La mort del pare Manel ens deixa orfes

Actualitzat
La mort del pare Manel ens deixa orfes

Qualsevol societat necessitat referents, i per a la catalana Manel Pousa és un dels que s'haurien de venerar.

Un capellà poc convencional. Més preocupat per ajudar i solucionar problemes que per imposar dogmes.

Un home d'església que fugia tan lluny com podia de l'ortodòxia de l'església. En les formes: vestint de carrer, dient les coses pel seu nom, cantant en públic o organitzant festes en sales de concert... com en el fons. Sobretot, en el fons. El pare Manel creia en la bondat de les persones i l'exercia. Reclamava llibertat i drets, sempre pendent de tots aquells de qui la resta -sobretot el poder- ens oblidem: els barris més pobres, les presons. Valent en l'exigència de drets bàsics i en l'acompanyament dels qui ho passen pitjor i són més fràgils.

Inseparable de Pepe Rubianes i Carles Flavià, amb qui ens el podem imaginar ara rient a cor què vols des d'allà on sigui. Sempre pendent de la seva gent, que és la gent a qui li sobren fragilitats, movia cel i terra (sobretot terra) per fer-los visibles i ajudar-los. El coronavirus tampoc no el va aturar en aquest afany per donar-ho tot per als qui ho necessiten, per més complicades que fossin les circumstàncies, que ho eren molt.

Amb la seva manera tan poc convencional de ser capellà feia possible tornar a creure als més descreguts, abraçava els que per esgotament s'han desenganyat de l'Església.

Avui, que ja no hi és, el pare Manel recull articles, missatges de condol i reconeixement a les xarxes socials. Tot això demà ja no hi serà, però el llegat del pare Manel sí: són totes les persones a qui va abraçar en algun moment de la seva vida, tothom a qui va somriure i tothom qui vulgui veure aquest esperit i amarar-se'n. Que ja ens fa falta.

Anar al contingut