"Temps fugit, temps perdut": La crítica de l'Àlex Gorina dels Oscars 2019

Què és, qui és, com és l'Oscar, ara mateix? Algú que als 91 anys té l'enèsima crisi de creixement i tot d'una descobreix que no sap què vol ser quan sigui gran! Dic Oscar com a reflex i síntesi de tot el cinema nord-americà, i els que el fan, i els que el voten. I dic Oscar, nom del premi que aquesta nit, 30 anys després de "Tot passejant Miss Daisy", ha premiat "Tot passejant Mister Daisy", repetint la mateixa covardia: "No prenguem mal i valorem el que és fàcil, simpàtic, moderat, fet sense escarafalls, el que no sembli una aposta a favor de ningú, ni tanmateix de la diversitat, tractada per un director blanc amb tota la condescendència possible!" "Green Book" guanya l'Oscar de la mateixa manera que el van guanyar un dia "Crash" o "Spotlight" i ningú ja no se'n recorda. És no voler quedar malament amb ningú i quedar malament amb tothom. O és complaure tots aquells per a qui el cinema té dret a ser només un producte de consum ràpid, i mai una obra d'art, que és el que és "Roma". Els Oscars, doncs, han ofès la seva història en oblidar Stanley Donen (l'últim gran mestre de l'època clàssica, mort feia tres dies!) i han negociat malament amb el seu futur. El cinema, l'espectacle, l'entreteniment són en una crisi necessària d'evolució Una crisi que qüestiona el poder de molts sistemes de monopoli en la producció, distribució i exhibició, creant i desconfiant d'unes plataformes que ja no es poden evitar. Són la millor manera de fer i veure cinema? Potser no, però pitjor serà el dia que el cinema mori. Cal donar la cara i apostar, i Hollywood ha preferit no premiar una obra d'art i no premiar el que temen com una competència. Això és perdre el temps, i potser perdre el tren. La història passarà damunt d'ells i els destruirà, com ha destruït la gala. Era una manera de premiar-se i honorar-se i ho han transformat en un producte per a l'audiència. Els Oscars han envellit, i la gala no agrada a ningú. Àrida, trista, desfasada, renuncia a la festa i renuncia a la sobrietat. Ja no és ni una cosa ni la següent. I el cinema americà declina, malalt per la nova cacera de bruixes que està vivint, empestat per una diversitat a la qual donen accés, però també li tanquen les portes, contaminat per la necessitat de fer negoci i negar-se a veure que la "business" dels vells temps ja no pertany als wasps, sinó a una generació que ha crescut en la diversitat de races, sistemes, percepcions i urgències. Tot i això, han donat uns quants premis fantàstics: el millor film d'animació el que més, "Spider-Man: Un nou univers" és una genialitat. Però també a Olivia Colman, i també als decorats i vestits de "Black Panther". I, per descomptat, els 3 premis a "Roma", que són pocs, i que són per a Cuarón. Un home que treballa amb molta gent però que fa com Kubrick i és l'únic hereu de Kubrick, grandiós, però artesà. Intervé en tot, ho fa tot, és un d'aquells artistes de tota la vida tancats en si mateixos, fent filigranes amb una potència expressiva, una grandiositat on brilla el cinema pur, el secret del que és en realitat una pel·lícula. A Kubrick no li van donar mai l'Oscar, i els eterns irresponsables que no s'estimen ni mai han estimat el cinema perquè són uns classistes que no conceben que ocupi un lloc al costat de pintura, literatura o arquitectura, sempre van odiar "2001" i "Barry Lyndon" i més. El menyspreu de la guineu que no vol fer l'esforç per menjar-se el raïm. A "Roma" li ha passat el mateix. És avorrida i no hi passa res, diuen, els que no saben identificar l'enorme aventura de l'ànima humana i l'amor més enllà d'una cançoneta ensucrada i un petó a contrallum. I els de l'Acadèmia han dit: "Ufff!, quina mandra posar en valor aquesta marcianada. Cuarón, ets boníssim, però aquest cinema no és el que volem que es faci, i menys pels intrusos de Netflix. Ens conformarem amb alguna cosa aparent i ja en parlarem, de tot plegat, l'any que ve." La conseqüència? Un any perdut. Una gala insignificant, indigna. Uns premis indecisos d'uns professionals covards. I, com l'any de "2001", el film que va canviar la història del cinema i ni va ser finalista als Oscars, "no volem obres d'art", diuen, "el que volem és que el temps s'aturi i repetir mil vegades 'Vacaciones en el mar'". Però, de debò algú encara es pensa que Hollywood és la meca del cinema?

"Temps fugit, temps perdut": La crítica de l'Àlex Gorina dels Oscars 2019

"Green Book" guanya l'Oscar a la millor pel·lícula i Alfonso Cuarón, amb "Roma", el de millor director