La mort, enigma del cinema lliure de Paco Betriu, per Àlex Gorina
ANÀLISI

La mort, enigma del cinema lliure de Paco Betriu

Mor el cineasta Francesc Betriu, director de "La plaça del Diamant", als 88 anys

Enllaç a altres textos de l'autor Àlex Gorina.

Àlex Gorina

Director i presentador de "La finestra indiscreta"

@FinestraCR
Actualitzat

Quantes vegades heu desitjat veure una de les reunions secretes, potser un dinar en un reservat de Madrid on es va organitzar tot el complot contra l'Independentisme i el judici del Procés? Les converses entre el fiscal general i el president del Tribunal Suprem, o entre un representant de la casa reial i un parell de ministres o tres, en contacte permanent amb el presidente del Gobierno de España?

Tot va ser planificat i executat al peu de la lletra, amb la sentència perfectament calculada a partir de lleis fins llavors oblidades i mai pensades per a un cas així, però que regalaven l'excusa perfecta per a una sentència exemplar, un càstig ideològic i enviar presos polítics a pagar el pecat més gran d'aquest món incivilitzat: la llibertat d'expressió, enemic públic núm. 1. I ho dic perquè una pel.lícula americana m'ho ha tornat a demostrar. Jo ja ho sabia, però ara en tinc les proves.

Coincidint amb el dia que Tamara Carrasco es converteix en una dona lliure d'una vergonyosa trama entre politics, forces de l'ordre, fiscals i periodistes al servei del poder, he vist "El juicio de los 7 de Chicago", la memorable pel·lícula d'Aaron Sorkin sobre un escàndol del 1969, després de les protestes durant una convenció del Partit Demòcrata, on minut a minut, escena rera escena, pots intercanviar l'any, els noms, la majoria dels detalls per a tot el que hem presenciat, imaginat, deduït i llegit des del dia del referèndum del 2017. És sensacional.

 

L'any passat, a "El matí de Catalunya Ràdio", amb Mònica Terribas, fèiem una secció titulada "El cinema ja ho havia dit", on demostràvem que tot allò que passa, per inimaginable que sigui, ja havia estat tema d'una pel.lícula de fa molt de temps.

Premonició, anticipació, cinema visionari? O potser és que res del que passa és casual. Els Jules Verne de la història ho havien imaginat… I a més a més, l'home és l'animal que ensopega sempre amb la mateixa pedra, perquè es preocupa molt i molt de posar-les al camí cada vegada que perd el control de la situació.

 A l'Amèrica de la guerra del Vietnam, a l'Amèrica del lliure pensament, de la conquesta de les llibertats, de l'amor lliure i el pacifisme (desacreditats per un aparell de propaganda digne de Donald Trump), el judici dels 7 de Chicago va ser el cop de puny d'un "stablishment" que en mans de Richard Nixon i la justícia subordinada immediatament es va saltar totes les normes constitucionals, la vergonya aliena i la professionalitat.

En nom de la pàtria, en nom de la necessària submissió, en nom de la raó del més fort. L'Espanya d'aquests darrers anys és la mateixa d'aquells Estats Units corruptes, immorals, despietats que explica la pel.lícula, on cada personatge té l'equivalent amb nom i cognoms que ens hem après de memòria a cop d'informatiu i judici en directe.

I el més gros és que allò més terrorífic és servit amb l'humor generós i gens paròdic d'un director segur de si mateix, i uns actors afinadíssims. Frank Langella, Mark Rylance i Sacha Baron-Cohen aconsegueixen tot allò que Alec Guinness, Charles Laughton i Peter Sellers ens van ensenyar sobre l'incalculable art de la tragicomèdia: dir les veritats més descarnades i insuportables a través de la radiant demostració de les mil cares absurdes de la humanitat.

L'esperpent és un art que dominava de meravella el grandíssim Paco Betriu, el cineasta català a qui tants anys va costar aconseguir el reconeixement del país, un Gaudí que no perseguia i el va fer feliç.

Per què aquest país és molt desconfiat amb els artistes que no responen als cànons temàtics, intel·lectuals, patriòtics i culturals que s'ha entestat a col·locar a dalt de tot de les nostres aspiracions? 

De Betriu, se'n reconeixen les grans adaptacions literàries, excusa perfecta sempre per penjar-te una medalla o dos. Però el Gran Betriu, perdoneu, era el de les comèdies rambleres, de raval, molineres, el d'aquella "Furia española" rodada a bord d'una golondrina del port, el d'aquell "Corazón solitario" que, com el curt "Bolero de amor", explorava en el món dels fotoromances de l'època la realitat d'una Catalunya amb lligacames per assistir a la boda de la Moreneta amb l'avi del Barça. "Mònica del Raval" va ser el desideràtum, fent l'apoteosi contracultural de la deplorable Barcelona postolímpica que va començar quan Terenci Moix hauria escrit "El dia que va morir Ocaña", que és quan va acabar el somni.

Paco Betriu hauria de ser el director de la gran pel.lícula delirant sobre l'independentisme, Espanya i el judici que es pot fer, que s'ha de fer.

Els americans són capaços de rodar "El juicio de los 7 de Chicago" amb una imprescindible necessitat d'obrir les finestres. Nosaltres no acabarem mai de ser prou lliures, ni prou radicals, sense aquest film. Amb les dents del riure li pots arrencar la pell al Merma. Ara, Paco Betriu ja no el pot rodar. Però ha d'existir! El vull veure!

Qui recull el testimoni?

ARXIVAT A:
Cinema
ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut