Sean Connery, un lleó en el vent del cinema

Sean Connery va ser l'home que va besar Audrey Hepburn, la monja Marian, en el retorn de l'actriu al cinema després d'anys d'absència. El petó de dos herois romàntics del cinema d'aventures que havien envellit. Una emoció immediata per a la Maruja Torres, el Jaume Figueras i jo, els tres únics espectadors d'aquella tarda d'estrena, sols en la immensa platea del cinema Urgel. Més tard, l'escena final de "Robin i Marian" de Richard Lester feia el rèquiem que jo voldria assimilar avui a la notícia de la mort de l'actor: abans que ser separats pels enemics, Marian enverina Robin i beu també la mort, per fondre's tots dos en la llegenda. Una fletxa a l'infinit que mai caurà indica el camí de l'eternitat. L'altra mort gloriosa en pantalla de Sean Connery duia el nom d'"L'home que podia ser rei", un al·leluia al cinema d'aventures del més aventurer dels directors, John Huston, amb dos sorneguers Michael Caine i Connery que van aparèixer desfilant com els seus personatges, al so de la música de Maurice Jarre, en l'homenatge de l'American Film Institute al director, una entrada en escena que ha passat als Guinness del bon humor!. I sí, Daniel Dravot, el personatge de Rudyard Kipling que Connery interpretava al film, canta alçat enmig del pont que caurà dins el penya-segat, orgullós i infinit, i desapareix d'escena com ho fan els més grans: no ho veus, perquè la càmera retira pudorosament la mirada. Aquests són els dos referents del Connery que més m'agrada, en les pel·lícules que més m'agraden de la seva carrera, i en les dues interpretacions més encertades d'un home que no era exactament un bon actor, que ho va arribar a semblar, i que al final preferia que tots els personatges s'identifiquessin amb ell per no perdre temps: el públic no es fixa en el personatge quan només té ulls per als mites. Connery ha estat, doncs, un dels darrers posseïdors del secret de les gran estrelles antigues del cinema: quan entraven en escena el públic no podia fer res més que mirar-les i admirar-les. Prou. Un altre valor clar de Sean Connery era fer uns mutis perfectes. Aquestes dues morts ho són, i ho va ser quan va abandonar James Bond dues vegades: la primera després de "Diamants per a l'eternitat", la sisena de la sèrie, i després a la setena, "Mai diguis mai més": 007 havia d'acabar amb 7. També va fer un mutis ideal (malgrat tres o quatre cosetes "off the record" posteriors, com doblar un dibuix animat) en retirar-se sense anunciar-ho: no calia seguir transitant per un cinema que s'havia tornat definitivament insípid. No ens en vam adonar fins uns anys més tard, quan tot d'una descobries que l'actor ja no feia res, com Gene Hackman. Van dir prou, tranquil·lament, i un se'n va anar al ranxo i l'altre, a les Bahames; un a cavalcar i la icona escocesa a pescar com un personatge de Hemingway i de Huston. I ara l'enterraran en una platja idèntica a les de Jamaica, i Ursula Andress sortirà de l'aigua en biquini a retre-li el darrer homenatge.

Sean Connery, un lleó en el vent del cinema

Mor Sean Connery, el James Bond més carismàtic, el frare d'"El nom de la rosa" i un dels secundaris de luxe d'"Els intocables d'Elliot Ness"