Rotunno i Carrière, dos magnífics que moren junts

Ha mort l'últim noi de la foto. Una foto històrica feta l'any 1972 a Los Angeles, al 9166 de Cordell Drive, la mansió de George Cukor. El director de "My Fair Lady" va aprofitar la visita de Luis Buñuel a Hollywood per promocionar l'estrena d'"El discreto encanto de la burguesía", i el va convidar a sopar acompanyat del productor Serge Silberman i el guionista Jean-Claude Carrière. El que ells no sospitaven és que trobarien com a comensals Billy Wilder, Alfred Hitchcock, George Stevens, Rouben Mamoulian, John Ford, Robert Wise, William Wyler i Robert Mulligan. Fritz Lang, malalt, no havia acceptat la invitació. Després de sopar es van fotografiar, tret de John Ford, que ja se n'havia anat. Aquesta fotografia recull un moment llegendari viscut per alguns dels patriarques més grans de la historia del cinema. I, ara, qui era l'últim supervivent, el més jove de la colla, Jean-Claude Carrière, ha mort als 89 anys. Jo hauria fet el que hagués calgut per ser un fantasma omnipresent en aquell sopar, escoltant les converses, observant els gestos, descobrint les personalitats dels col·legues de la foto, i puc imaginar perfectament el que va sentir Carrière reconeixent darrere la porta el "pantocràtor de déus" que van dirigir, un a un, "La costilla de Adán", "El ángel exterminador", "Sunset Boulevard", "La finestra indiscreta", "Un lugar en el sol", "La reina Cristina de Suecia", "El hombre que mató a Liberty Valance", "West Side Story", "La heredera" i "Matar a un ruiseñor". Jean-Claude Carrière Però ¿i el que hauria donat jo per ser un fantasma i poder acompanyar Buñuel i Carrière inventant "Diario de una doncella","Belle de jour" i "El fantasma de la libertad"? ¿O acompanyar-lo al llarg dels anys quan Carrière feia coses per a Jacques Tati, per a Louis Malle, per a Milos Forman, per a Volker Schlöndorff, per a Godard, per a Berlanga, per a Ferreri, per a Forman i, ara, per a Philippe Garrel? Per no parlar de Peter Brook, amb qui va fer possible aquell inoblidable "Mahabaratta", de durada estratosfèrica, lleuger com aroma de candela. O, senzillament, de la mà d'Anna Karina a la preciosa "L'alliance", o de la mà de Depardieu a l'arravatadora "Cyrano de Bergerac" o de la ma de Ruth Gordon pujat a la moto de "Harold and Maude". Belle de Jour Carrière va ser un savi educat i enamorat de Barcelona (va venir sovint, a donar cursos d'escriptura o per acompanyar les estrenes d'obres de teatre) i parlava tan bé com escrivia, escoltant atentament amb qui ho feia. Parlava de coses molt ben reflexionades, però també dels detalls secrets de l'experiència. Un dia em va explicar molt content com Buñuel va impedir a Catherine Deneuve fer ús de les minifaldilles d'Yves Saint Laurent a "Belle de jour" perquè amb el pas del temps la pel·lícula no envellís. O la seva convicció que les pel·lícules no haurien de tenir títols de crèdit, com les catedrals, de les quals no sabem l'autor. No passa res; les admirem i prou. O que les obres d'art seria millor destruir-les després de fer-les Però jo no puc compartir aquesta fidelitat als principis surrealistes, perquè llavors no podríem veure mai més "El gatopardo" de Visconti, i això sí que no!!! El Gatopardo Què no hauria fet jo per ser un fantasma del palau de Palerm on es rodava el gran ball, amb el vals de Verdi brodant els girs majestuosos de Burt Lancaster i Claudia Cardinale? Ser allà presenciant com Visconti i Giuseppe Rotunno decidien el focus, el punt de vista, la il·luminació d'aquest monument del cinema. Aquest, o "Rocco y sus hermanos", amb el blanc i negre de la Milà congelada quan arriben els immigrants del sud. Del luxe historicista melodramàtic al postneorrealisme melodramàtic de la lluita per la supervivència, el mateix Rotunno va saber trobar la mirada precisa i bellíssima, que va fixar en les meves emocions instants que tornen i tornen i tornen. Els somnio tan sovint! Des de la seva primera adorable pel·lícula com a fotògraf, "Pan , amor y", fins al "Popeye" de Robert Altman, tot, tot el que va fer Rotunno va ser excepcional, i, sobretot, els 8 Fellinis. Al Plató 5 de Cinecittà va il·luminar i fer eternes la Roma antiga de "Satyricon" i "Fellini Roma", la moderna i assassina de "Toby Dammit", la Venècia dels esperits de "Casanova", el Rímini proustià d'"Amarcord" o aquell "Assaig d'orquestra" tancat a la panxa d'una balena musical. Aquells decorats i aquells rodatges van ser obres d'art, tant com les pel·lícules que esdevindrien, i, si s'hagués fet realitat el caprici destructiu de Buñuel, ara no les podríem visitar. Giuseppe Rottuno (Imdb) Però també és cert que una vegada i una altra a la pantalla de la meva memòria, aquelles immensitats tornen i tornen i tornen, i fins i tot el dia en què, no ho sé, per l'edat, per una malaltia, perquè ja no queda cap de les persones amb qui les puc compartir, ja no existeixin les pel·lícules, i jo no recordi els noms dels que les van fer..., continuaré veient i escoltant les imatges de Rotunno i les paraules de Carrière, i aquella gloria del cinema que va ser.

Rotunno i Carrière, dos magnífics que moren junts

Han mort dos dels grans protagonistes del primer segle del cinema, un doble cop que accelera la necessitat de compartir la seva importància i mestratge