Els arguments de Rússia per envair Ucraïna: tres mentides i una veritat a mitges

Des de dies abans de fer efectiva la invasió, Rússia s'ha dedicat a escampar informació falsa o esbiaixada sobre Ucraïna per mirar de justificar el que finalment ha fet: envair el país i atacar les seves principals ciutats militarment.

D'entre l'argumentari que ha fet servir Rússia en destaquen quatre arguments que, des del "Fets o fakes", hem repassat per mirar de treure'n l'entrellat: al Donbass hi ha un genocidi contra la població russòfona, Ucraïna està desenvolupant un programa nuclear, el govern ucraïnès ha prohibit el rus i l'OTAN ha incomplert el compromís de no expandir-se cap a l'est.

Repassem un per un aquests arguments.

És cert que s'ha produït un genocidi al Donbass?

La definició de genocidi que recull el DIEC és la següent: 

"Extermini d'un poble o d'una ètnia."

En el context ucraïnès, quan Rússia acusa el govern de Kíiv d'estar fent un genocidi es refereix al tractament que estaria donant aquest govern a la població russòfona a la regió del Donbass, fins fa pocs dies en disputa entre l'exèrcit ucraïnès i paramilitars russos.

Per saber si s'està produint aquesta neteja ètnica, n'hi ha prou de consultar les dades que ofereix l'ONU sobre víctimes mortals civils al Donbass des del 2014, quan va començar el conflicte:

En total i segons aquest informe de les Nacions Unides, aquest conflicte ha provocat unes 14.000 morts fins al febrer del 2022.

D'aquests, 3.407 serien civils, 4.400 soldats ucraïnesos i 6.500 milicians de grups armats diversos. Amb aquestes xifres, recollides per l'Oficina de l'Alt Comissionat de l'ONU pels Drets Humans es pot afirmar rotundament que no s'ha donat una neteja ètnica sistemàtica de cap grup, nació, poble o ètnia al Donbass ni a l'inici del conflicte ni durant els anys posteriors.

L'OTAN es va comprometre a no expandir-se cap a l'est?

Un altre dels arguments estrella de Rússia per justificar la seva invasió d'Ucraïna és que Occident no ha respectat el compromís de no expandir l'OTAN cap a l'est i, en aquest cas, l'argument és veritat. O més ben dit, una veritat a mitges. 

En el moment de l'esfondrament de la Unió Soviètica després de la caiguda del mur de Berlín, els països occidentals van comprometre's que, un cop Alemanya s'hagués reunificat i ingressat a l'OTAN, aquesta organització no s'expandiria "one inch eastwards". Aquesta expressió, "ni una polzada més cap a l'est", que ha quedat per a la història, s'atribueix a James Baker, aleshores secretari d'Estat dels Estats Units. 

Durant molts anys els russos van reivindicar aquesta frase com a compromís de no expansió de l'OTAN però els nord-americans negaven que s'hagués dit. Fa pocs anys, però, documents desclassificats sobre les reunions d'aquella època han reforçat el compromís que va adquirir Occident. 

En aquests documents desclassificats hi apareixen declaracions al més alt nivell, de George W Bush, Margaret Thatcher, Helmut Kohl, François Mitterrand, el secretari general de l'OTAN de l'època, Manfred Werner, comprometent-se a no expandir l'Aliança Atlàntica cap a la zona d'influència russa. 

L'únic problema és que aquest compromís no va quedar mai plasmat en cap tractat ni es va signar mai. En dret i relacions internacionals un tractat és l'element més alt de compromís.

En aquest cas, doncs, el compromís verbal dels grans líders va quedar clarament en no res quan l'OTAN va integrar Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia (1999) i més tard cap als estats bàltics, Romania i Bulgària (2004). Aquesta integració, val a dir-ho, va ser demanada per aquests estats i, per tant, voluntària.

Dit això, si bé els països occidentals han incomplert un compromís verbal pres en converses secretes en un moment de màxima convulsió, la mateixa Rússia sí que ha incomplert tractats escrits amb la seva invasió. Sense anar més lluny, ha violat l'article 2.4 de la Carta de les Nacions Unides:

"Els membres de l'Organització, en les seves relacions internacionals, s'abstindran de recórrer a l'amenaça o a l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat o en qualsevol altra forma incompatible amb els propòsits de les Nacions Unides."

Un altre dels tractats que Rússia ha violat és l'anomenat Memoràndum de Budapest que van signar el 1994 la Federació Russa, el Regne Unit i els Estats Units, que en els seus articles 1 i 2 ja diu: 

"1. Els signants reafirmen el seu compromís amb Ucraïna (...) de respectar la independència i sobirania i les fronteres existents d'Ucraïna. 2. Els signants reafirmen la seva obligació de contenir-se d'amenaçar o fer ús de la força contra la integritat territorial o la independència política d'Ucraïna i que cap de les seves armes es farà servir mai contra Ucraïna, exceptuant en actes d'autodefensa o altres que estiguin d'acord amb la Carta de les Nacions Unides."

Ucraïna té o vol aconseguir la bomba atòmica?

Quan Ucraïna es va convertir en un nou estat independent el desembre del 1991, ho va fer amb una herència que la convertia en la tercera potència nuclear del planeta només per darrere dels Estats Units i la mateixa Rússia.

Els informes de l'època asseguren que Ucraïna posseïa 5.000 armes nuclears i 10 ogives termonuclears molt més potents que les que van caure a Hiroshima i Nagasaki. 

Tot aquell armament, Ucraïna el va entregar en un procés de desarmament sense precedents que va durar fins al 1996 i que ha generat molt debat al país des d'aleshores. Com tantes concessions en aquells anys, es van fer a canvi de res des del punt de vista d'alguns ucraïnesos.

D'aquesta manera, Ucraïna va deixar de ser una potència nuclear. Però la controvèrsia no va desaparèixer amb les armes i el 2014 amb la invasió de les milícies prorusses al Donbass encara va prendre més rellevància: un dels grups ultranacionalistes del Parlament va portar una llei de rearmament nuclear a la cambra i un exministre d'Exteriors va reivindicar el dret d'Ucraïna a l'armament nuclear.

L'any passat, l'ambaixador ucraïnès a Alemanya, Andriy Melnyk, va obrir la porta a reconsiderar l'opció nuclear, per bé que l'aleshores ministre d'Exteriors no va secundar les seves declaracions.

A aquestes vagues al·lusions a l'arma atòmica és al que s'agafa Rússia quan acusa Ucraïna d'estar preparant la bomba atòmica. 

Malgrat tot, Ucraïna continua sent un país sense armes nuclears i ni tan sols ha declarat la seva voluntat de tenir un programa nuclear militar com sí que ha fet, per exemple, l'Iran. Ara per ara tots els experts coincideixen que Ucraïna no té la tecnologia ni el coneixement científic necessari per convertir-se en una potència nuclear. 

De fet, encara que ho volgués, el camí fins a aconseguir l'arma nuclear és tan costós tant en termes econòmics com geopolítics que no hi ha cap garantia que Kíiv la pogués aconseguir en els propers anys.

En aquest sentit, l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica confirma que Kíiv no té cap aspiració ni cap programa que tingui per objectiu obtenir una arma nuclear.

Pel que fa als usos civils, Ucraïna compta ara mateix amb 15 reactors nuclears i una de les plantes més grans d'Europa, la de Zaporíjia. Els darrers informes sobre el terreny asseguren que Rússia estaria intentant prendre'n el control i, en aquest sentit, l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica ha recordat que qualsevol atac contra aquesta mena d'infraestructures seria una violació de la carta de les Nacions Unides.

És cert que el rus està prohibit a Ucraïna?

En les darreres setmanes, i també durant l'ofensiva, els portaveus russos repeteixen una vegada i una altra que el rus està perseguit a Ucraïna o fins i tot que s'ha prohibit. Aquestes acusacions es basen en les polítiques lingüístiques empreses pels governs de Kíiv des de la revolta del Maidan, el 2014, que va suposar el pas d'un règim prorus a un de prooccidental. 

El catalitzador d'aquesta nova política lingüística és una llei aprovada el 2019. Text que, entre d'altres coses, estableix l'ucraïnès com a única llengua oficial al país, estableix que l'educació serà en ucraïnès, obliga els mitjans amb seu a Ucraïna a tenir com a mínim una versió en ucraïnès (es permet mantenir les edicions dels mitjans internacionals que publiquen en anglès o altres llengües de la Unió Europea però no es fa cap referència al rus) i que la llengua de l'administració serà l'ucraïnès. Algunes enquestes mostraven un suport a la llei del 60% entre la població. 

Durant el 2014, durant la revolta del Maidan, alguns governadors de les zones russòfones com Donetsk, Lugansk, Odessa o Khàrkiv havien pres mesures per fer del rus la llengua de l'administració, una manera de convertir el rus en llengua oficial. Crimea, per exemple, era l'única regió on el rus era llengua oficial amb totes les lletres. La preeminència del rus com a llengua principal en aquestes zones va anar sent reduïda a partir de la victòria del sector prooccidental.

En resum, en els darrers anys l'ucraïnès ha viscut una revifada gràcies a la discriminació positiva per part del govern i és cert que el rus ha patit un cert retrocés en l'esfera pública però en cap cas s'ha prohibit o perseguit els parlants de rus. 

Sobre aquestes lleis lingüístiques a Ucraïna s'hi va pronunciar el Consell d'Europa. Aquest organisme va advertir del poc temps de transició que s'havia establert per passar del rus a l'ucraïnès a l'escola i de les tensions interètniques que podria provocar un canvi de política tan dràstic. També va demanar que es trobés un equilibri en la presència de les diverses llengües del país en l'esfera pública. 

Entitats com Human Rights Watch han advertit que, si bé el govern ucraïnès té tot el dret a promoure la llengua del país, "ha d'assegurar un equilibri en la seva política lingüística perquè no resulti discriminatòria per a les minories".