A la central nuclear d'Enerhodar, a la regió ucraïnesa de Zaporíjia, el segrest dels treballadors és doble. D'una banda, un autosegrest, perquè el personal operatiu és conscient de la seva responsabilitat i va optar per quedar-s'hi per evitar una catàstrofe. Però, a la vegada, ara els que volen marxar no poden, com explica a Catalunya Ràdio des de Zaporíjia la Tamara, responsable de l'abastiment de la planta fins que va començar la guerra: "Els que s'hi van quedar estan sota pressió. En qualsevol moment [els russos] se'ls poden endur al soterrani, i allà els pressionen perquè firmin els contractes laborals amb Rosatom, l'operadora russa. I a alguns els torturen amb electricitat, els terroritzen i els apallissen per aconseguir informació." Una altra treballadora del cos de seguretat de la central, la Irina, també ho confirma: "L'ànim està deprimit, molt deprimit. La gent té por. Estan fent detencions. Al meu pare ja el van visitar, i també al meu sogre, perquè ens estan buscant. Hi ha gent que està desesperada i comencen a col·laborar amb l'ocupant. Abans ja n'hi havia algun cas, però ara passen més informació." Enerhodar, la Prípiat del sud d'Ucraïna Encara avui, una de les imatges icòniques de la crisi nuclear de Txernòbil del 1986 són els edificis abandonats de pressa i corrent a Prípiat, la ciutat dormitori on vivien els treballadors de la central i les seves famílies. Enerhodar, que en ucraïnès vol dir "el do de l'energia", seria una població similar. Enerhodar es va construir el 1970. Abans de la guerra hi vivien més de 50.000 persones, de les quals 11.000 eren treballadors de la planta. L'alcalde d'aquesta població, Dmitró Orlov, remarca a Catalunya Ràdio que n'ha marxat molta gent, però ni molt menys tots: "De les 53.000 persones que hi havia abans de l'ocupació, se n'hi han quedat unes 15.000. En general, són persones grans que no poden marxar per raons evidents, perquè són al llit, per exemple, o altres persones vulnerables o treballadors de la central nuclear, que van evacuar les seves famílies i van tornar-hi per mantenir el servei." Un dels seus habitants, l'Orlov, assegut en un petit i humil despatx, desproveït de qualsevol mena de decoració o sofisticació tecnològica, ens explica que també podria haver marxat en aquell moment, però no ho va fer: "Recomanaven marxar quan van entrar, però jo entenia que si sortia de la ciutat no podria dirigir les institucions que quedaven, que s'ensorrarien. Però finalment vaig acabar marxant a finals d'abril. Les últimes dues setmanes van anar a casa meva, em buscaven." De fet, l'Orlov diu que se sent més útil ara a Zaporíjia, la capital de la regió, controlada pels ucraïnesos. Aquí dirigeix el centre d'ajuda humanitària, social i mèdica que han obert per a tots els que han fugit o fugen encara d'Enerhodar. Bandera d'Enerhodar onejant a la capital, Zaporíjia, sota control ucraïnès (Catalunya Ràdio/Domènec Subirà) El perill de les bombes La central està permanentment exposada als projectils. Mesos enrere alguns van arribar a tocar un dels reactors. No va passar res, però els combats a prop de la planta continuen. Ucraïna n'acusa Rússia, Rússia en culpabilitza Ucraïna. La Irina acusa els russos d'estar portant la situació al límit: "Estan jugant amb la central, caminen sobre la corda fluixa. Les provocacions, tot el que fan és perquè saben on és el límit de provocar una catàstrofe. No sabem si passarà o no, però són com un mico amb una granada. Perdoni l'expressió, però és així." Ara la central ja no genera electricitat, està aturada, però necessita energia per mantenir en funcionament el seu sistema de refredament. Els reactors de la central nuclear estan permanentment exposats als projectils (Catalunya Ràdio/Domènec Subirà) Moscou ha portat enginyers i experts propis, però els sistemes ucraïnesos no són iguals que els russos, i només el personal entrenat pot gestionar la planta amb seguretat. L'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (OEIA) demana crear una zona de seguretat al seu voltant. L'alcalde d'Enerhodar comparteix una reflexió final: "És un enemic que només entén la força. La Missió Internacional de l'OIEA ha dictat resolucions, però els ocupants no en fan cas, ni dels mandats de l'ONU, ni de qualsevol altre tipus de crides ni exigències internacionals."