Premis Gaudí 2020: La paritat i els somnis s'han trencat

El Premis Gaudí són el que són: un resum del país. Era l'any de la paritat en les candidatures, però finalment els resultats ho han corregit a la baixa. Ha estat casual, perquè no és el mateix un jurat de poques persones discutint quines són les opcions, que els vots massius individuals d'uns acadèmics que no han de garantir haver vist totes les alternatives i que resulten una suma incontrolable. Ha estat així, i finalment el 50/50 entre dones i homes finalistes als Gaudí s'ha decantat per un terç de guanyadores contra dos terços de professionals masculins. Catacroc! Just...? Si hem de creure que han de guanyar els i les millors, tot és opinable i jo em limitaré a dir que els Gaudí enguany el que sí que han reflectit és la situació d'un cinema català petit, de debutants, o que ho semblen, i que adapten la seva ambició a la realitat d'una indústria que només permet històries de pocs personatges en llocs molt reduïts. Això és dolent? No, excepte si es converteix en una dinàmica constant que de fet ja fa anys que dura, imposada per un país pobre, sobretot quan no es decideix a potenciar prou la cultura, la creació i, al final de totes les expressions artístiques, el cinema. Lluny queden els anys en què Albert Serra (que juga a la divisió europea) o "Pa negre", que era una producció ambiciosa capaç de competir a Espanya i Europa, representaven als Gaudí l'ambició i poder del cinema català. Però encara ara festivals com els de Màlaga, Sant Sebastià o el Certain Regard de Canes recullen l'indiscutible talent dels franctiradors, intèrprets, directors, tècnics, al servei d'una cinematografia devastada. Sobretot perquè les catalanes i catalans han decidit que no cal veure, ni conèixer ni estimar el cinema del seu país. I els polítics estic segur que també. Aquí falta algú amb el temps i interès necessaris per mirar amb perspectiva més enllà de la botigueta electoral del senyor Esteve. D'errors als Gaudí n'hi veig, però uns quants. El rebuig de "Liberté" no em sorprèn, en un cinema tan petit burgès com aquest. Però sí la dificultat de poder justificar un Gaudí per a Karra Elejalde en un film no gens català, l'absència de l'extraordinari so d'"El hoyo", o el cas ja desesperat del Sergi López, l'Aina Clotet, l'Albert Manera o el Lluis Maria Güell, que ja fa temps que mereixen l'admiració dels seus companys d'ofici, els que voten. Maria Rodríguez Soto, millor protagonista femenina per "Els dies que vindran" (EFE/Marta Pérez) (EFE/Marta Pérez) Sóc el primer que celebro els premis a la Maria Rodriguez Soto, a l'Enric Auquer i la Laia Marull. A la Irene Moray, Mauro Herce i Pau Vallvé. Són boníssims. Com ho és un premi d'honor a Francesc Betriu, tot i que sospito que se li reconeix més l'aproximació constant als grans noms de la literatura més que no pas al friquisme d'aquest país contradictori. Però la mirada de conjunt, del perquè de tot plegat, em diu que estem perdent la guerra. Aquest país no aposta per la cultura. I qui diu país, diu cinema d'aquest país, també. No aposta prou per la seva llengua. Aquest país es diu molt modern i no fa més que optar, molt sovint, per fer un pas endavant i dos enrere. Aquest país ha renunciat a les humanitats i al pensament trencador. Aquest país no té estratègia. Aquest país, definitivament, no té collons, i perdoneu però algú ho havia de dir. La diàspora dels professionals que surten de les escoles no només és deguda al fet que fora els valorin molt, sinó a una pura qüestió de supervivència. Fem pena. Ja no tenim animació. TV3 renuncia a l'encàrrec oficial de potenciar produccions audiovisuals i ningú diu res. Moltes temàtiques no s'aborden per por, i les escoles de cinema s'encotillen en excés en uns models de creativitat massa clònics. Els xiringuitos perduren. Ens conformem amb les engrunes i una altíssima consideració de nosaltres mateixos. I és general. El món del teatre recula. El món de l'art ha desaparegut. El món de la música s'instal·la en quatre tòpics. Tot ho valorem en nom de l'assistència de públic i la caixa, no del sentit final i la qualitat del que fem i proposem. L'èxit ha de ser comptable, però la nostra repercussió no farà història. Aquest volia ser un bitllet sobre els premis Gaudí i acaba sent la constatació d'un caos depriment. Confio haver tocat fons; l'any que ve ho farem millor. Ho faré millor. Oi?

Premis Gaudí 2020: La paritat i els somnis s'han trencat

"Els dies que vindran" i "La hija de un ladrón" es reparteixen l'èxit de la gala, que aquest any ha presentat Anna Moliner