Si pensem en dones i cinema segurament ens vindran al cap un munt d'actrius: des de la meravellosa Audrey Hepburn passant per l'explosiva Monica Bellucci i acabant amb la dolça Emma Stone. Totes són dones molt belles. La indústria cinematogràfica ha creat una imatge de la dona lligada a l'atractiu físic, però a banda d'aquestes actrius que tots coneixem, hi ha hagut un munt de dones valentes. Dones de cine que han lluitat durant molts anys per fer-se un lloc en un món molt masculí. Han hagut de demostrar el doble que els seus homòlegs masculins. Són dones invisibles que s'han dedicat a la fotografia, al muntatge, a la direcció o a la creació de bandes sonores. Dones amb carreres brillants, però totalment invisibles per la seva condició femenina. Des de "La finestra indiscreta" les volem reivindicar perquè no caiguin en l'oblit. La nostra primera protagonista és la directora britànica Muriel Box. Qui era Muriel Box? L'enciclopèdia amb potes de Catalunya Ràdio, l'Àlex Gorina, no coneixia Muriel Box fins que va veure la retrospectiva que al setembre li va dedicar el Festival de Sant Sebastià. Aquest fet diu molt del munt de dones oblidades que hi ha encara al món del cinema. Muriel Box va ser guionista i directora en l'Anglaterra de la postguerra, és a dir, en la dècada dels anys 50 i 60. La seva contribució al cinema, tot i no ser extraordinària, va ser rellevant. Va ser pionera a l'hora d'abordar temes com l'avortament, les relacions sexuals o els fills il·legítims, qüestions que en la dècada dels 50 eren gairebé tabú. Va tocar tots els gèneres clàssics del cinema, com el melodrama, la comèdia i el "thriller". Dones fortes, no princeses Una altra de les característiques del cinema de Box és que les protagonistes de les seves pel·lícules són totes dones fortes. La vida d'una dona policia a "Street corner" o "29 Acacia Avenue", amb una noia que li demana matrimoni a la seva parella, són alguns exemples.   Mostra una figura femenina lliure i autònoma, però no des de l'agressivitat, segons Ana Cristina Iriarte, coautora amb Quim Casas del llibre sobre Muriel Box que va publicar el Festival de Sant Sebastià: "Presenta les dones com éssers independents, pensants, capaces de desenvolupar-se i prendre decisions. Box no declara una guerra contra la societat. Simplement planteja a les pel·lícules situacions que els espectadors puguin seguir i entendre." Les protagonistes de les pel·lícules de Muriel Box, per tant, no necessiten ser salvades per prínceps blaus. Això fa que els protagonistes masculins de les comèdies romàntiques que va dirigir Box no siguin els típics galants: són homes que es mostren vulnerables i plens de contradiccions. Defensora de la igualtat entre homes i dones Muriel Box va guanyar el 1946 l'Oscar al millor guió original per "El séptimo cielo". Va ser la segona dona que guanyava un Oscar després de Frances Marion. Però Box no ho va tenir fàcil. Molts la consideraven una feminista i van menystenir les seves pel·lícules. Fins i tot, les seves col·legues de la indústria del cinema la van rebutjar. L'actriu Jean Simmons va pressionar-la perquè no fos la directora del film "Estrany succés", que van acabar dirigint Terence Fisher i Anthony Darnborough. Muriel Box es va casar amb Sydney Box i junts van fundar la companyia London Independent Producers. És amb el suport del seu marit que ella aconsegueix asseure's en una cadira de directora. Una de les grans influències de Muriel Box va ser l'escriptora Virginia Woolf, famosa per la frase que va dir que una dona de la seva època havia de tenir diners si volia tenir una cambra pròpia per escriure. Box va rebre el ple suport del seu marit i per això va poder ser un directora de cinema independent. Muriel Box va acabar deixant el cinema. No sabrem mai si es va cansar de lluitar per demostrar constantment que podia fer la mateixa feina que els seus companys. Es va retirar del cinema, però no de defensar la igualtat d'oportunitats entre homes i dones. Va fundar l'editorial Femina i va publicar llibres sobre drets de dones. Muriel Box va ser una dona de cine. Ara el que haurem de demanar és que la Filmoteca de Catalunya ens porti a casa nostra aquesta extraordinària retrospectiva d'una de les moltes dones oblidades del cinema.