Dea Kulumbegashvili fa història al Festival de Sant Sebastià
ANÀLISI

Un palmarès històric, just, modèlic al Festival de Sant Sebastià

La debutant georgiana Dea Kulumbegashvili fa història amb 4 premis principals: pel·lícula, direcció, guió i actriu protagonista

Enllaç a altres textos de l'autor Àlex Gorina.

Àlex Gorina

Director i presentador de "La finestra indiscreta"

@FinestraCR
Actualitzat
TEMA:
Cinema

"He plorat, sí. He plorat quan he sentit el nom de "Dasatskisi" ("Beggining") repetit quatre vegades a l'entrega dels guardons. He plorat, sí, perquè encara puc creure en el cinema i en nosaltres, quan l'estimem i l'agraïm al moment més difícil de la seva història."

Un jurat impressionant, visionari, valent, lliure i que entén el gran secret del cinema acaba de convertir l'edició més dura, difícil i perillosa del Festival de Sant Sebastià en un moment gloriós a favor del bon cinema. Premis a millor pel·lícula, directora, guionista i actriu per a la creació de Dea Kulumbegashvili i el seu equip, "Dasatskisi" ("Beggining"), una coproducció de Geòrgia i França, el país que sempre guanya premis perquè coprodueixen amb totes les cinematografies i saben detectar talents com ningú.

Acumular tants guardons importants en una pel·lícula de terres llunyanes, sense estrelles conegudes, i amb una directora que debuta en el llargmetratge vol dir dues coses: tenir les idees molt clares i no deixar-se enganyar per les apostes amb trampa. Saber de cinema. Estimar-lo de debò. Sobre tot ara, quan sembla que hi ha com una mena de moviment general d'alegria perquè el cinema va perdent terreny i les sèries s'emporten l'interès dels espectadors. Ara que els cinemes tanquen i les plataformes ens tanquen en la mirada petita, inconstant, superficial i atomitzada de les plataformes domèstiques i portables.

"Dasatskisi" ("Beggining") no es pot veure, no s'haurà de veure mai en una pantalla casolana, en un ordinador, en un telèfon mòbil, perquè la seva potència visual i conceptual exigeix concentració, constància, interès real, emocionalitat adulta, capacitat per detectar els petits detalls, i una mirada profunda en la foscor de les imatges i en la foscor de la història i personatges.

 

La foscor del món en què vivim

Després d'un atac terrorista, racista, homòfob, a un temple de testimonis de Jehovà d'un petit poble georgià (la Geòrgia asiàtica, no pas la nord-americana), mentre el pastor de la religió viatja per aconseguir diners i reconstruir-la, la seva dona s'ha d'enfrontar al masclisme violent, patològic i cruel de la policia. A ser violada. A l'acusació del marit per haver estat violada. Al sentiment de culpa per haver estat violada. A la mirada de la comunitat per haver estat violada… Ella i només ella és la culpable de ser la víctima.

Però el més increïble és la capacitat personalíssima de la directora per crear espais de temps i permanència. Per allargar les escenes tot el que és imprescindible. Per situar la càmera a la distància correcta. Per jugar amb el fora de pla amb una tensió insuperable. Per fer del cinema una energia renovada i catàrtica, i una aproximació despullada al drama de viure. Crec amb tota sinceritat que l'escena de la violació en el riu és un d'aquells moments de cinema que tornaran al meu cap, com torna John Wayne i se'n va, una i altra vegada, als plans que obren i tanquen "Centaures del desert". Com la cursa de Jean-Pierre Léaud a la platja final de "Los 400 golpes", com la dona amb els tendons tallats que crida el nom dels seus fills dalt d'un turó a "L'intendent Sansho", com Lilian Gish embogint mentre la tempesta li crema la cara a "El viento", com la resurrecció d'"Ordet", com l'assassinat de Thelma Ritter mentre la càmera aparta la mirada cap a un disc que gira a "Manos peligrosas", com la petita finestra reflectida en els ulls plens de llàgrimes de Maria Falconetti a "La pasión de Juana de Arco"...

 I si no la porten i l'estrenen a Catalunya…. llavors, sí, la culpa és nostre per estar "fora de pla!".

ARXIVAT A:
Cinema
Anar al contingut