Pfizer va descobrir la viagra de manera accidental
Pfizer va descobrir la viagra de manera accidental
La tarda de Catalunya Ràdio

Errors que es van convertir en descobriments científics 

La viagra o la sacarina són algunes de les troballes que la ciència ha descobert per una casualitat inesperada

Enllaç a altres textos de l'autor

Lluís Freixes Carbonell

Redactor de "La tarda de Catalunya Ràdio"

Actualitzat

Sovint pensem que la ciència només avança amb el mètode científic, és a dir, una hipòtesi que és validada o no a través d'experiments. Però, més sovint del que creiem, la cosa no va així.

Accidents, errors o descuits han estat el germen de descobriments que ens han fet avançar. D'això se'n diu serendipitat, i en Dani Jiménez, el divulgador de "La tarda de Catalunya", ens n'explica un grapat d'exemples.

La viagra, el diamant blau de Pfizer

El 1992 la farmacèutica Pfizer feia proves amb els voluntaris d'una petita vila de Gal·les amb una pastilla per a l'angina de pit. Els metges van acabar constatant que el principi actiu era un fiasco, però sí que provocava alguns efectes secundaris com ara indigestió, mal d'esquena... i unes ereccions sorprenents.

L'empresa va patentar el popular diamant blau l'any 1996 i dos anys després aconseguia el vistiplau de l'Agència d'Aliments i Medicaments dels EUA per comercialitzar-lo. L'abril del 2020 va expirar la patent de Pfizer, un descobriment accidental que li va reportar més de 1.500 milions de dòlars l'any.

La sacarina i el pollastre dolç

La sacarina va ser descoberta el 27 de febrer del 1879 per Ira Remsen i Constantin Fahlberg, dos científics que estudiaven l'oxidació de certs elements químics.

Al tornar d'un experiment, tot i que assegurava que s'havia rentat les mans, Fahlberg va anar a sopar. Quan es va adonar que el pollastre que li acaben de servir era dolç no va saber amb seguretat si era una recepta típica de Maryland o si la cuinera havia confós la sal amb el sucre.

La sacarina, el primer edulcorant sintètic del món, és resultat d'un descuit en un laboratori (iStock)

L'endemà va parlar amb Ira Remsen, el director de laboratori i qui li havia ensenyat tots els processos per sintetitzar el compost amb què havia treballat el dia abans.

Junts van tastar aquella substància química i es van mirar sorpresos: dolç no, dolcíssim. Unes 300 vegades més dolç que el sucre. Havia nascut el primer edulcorant sintètic del món.

Aneguets de goma a la deriva

El 10 de gener del 1992, el vaixell de càrrega Ever Laurel cobria la ruta entre Hong Kong i Tacoma (Washington) i va perdre un contenidor amb 28.800 joguines de plàstic. Castors vermells, granotes verdes, tortugues blaves i, sobretot, aneguets grocs que van quedar a la deriva.

Ningú ho sospitava en aquell moment, però estava a punt de començar un experiment natural que va durar més de 15 anys i ens ha ajudat a entendre d'una manera radicalment nova les dinàmiques de les superfícies oceàniques.

Deu mesos després de l'incident, deu d'aquestes joguines van aparèixer en una platja de d'Alaska, a 3.200 quilòmetres de distància del lloc on l'Ever Laurel havia perdut els contenidors.
Un vaixell carregat amb aneguets de goma va ser clau per descobrir els corrents oceànics
Un vaixell carregat amb aneguets de goma va ser clau per descobrir els corrents oceànics

Aquí va començar una carrera per ajustar models oceanogràfics i trobar ànecs a les platges del Pacífic. The First Years, l'empresa que comercialitzava aquestes joguines, va veure ràpid la campanya de màrqueting i va oferir vals de descompte a tots els que poguessin trobar una d'aquestes joguines a la costa est del Canadà, els Estats Units i Islàndia.

Durant l'any 2004, es van trobar desenes d'ànecs a l'Atlàntic, tant a Amèrica com a Europa. El resultat van ser uns sistemes de simulació de corrents oceànics superficials que utilitzen pressions atmosfèriques per predir les dinàmiques del mar.

Aquests sistemes serveixen per ajudar els vaixells pesquers a triar caladors i dissenyar viatges llargs, però també han demostrat la seva utilitat per trobar restes de naufragis i objectes perduts en alta mar.

La serendipitat del microones

Quan els britànics van inventar el magnetró, un dispositiu intern del radar, van trobar dificultats per fer millores i van contractar l'empresa nord-americana on treballava Percy Spencer.

Un dia del 1945, Spencer va passar per davant d'un magnetró encès i es va adonar que la xocolatina que portava a la butxaca s'havia convertit en un remenat enganxós.

Va demanar que li portessin una bossa de crispetes i en posar-les davant del magnetró a tota potència van esclatar per tot el laboratori.
Cuina amb microones

L'endemà va aconseguir bullir un ou i a partir d'aquí va acabar descobrint que les microones del magnetró eren capaces d'escalfar les molècules d'aigua.

Dos anys més tard l'empresa Raytheon va començar a vendre forns de microones que funcionen com els que coneixem avui dia.

La serendipitat havia obert una porta que ningú havia vist abans. La gràcia és que la ciència no sap quina serà la pròxima troballa que ningú buscava.

ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut