Pigmalió eres tu, Carulla

Vaig agafar de la mà la Mary Santpere, i més tard la Bruquetas, i més tard la Lizaran, i més tard la Novell, i més tard la Sardà, i també la Carulla, i a totes el petó del respecte. Avui he sentit que em queia de la mà un altre somriure, i t'he vist en un mirall. Els ocells s'envolen i l'hivern encara és més més trist, bella dama. Sempre t'agrairé, Montserrat Carulla, aquell matí sencer que ens vas regalar a tot l'equip de la sèrie "La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català". Va ser la primera escena, rodada ben bé un any abans de la resta, com a "teaser" per acabar de convèncer els caps de TV3. Vam imaginar aquella primera projecció cinematogràfica a Catalunya l'any 1897, al cinematògraf improvisat dels Napoléon de la Rambla, on ara hi ha un gimnàs, el frontó del gimnàs. Va ser preciós. Josep Mª Queraltó va fer anar la maneta de la primera càmera dels Lumière, i una magnífica representació del cinema català antic i actual (Carme Elias, Jaume Figueras, Colita, Isona Pasola, Miki Esparbé, les netes de Fructuós Gelabert, Rosa Vergés, Vicky Luengo, Miñarro, Colell, Cadena, Gatell, Roch, Huerga... i molts altres) vàreu interpretar, per amor a l'art, a aquells primers espectadors, els besavis del vostre ofici, amb tu a primera fila deixant-te dirigir per representar les emocions d'aquell descobriment. Vam repetir i repetir, i tothom clavat a la cadira contemplant la paret verda, amb els ulls plens d'espurnes... i saps? Vas fer magníficament el teu paper!!! Ni un gest d'impaciència, ni de cansament, ni cap moment de desconcentració. Una professional feliç, enamorada del cinema, generosa, seriosa, tendra, divertidíssima. Uau, Carulla! Quantes entrevistes, quantes confessions, i quina facilitat per dir les veritats. El darrer sopar que vam fer junts al Most Festival, on també t'oferien un Premi d'Honor, les vas apilar una per una sense embuts, com qui no vol la cosa, damunt les estovalles. Però no eren xafarderies, ni dianes al cor d'algun moment trist del passat, eren senzillament els quilòmetres de carretera i camerinos amb la seva delicada llum que encén la memòria. Perquè ja no eren coses bones i altres de dolentes, eren les coses que eren, innegables. Elegància, Carulla, elegància. Sèries de TV, escenaris, país, les sorpreses de la vida, les dones i els homes de casa, i les de les cases inventades: aquelles escenes amb Fernando Guillén i la tràgica Ana Maria Noé de "Vida de família", retall d'Antonioni a l'Eixample, un cas únic. Mares (mare de Victoria Abril a "Cambio de sexo"!!! Déu n'hi dó!!!), àvies (la de "Carreteras secundarias" sí), però sobretot aquella meravella que et va regalar Telmo Esnal a "¡Feliz año, abuela!", un paper protagonista absolut, dificilíssim. O la dona de "Companys", la Benigna de "L'orfenat", sí, grans. Però cap paper com el petonàs amb l'Asunción Balaguer de "Barcelona nit d'estiu", momentum gloriós; o la stella matutina de la mirada de Lluís Danés a "Laia", amb la neta Miranda a prop, com va ser-hi a "A Little night music". I finalment, vos senyora i un mirall, davant del mirall, dins del mirall, dins vostre, mirant-te i mirant-nos, un pla extraordinari, resum de tot Carulla d'alfa fins a omega, a l'"Orson West" de Fran Ruvira; l'escena que només Katharine Hepburn va fer com vos, com tu, quan era Eleanor d'Aquitània a "El león en invierno". Quina pena que gairebé ningú d'aquest país estrany que ara et plora et veiés ni a "Orson West" ni a "!Feliz año, abuela!". Deixa'm agafar-te dels dits, i acompanyar-te al taxi. I després un petó a la mà. I després el gest de comiat darrere la finestreta. I després... l'eternitat.

Pigmalió eres tu, Carulla

El teatre català perd una de les seves actrius més emblemàtiques, que ha mort aquest dimarts als 90 anys