Palma d'Or. El rànquing del Gorina

"Un couteau dans le coeur", de Yann González &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; És una broma, esclar que sí, una broma! Una pel·lícula sobre el món del porno gai amb assassinats estil Giallo italià, tan espantosament rodada com es rodaven aquests gèneres a primers dels anys 70... Però fer-la entrar en competició és un acte d'autoinsubordinació total que gairebé jo aplaudiria si no fos perquè celebra l'existència de l'inframon cinematogràfic, com si en el món del futbol un jugador del Barça contra el Madrid fes tots els gols en porteria pròpia...voluntàriament!!! "Ayka", de Serguei Dvortsevoi &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Un director del Kazakhstan roda a Moscou una pel·lícula alemanya sobre una noia del Kirguizistan que busca feina enmig d'una nevada eterna, anant d'una banda a l'altra amb la càmera enganxada al clatell. La noia és Ayka, però podria ser la Rosetta dels germans Dardenne, i, de fet, la història i l'estil cinematogràfic s'assemblen molt. El treball de l'actriu Samal Iesiamová és d'un mèrit indiscutible. "Ahlat Agaci" ("El parer salvatge"), de Nuri Bilge Ceylan &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Si som capaços de superar 3 hores de diàlegs intensos/interminables (els turcs tenen un capacitat infinita per polemitzar) descobrirem una pel·lícula definitiva sobre la distància que separa les aspiracions humanes de la nostra capacitat de ser feliços. El protagonista vol ser escriptor, es conformaria a ser mestre, S'ha de guanyar la vida a l'exèrcit dissolvent manifestacions i acaba cavant un pou sense fi a casa del seu pare. "Dogman", de Matteo Garrone &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Un insignificant perruquer de gossos i un boxejador cocaïnòman molt violent són la parella estrident i pasoliniana d'aquest film rodat entre els edificis putrefactes d'un decadent barri de les platges del sud de Roma. El director de "Gomorra" recupera, per fi, el món que millor retrata, i sembla que hagi embrutat la pel·lícula amb tinta de calamars i rímel plorat. Els gossos de la pel·lícula farien plorar de ràbia Jaume Figueras. "Capharnaüm", de Nadine Labaki &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Un nen libanès porta a judici els seus pares i els acusa d'haver-lo fet viure. Fugit de casa, com milers de nens més, sense identitat ni futur en una ciutat, Beirut, que podria ser Calcuta o les faveles de Rio, aquest supervivent hereu dels "Olvidados" de Buñuel posa en evidència la distància entre la cruesa real de l'aragonès i l'excés de missatges per despertar consciències. No és com m'agrada que es facin aquests films, però pitjor seria no fer-los. "Burning", de Lee Chang-dong &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Una novel·la de Harumi Murakami adaptada a una Corea fronterera amb l'altra part del pais. Film d'obsessions, gelosia i enveja, amb un protagonista embogit per una noia a qui se li escapa i un gat que podria ser la noia amagada en un racó. El foc netejarà totes les zones fosques de l'argument. Una pel·li perversa: no tant per com són i què fan els personatges, sinó per com el director juga amb nosaltres. "Under the silver lake", de David Robert Mitchell &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Fanàtic de Hitchcock, "La finestra indiscreta" (només faltaria!!!) i "Vertigen", aquesta jove promesa americana dirigeix Andrew Garfield, que es dedica a espiar senyores i perseguir cadàvers en un Hollywood on s'assassinen gossos i totes les noies volen casar-se amb un milionari. La pel·li fetitxista d'un director que copia malament "Mulholland Drive" i tot David Lynch, malgrat moments molt divertits. Per cert, la guitarra de Kurt Cobain és una arma "gore". "En guerre", de Stéphane Brizé &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Cada any, a Canes, una pel·lícula de to documentalista amb assemblees, manifestacions, vagues, anticapitalistes, notícies de TV... Aquest any ens hem solidaritzat amb els obrers d'una fàbrica que tanca malgrat les promeses. Realisme extrem, direcció d'extres poderosa, muntatge-reportatge vibrant, i mirada global francesa a un problema universal. És un "déjà vu", però els problemes dels aturats són també un "déjà vu". Cal insistir-hi. "Lazzaro Felice", d'Alice Rohrwacher &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Amb olor de Palma d'Or per a una directora aquí encara no gaire coneguda, però amb una sensibilitat inaudita per acostar-se a la condició humana. Impossible de resumir aquest "racconto" sobre la innocència enfront de la corrupció, el valor de la natura, dels fets màgics que ens envolten, i l'herència de Pasolini, Ettore Scola i el millor De Sica. Sergi López és un canalla que no s'està d'exclamar "collons!" quan li convé. "Blackkklansman", de Spike Lee &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Molts anys amagat a les cavernes, i ara Lee fa un film contundent sobre el cas real del policia negre Ron Stallworth que, a primers dels anys 70, es va infiltrar en el Ku Klux Klan per denunciar-los. A vegades incisiu, molt sovint caricaturesc, és un film amb algunes escenes divertidíssimes i d'altres de més antipàtiques, un actor en estat de gràcia (fill de Denzel Washington) i la sensació que està prohibit no aplaudir-la. "Manbiki Kazoku", de Hirokazu Kore-eda &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Segueix la línia descendent del director de "Nuestra hermana pequeña", potser el director més bona persona del món, el que més s'estima els seus personatges, gairebé sempre nens, i perd de vista que no s'han d'idealitzar tant. Història d'una família que viu de petits robatoris i adopta una nena maltractada pels seus pares. Tota la nostra simpatia, però no és el mateix ser simple que simplista. "Tres cares", de Jafar Panahi &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; El director iranià, encara en arrest domiciliari, aconsegueix rodar una altra pel·lícula a les muntanyes de la frontera turca, on s'autointerpreta acompanyant una amiga actriu a resoldre un misteri. Gairebé té tots els ingredients de les bones pel·lícules de Kiarostami, i s'amplia amb petites narracions i escenes costumistes. Però la part més interessant és l'expressió de la insubmissió femenina al país, més difícil encara al món rural. "Les filles du soleil", d'Eva Husson &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Una fotoperiodista acompanya les dones soldat de la guerra al Kurdistan. Amb un discurs primari i la incapacitat absoluta de la directora per resoldre qualsevol escena, incloent-hi les pitjors escenes d'acció que hem vist mai, més preocupada per fer lluir les actrius que els personatges, aquesta pel·lícula immoral, que sembla un eslògan en una samarreta de marca, mai s'hauria programat en un festival decent... fins ara. "Zimna Wojna" ("Guerra freda"), de Pawel Pawlikowski &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Dels anys 40 als 60, un músic i una cantant de Polònia viuen l'amor i el desamor, l'exili a París i els camps de treball, la submissió i la rebel·lia. Del director d'"Ida" i amb un blanc i negre preciós, és un film gairebé magistral, delicat, subtil i emocionant sobre la piconadora del temps i la gran mentida de l'estalinisme. Aplaudiments d'aclamació al final de la projecció. "Le livre d'image", de Jean-Luc Godard &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Als 87 anys, Godard dirigeix, pensa, escriu, munta i afegeix un capítol més d'una etapa de trencadís: fragments d'imatges, fragments de música i diàlegs, treball directe sobre els fotogrames, textos i filosofia personal sobre el sentit d'Europa, la injustícia de moltes lleis, la violència permanent i el misteri del món àrab. Cinema cubista. Godard juga una altra lliga i demostra que el cinema encara no ha abordat la majoria de les seves possibilitats. "Jiang hu er nv" ("Ash is purest white"), de Jia ZhangKe &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Decepció relativa, perquè el film conté molts moments boníssims, però és pesadet, pesadet. En sortir de la presó, on va anar a parar per salvar el seu amant mafiós, una noia el persegueix i ell fuig. Darrere, molts anys d'història a la Xina contemporània. El context és molt més interessant que els personatges i al film li falten ingredients per omplir 141 minuts. "Go west", dels Village People, és el leitmotiv musical passional del país! "Leto" (L'estiu), de Kirill Serebrennikov &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; La història del grup Kino i el seu líder, Víktor Tsoi, en el moment d'eclosió de la modernitat musical al Leningrad de la Perestroika. Rock de resistència i llibertat, evocats en un moment de llibertats decreixents a Rússia. El director continua empresonat a casa seva. Cada país té dret al cinema dels seus mites musicals: si s'assembla a "¡Qué noche la de aquel dia!" o "Sing Street", no és gaire problema. És un gust veure-la. "Plaire, aimer et courir vite", de Christophe Honoré &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Històries d'amics homosexuals en el París de l'explosió de la sida al 1990. Cinema de culs "cools" molt cultes. Tots fantàstics, parlen bé, citen Rimbaud i Koltès, viuen en llocs adorables i els envolta gent encantadora. Fins i tot el drama i la mort són estètics. Si aquest és el món que Honoré coneix i celebra, no l'hi compro, per cursi i egoista. Embruta't, home! "Yomeddine", d'A. B. Shawky &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; L'única òpera prima a concurs és una sorprenent "road movie" egípcia, amb un leprós autèntic i un nen orfe a la recerca de les seves famílies. Inspirada en el cinema iranià, combina "El chico" de Chaplin amb "Una història de debò" de Lynch, i acaba sent la versió moderna de "Los olvidados" de Buñuel. Una pel·lícula amb cor i humor, potser massa naïf, massa... "La vida és bella". "Todos lo saben", d'Asghar Farhadi &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; L'aposta espanyola del director iranià de "Nader i Simin" és un drama de poble, amb segrest i secrets de família plens de rancor i retrets, i una equivocada sobresaturació de cops d'efecte. Rebuda gèlidament, malgrat un repartiment que brilla, digne d'Almodóvar. Penélope Cruz és la millor ploranera del cinema actual.

Palma d'Or. El rànquing del Gorina

L'Àlex Gorina, el nostre expert en cinema, puntua les pel·lícules que opten al màxim guardó que s'entrega al Festival de Canes, la Palma d'Or. 1, 2, 3, 4 o 5 estrelles?