parlar? Sònia: Quan et van aplicar l'anestèsia, al quiròfan, l'última cosa que vas veure va ser una joguina. Una infermera tenia un amulet de la sort: un petit dinosaure groc. M'ho vas explicar, recordes? Màrius: Això és cert. Quan l'anestèsia em feia tancar els ulls, l'última cosa que vaig veure va ser una petita joguina de plàstic: un dinosaure groc. Sònia: Ho veus? No cal ser Freud per entendre el que ha passat. La teva ment s'aferra a l'últim record que conserves, l'últim record d'abans de la fi del món. I ara et costa assumir la nova realitat: que el gènere humà ja no existeix, i que sobre els nostres caps hi ha un planeta nou. De manera que el teu cervell intenta donar una forma comprensible a tot plegat. Màrius: l'escena d'ahir només és una projecció psicològica. Màrius: Bé... (Derrotat)... vist així... Quan diu això, la Sònia no va desencaminada. El que ella ignora és que jo sabia quin era l'últim record d'en Màrius. Per això he adoptat la forma del petit dinosaure groc, per fer la comunicació més amable. Però no me n'he sortit. Ja ho heu sentit: en Màrius ha quedat confós i destarotat. I la veritat és que en Màrius i la Sònia tenen un problema molt més gros que jo. Ells. Passen els dies, i més dies, i a dins de la botiga la convivència empitjora. Màrius: (Cansat, irritat) I ara per què balles? Sònia: I per què no? Màrius: Perquè sempre és la mateixa cançó... sempre-és-la-mateixa, fumuda, punyetera cançoneta dels pebrots. Sònia: No en tinc cap altra. Quines coses, oi? Tancats en una botiga amb tres-cents aparells de música, i només aquesta cançó. Màrius: Ja ho sé! I això és el que m'emprenya! Sempre la mateixa cançoneta feta per moros, o africans, o el que sigui! La Sònia riu, desenfadada i sense fer-li cas. Sònia: Per què no ets més positiu? Almenys en tenim una. T'imagines el món sense música? I saps què? Per ser l'ultima cançó de la humanitat no està gens malament. (Espantada de sobte) On vas??? Màrius: A llençar merda! I ben lluny! Sònia: Màrius! No surtis! Màrius: No em diguis què he de fer! Ja soc prou grandet. I fa dues setmanes que no veiem cap gòl·lum! Sònia: No! Màrius, no!!! No surtis! En Màrius camina pels carrers buits, decidit, sense adonar-se de la seva arriscada decisió. Màrius: Una neneta dient-me què he de fer, a mi, Màrius Mas. Eh! Vaja! Sí, sí... aquest és el meu cognom. Ha! Estàs millorant, Màrius Mas, sí senyor. La Sònia li parla de lluny, des de la porta. Sònia: Màrius! T'has tornat boig!? Torna! Màrius: Estic fart de veure el carrer farcit de bosses de supermercat! Bosses amb la nostra merda a dins! Aquesta penso llençar-la lluny, ben lluny! Sònia: Màrius! Els gòl·lums poden venir en qualsevol moment! Màrius: Deixa't estar de gòl·lums i punyetes! No hi són! Fa quinze dies que no hi són! Saps què? Potser els ha xuclat el planeta aquest. Sònia: Màrius!!! Torna!!! Màrius: Què dimonis... Una horda sencera de gòl·lums apareix de sobte. Sònia: Corre!!! I sí, ara en Màrius corre. Per fi. Però ja és massa tard. Mai no arribarà a la botiga. Sònia: Màrius! Al cotxe, entra a un cotxe! En Màrius està molt més a prop d'un cotxe que de la Sònia. Un cotxe amb una porta oberta. Hi entra i es tanca a dins. Sònia: Oh Déu meu... oh, Déu meu! I malgrat tot, en Màrius Mas és un paio amb sort. Ha entrat en un bon cotxe. La carrosseria resisteix. I finalment els vidres idiotitzen els gòl·lums, que a poc a poc es van desentenent del cotxe, allunyant-se'n... a poc a poc, a poc a poc... Màrius: Gràcies al cel... En Màrius gemega desolat i alhora alleugerit. Sònia: T'ho vaig dir! No surtis, no surtis mai! I tu què fas? Surts!!! Màrius: Em sap greu, de debò... Sònia: No saps dir res més? Màrius: On vas? Sònia: (Empipada) Al rebost! A menjar xocolata! És el que fem les dones quan no tenim sexe! Però no et facis il·lusions! Ja sé com em mires a les nits, quan et penses que dormo. (Pausa, sorpresa desagradable per a la Sònia) Però... però... què és això??? Què has fet? Màrius, què has fet??? T'has menjat la meitat dels dolços... i l'aigua! Màrius: Jo... a les nits... no puc dormir. I busco el Solaris pels racons. El dolç em fa venir set, per això m'he begut tanta aigua. Sònia: No queden ni dues ampolles! Màrius! Què farem sense aigua? Màrius: Si el Solaris va venir una vegada potser tornarà... Sònia: Oh no, oh no... Sense aigua potable estem acabats... La Sònia esclata en plors, seu desolada, derrotada. Sònia: És el final, el final... Màrius: Sònia, jo... ho sento... Sònia: Calla! Sense tu hauria tingut provisions per a un any més. (Pausa, plors) Però tant se val... en el fons t'ho hauria d'agrair: no puc continuar així. Màrius: I ara què fas? Sònia: Que no ho veus? Omplo un petit sarró de coses primordials, com Tampax i Nocilla, i me'n vaig. Me'n vaig! Adeu, Màrius Mas! Màrius: Sònia! Em fots la bronca justament perquè no vols que sortim, i ara te'n vas! Sònia: Exacte. No podem continuar així, tots dos, desesperats i sense aigua potable. Jo almenys tinc un pla. Màrius: Un pla? Sònia: En dic "El joc de l'oca". Oi que al joc de l'oca es tracta de saltar de casella en casella? Doncs jo avançaré de cotxe en cotxe. Màrius: Sònia, si us plau. Això no és un pla, és un suïcidi. Sònia: Els cotxes són segurs. Més o menys segurs. Ho acabes de demostrar. Màrius: Fins on vols anar? Sònia: La idea és sortir de la ciutat. Els gòl·lums són a Barcelona, però no sabem què hi ha més enllà. Màrius: Sònia, sisplau, no arribaràs ni a la cantonada! Sònia: Adeu, Màrius. Màrius: Espera! No pots deixar-me aquí. Sònia: Ho sento, Màrius. Mira't. Encara portes la bata d'hospital. Tens dos genolls de seixanta anys cadascun, i per sabates, unes xancletes que vam fer amb porexpan retallat. Tu sí que no arribaries ni a la cantonada. Màrius: No pots fer-ho! Sònia, als serveis socials ajudaves gitanos i magrebins, i ara abandonaràs algú que podria ser el teu pare? Sònia: Ets un puto crac, Màrius! Tens prejudicis contra mitja humanitat, fins i tot ara, quan la humanitat ja no existeix! Màrius: No pots abandonar-me... no pots... En Màrius somica. Dona cops al vidre. Sònia: Pobra de mi... Està bé. Afanya't. Ens en anem. I és així com la Sònia i en Màrius abandonen el seu refugi, les seves seguretats. Jo, que ho veig tot des de les altures, no jutjo, no m'hi implico. Però es fa difícil no sentir simpatia per dues criatures tan fràgils i tan perdudes en un oceà monstruós. Sònia: Val. Jo aniré fins a aquell cotxe, el Seat León. Hi entro. Si no veig cap gòl·lum, t'aviso i vens. Hi entres, observem i repetim la jugada. Okey makey? Màrius: I si quan arribes al cotxe la porta no s'obre? Sònia: Per què cony creus que duc una palanca a la mà? Màrius: I ara per què poses la musiqueta dels nassos? Sònia: Perquè no en tinc cap altra. I per donar-me els ànims que tu no em dones, gamarús! I al principi, per improbable que sigui, avancen carrers i més carrers, cotxe rere cotxe. Sònia: (Parlant amb crits xiuxiuejats) Màrius, soc dins, vine! Avancen de cotxe en cotxe. Es tanquen a l'interior, miren que no hi hagi cap gòl·lum. La Sònia surt fins al cotxe següent, i reprenen el procés. Jo, Solaris, puc veure la Sònia i en Màrius, morts de por, avançant, amunt i amunt del passeig Maragall. Ara bé: de vegades, una perspectiva elevada pot ser molt trista. Perquè jo puc veure que la seva ruta els dirigeix cap a un lloc concret... sí... un lloc terrible. Sònia: (Panteixant) Hem de seguir, una mica més i ho aconseguirem. Màrius: Per què no descanses un moment? Sempre m'han agradat els Mercedes, i aquest sembla gairebé nou. Guaita, fixa't quina tapisseria... aquest cotxe és com jo: vell, i ni s'ha adonat que el món s'ha acabat, he he... Sònia: Hem de seguir. Màrius: Saps per què els Mercedes es diuen Mercedes? Per la dona del fundador de l'empresa... sí... quina gran dona devia ser, perquè li fessin un cotxe així... Sònia: Espera... ho sents? Màrius: El què? Una horda grandiosa de gòl·lums s'apropa com una allau. Màrius: No surtis! Tanca la porta! Tanca- la!!! Sònia: Ja venen! Són per tot arreu! Tanca! Dotzenes i dotzenes de cossos impacten contra el cotxe i els vidres, amb udols i esgarips frenètics. Crits d'horror d'en Màrius i la Sònia, com si tots els dimonis de l'infern s'aboquessin sobre el Mercedes.