El moment en què Will Smith colpeja Chris Rock
El moment en què Will Smith pega a Chris Rock (Reuters/Brian Snyder)
ANÀLISI

Hollywood és un caos, però... on és el cinema?

"CODA" ha guanyat l'Oscar 2022 a millor pel·lícula, en una gala eclipsada per una agressió de Will Smith

Enllaç a altres textos de l'autor Àlex Gorina.

Àlex Gorina

Director i presentador de "La finestra indiscreta"

@FinestraCR
Actualitzat

Impensable. Intolerable. Indigerible. Ignominiós. Infecte. Insensat. Irreparable? No, no parlo de la batalla entre dues estrelles, sinó del cinema estrellat en un palmarès cadàver. Tot plegat, sí, Oscar a la pitjor broma de mal gust.

L'equip de "CODA" celebra l'Oscar a la millor pel·lícula dalt de l'escenari (Reuters/Brian Snyder)

Què voleu que us digui. "CODA" de debò, de debò és la millor pel·lícula americana de l'any? És de debò el millor que el cinema americà té per oferir al món? Jane Campion ha de guanyar l'Oscar a la millor direcció per una pel·lícula tan tan bona que té 12 candidatures i només mereix el seu premi?

Jane Campion, Oscar a la millor direcció per "El poder del perro", marxa de l'escenari amb Kevin Costner, que li ha lliurat el premi (Reuters/Brian Snyder)

És just que una actriu excel·lent com Jessica Chastain hagi de ser reconeguda com la millor de l'any per deixar-se embetumar la cara amb un maquillatge que amaga la seva ductilitat? Pots comprar un Oscar a millor actor per a Will Smith en una cerimònia on perd els estreps i es deixa emportar per la violència, contradient el discurs que portava preparat sobre la defensa de valors cristians?

Jessica Chastain, Oscar a la millor actriu per "Los ojos de Tammy Faye" (Reuters/Brian Snyder)

Sí, us puc afegir que Billie Eillish ha fet diana subtil amb una cançó delicadíssima i trista, molt rara en una pel·lícula de James Bond, gairebé contradictòria. I puc afegir que "Drive my car", l'òptima de totes les candidates, no ha sortit escaldada. I finalment que "Dune", primera part d'una memorable superproducció de Dennis Villeneuve, demostra, amb els premis de millor fotografia, música, direcció artística, so, efectes visuals i muntatge, que aquests guardons saludats sempre despectivament com "els tècnics" són l'ànima creativa indispensable d'una pel·lícula amarada de cinema per tots els seus poros.

Gairebé tots els premis que ha rebut "Dune" s'han donat en l'off-stage, però, amagats per no avorrir la indústria i espectadors que els haurien d'aplaudir perquè "Dune" és l'exemple que hauria de fer caure la cara de vergonya als mediocres resultats audiovisuals de molts dels films de la nit: començant per "CODA" i "No mires arriba", per no citar "El método Williams", "Los ojos de Tammy Faye" o "Encanto"….i ja les he citades.

Massa pendents de totes les causes que han de defensar: de color de la pell, de tendència sexual, de minusvalideses…. Però els acadèmics s'obliden d'una causa tan important com les altres: fer i reconèixer el millor cinema possible i no un material de suport simple per reivindicar, emocionar-se o autojustificar-se.

Penélope Cruz i Javier Bardem a la catifa vermella (Reuters/Eric Gaillard)

El cinema ha sortit perdent, i hem vist com els votants donaven una altra sonora bufetada a alguns dels millors candidats: Paul Thomas Anderson, Van Morrison, Andrew Garfield, el director de fotografia de "La tragedia de Macbeth", "La hija oscura" en conjunt, i per partida triple "Flee". I vull incloure "West Side Story" i Steven Spielberg, perquè acabareu dient que li tinc mania persecutòria, i indefectiblement és una pel·lícula odiosa però respectable, feta per grans professionals, i la gran perdedora de la nit. Però ni de lluny l'obra mestra que s'ha dit. És una alumna aplicada, i poca cosa més, del clàssic, és clar.

Ariana DeBose, millor actriu de repartiment per "West Side Story" (Reuters/Brian Snyder)

Un any més guanya un títol insignificant. Què fa "CODA" en una història que inclou des de "Tot sobre Eva" a "El padrí", o des d'"Un americà a París" a "Paràsits"? Resposta: salvaguardar l'ideal d'una producció inofensiva, poruga, que vol quedar bé amb tothom, que exclou la creativitat com si fos l'enemic públic número 1, i que ens planteja el perillosíssim futur d'un cinema pensat per plataformes, un cinema de consum domèstic, adotzenat, dormilega, que només cal mirar de reüll mentre jugues amb el mòbil i poder-lo seguir amb intermitències, entendre'l sense pensar i no demanar-li gaire temps ni concentració.
 

Sí, el cinema viu una crisi existencial potent, i tard o d'hora es resoldrà amb el renaixement dels seus drets i plaers, però pel camí anirem perdent llençols a cada bugada. Els llençols de les pantalles també. I un fet com la baralla entre Will Smith i Chris Rock enmig de la platea i davant dels ulls estupefactes de mig món (estupefactes, sí, però també excitats per assistir a una instantània retuitada milions de vegades en segons; el clímax que tothom persegueix amb el telèfon mòbil per ser el primer a enviar-ho als col·legues i rebre el "m'agrada" desitjat), és un titular que s'ho menja tot, fins i tot el cinema. Es cruspeix la gala i els mèrits dels professionals, i deixa així tant d'esforç i tantes il·lusions en segon terme, mentre assistim a una baralla de saloon, o a l'espectacle de la mort a Ucraïna, des dels sofàs amb crispetes del planeta.

Al Pacino, Francis Ford Coppola i Robert de Niro han commemorat els 50 anys d'"El padrí" (Reuters/Brian Snyder)
ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut