Herois sacrificats, cultura prescindible

El cinema ha estat sacrificat. Vull dir, la cultura ha estat sacrificada. Vull dir, la cultura no és un bé essencial com ens deien fa pocs dies, i moltes vegades, perquè allò que és ESSENCIAL no és PRESCINDIBLE, perdoneu. Vull dir, potser la cultura i la gent de la cultura han i hem d'assumir que hem de ser sacrificats com tants àmbits ho són; però no ens torneu a dir que som un bé essencial només per quedar bé amb tots nosaltres. De fet ho sabíem de tota la vida que la cultura no ha estat mai ni un bé essencial, ni una prioritat, ni un orgull, ni una preocupació rellevant per a tots i cadascun dels governs dels darrers 45 anys a Catalunya, però ara l'emperador ha sortit despullat al carrer i tots hem vist com li queien les màscares de les afirmacions gratuïtes. No volem que ens feu més la "pilota", volem fets, proves, congruència. El que ha passat aquest divendres és molt gros. Especialment per tots els greuges comparatius mal calculats que comporta. El primer, la sospita que la Conselleria de Cultura ocupa un lloc, no diré residual, però sí secundari en les discussions del govern, tant en els pressupostos com en la preocupació pel sector. Se l'escolten, a la consellera? Se la creuen? Aquest és el moment d'acceptar el fet que s'atura tota la cultura sense temps per reaccionar, i es crea una excepció amb les biblioteques, museus i galeries d'art. etc. en nom del seu poc atractiu, i per tant ocupació (semblen pensar!), és a dir, que hi va poca gent, i això ja mereixeria tot un altre article. Però és que, i ara parlo només en nom del meu àmbit i el de "La finestra indiscreta", suposar que als cinemes hi va més gent que el 33% d'ocupació que es permet a museus, espais d'art i biblioteques és desconèixer la realitat del sector. Em demano quantes vegades aquestes darreres setmanes, després de les reobertures de les sales, els responsables del país han anat als cinemes. Voldria saber, sí, quantes vegades hi van els tècnics dels departaments a comprovar què fem i fan els espectadors i treballadors dels cinemes, però els puc garantir que som un món obedient, ordenat, net, civilitzat, supervivent i responsable. Massa. Hem callat massa temps. A una sala de cinema qualsevol, aquests últims temps hi trobaves potser 6 persones quietes al seu lloc i amb les mascaretes sempre. I si el que convenia era evitar la socialització m'estranyaria molt que aquesta no es produeixi en les visites als museus, exposicions i d'altres (i me n'alegro molt per ells, que consti). Però han provocat un absurd, incòmode, injust greuge comparatiu, amb mooolta desinformació I no vull sospitar que també hi intervingui aquella habitual mentalitat elitista de la cultura en els àmbits oficials, és a dir, del que és més cultura i del que és cultura de rang inferior... Per tant, feta l'excepció és evident que algú ha triat, i si ha triat ha dividit. Meravellós. Vull afegir també una altra dada: en el meu dia a dia, sovint soc a llocs de treball on trobo més persones concentrades en un espai més petit que els cinemes, mantenint distàncies com als cinemes, amb mascaretes com als cinemes, però socialitzant molt, moltíssim més del que es socialitza veient en silenci i atenció una pel·lícula. Però clar, aquesta socialització és acceptable i inevitable, perquè cal que la gent treballi. Són, sí, els temps moderns, i eterns. Parlem, doncs, de feina. Faré un incís: sé que és vital que les escoles siguin obertes, que els nens no perdin pistonada, que els professors ho cuidaran tot moltíssim. Olé. Endavant, però no m'agrada gens sospitar que ens amaguen un ou ben real: ho diré en veu baixa, que no em senti ningú psittt "cal aparcar els nens perquè els pares puguin treballar, i si no és un drama per al país". Que ho és. De tota manera sé, sabem tots, que mentre els centres de treball siguin oberts i no s'imposi el teletreball d'una manera definitiva, són també la gran socialització del país, i una gran socialització és, han dit, el perill més gran. I ara ens adverteixen que si totes les mesures no acaben de funcionar serem culpables d'haver de tancar-nos a tots. Nosaltres culpables? No, no només nosaltres. També vosaltres per no haver-nos tancat ja. I és que les empreses i l'economia són l'última frontera, el bé essencial autèntic. El Gran Gólem. Els nens han d'anar a escola, nosaltres a treballar, i la resta a callar. Creieu de debò que la cultura és només el territori d'una colla d'il·luminats i les seves parides, i d'uns pocs milers de persones antiquades que encara es deleixen per llegir, anar al teatre i al cinema, sentir música, crear i multiplicar un país amb sensibilitat, humanisme, pensament i inspiració compartides? Doncs no. La cultura, amigues i amics, és també empresa, economia, treball, superació de país, futur La cultura hauria de ser també a l'última frontera; perquè si no és que heu discriminat entre empreses i empreses, entre economia i economia, entre treballadors i treballadors, i ens envieu un missatge enverinat, clamorós, insuportable: que existeixen empreses, negocis, interessos i poders intocables, i d'altres (com he dit abans) prescindibles. Encara que sigui una temporada. O dues. O per sempre, perquè la seva fragilitat, instaurada en dècades de marginalitat i incomprensió, ja les havien abocat a l'extermini. I això d'ara és gairebé una eutanàsia. Acabaré amb una afirmació. No vull morir. No vull que ningú dels qui estimo es mori. No vull que ningú que conegui es mori. No vull que mori ningú. Estic segur que molta gent com jo està disposada a sacrificar moltes coses, però amb algunes condicions: si us plau, no ens enganyeu més. Sabem que si no prenguéssiu mesures sortirien els que sempre criden a reclamar per què no les preneu. Però no és aquest el tema. Falta lideratge i sobren guerres i capelletes sobre els petits àmbits de poder dels que opinen i prenen decisions. És massa evident. I, sobretot, fa vergonya, molta vergonya descobrir el que ja vam descobrir abans d'abans d'abans: que hi ha treballs de primera i de quarta. Ciutadans de primera i de quarta. Cultura de primera i de quarta. Conselleries de primera i de quarta divisió. Com voleu que anem tots a l'una si uns som de primera i els altres som de la cua? Jo no vull saber res d'un país classista i que no estimi ni consideri un bé essencial la seva cultura. Dedico aquest comentari a la productora Marta Esteban, al director Cesc Gay i a tot l'equip de "Sentimental", una de les grans pel·lícules catalanes d'aquest any que ja poden veure tots els espanyols, excepte els catalans. Als distribuïdors, als exhibidors, als festivals, a la gent del cinema del meu país i a la gent del cinema d'arreu, al CINEMA. A la CULTURA. Sou els meus herois.