El rànquing del Gorina sobre les pel·lícules fora de competició de Canes 2018

"The man who killed don Quixote", de Terry Gilliam &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; 25 anys ha trigat Gilliam en poder fer aquest film lliure que explica el Quixot amb el metallenguatge del rodatge de dues pel·lícules fetes pel mateix director amb anys de diferència. És com Sísif i la seva roca, només que la roca al final ha esclafat Terry Gilliam, que amb Jonathan Pryce, Adam Driver, Sergi Lopez, Jordi Mollà i els Comediants només aconsegueix una comèdia de patacades i sal gruixuda, indigna de l'esperit de Brian i el rei Artús. "Miraï", de Mamoru Hosoda &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Ara que Isao Takahata ha mort i Hayao Miyazaki frena, Hosoda és el gran animador del cinema japonés. A partir de les seves experiències amb la paternitat ja va fer "Els nens llop" i "El nen i el monstre", i ho completa amb aquesta penetrant aproximacio al drama dels Princeps destronats. S'ha de dir que és coherent, però jo demanaria una mica d'evolució en el disseny de personatges i la paleta d'aquareles que són les seves pel.lícules. "Solo: A Star Wars story", de Ron Howard &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; El somni dels adolescents eterns del món fans de Star Wars: que els seus personatges siguin adolescents postpúbers també. No sóc gens fan d'aquesta nissaga, però aquest em sembla el més carismàtic de tots els films fins ara. Pot ser perquè el protagonista també és el més carismàtic de les galàxies?! No faré espòilers, però us dono algunes pistes. El millor actor: Alden Ehrenreich, que fa una imitació perfecta de Harrison Ford. El millor misteri resolt: per què Han Solo es diu Han Solo? La millor escena: quan es coneixen ell i Chewacca. El moment més Cincinatti Kid: la partida de cartes amb Lando Calrisian. El millor personatge nou: L-3, la robot robotista. I surt un Maëlstrom!!!!!!!!: desplaçat de la costa de Noruega davant de Groenlàndia. Per acabar: prepareu-vos per plorar quan apareix el Falcó Mil·lenari. "The house that Jack built", de Lars von Trier &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Un "serial killer" (Matt Dillon) persegueix amb els seus crims l'obra d'art total, i els explica a un Virgili interpretat per Bruno Ganz, que l'acompanya a l'infern de "L'absurda comèdia del món". Pel camí, Hitler i camps de concentració ens descobreixen el propòsit final del film, no tant l'autojustificació de Von Trier per les seves polèmiques declaracions sobre el nazisme, sinó per la dictadura d'una moral contemporània presonera, diu, de la correcció política. El film no és tan subversiu com pretén, ni tan contundent cinematogràficament com acostumava. Pero l'"enfant terrible" lluita per conservar el seu tron. "Le grand bain", de Gilles Lelouche &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Una ximpleria sobre quarantins en crisi que formen un equip masculí de natació sincronitzada. La idea és molt astuta: veure homenots grassonets i peluts fent coreografies aquàtiques farà petar de riure, i a més a més, l'excusa de la superació dels seus dèficits permetrà mirar-la amb un mínim respecte. Però desenganyem-nos: l'únic que importa és la pasta, i que sempre és confortable trobar-te amb l'excusa per poder fer befa de tothom. "2001: Una odissea de l'espai", de Stanley Kubrick &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Presentada per Christopher Nolan a la secció Canes Clàssics. Gran defensor del suport tradicional del cinema, aprofita aquesta reconstrucció d'una còpia en 70 mm reals, a partir del negatiu original i sense retocs digitals de cap mena, per enlluernar-nos amb una imatge definidíssima i atmosfèrica i un so molt més espectacular que el de Dolby. Continua sent un dels films capitals de la història i el públic, dret fins a la darrera nota de Strauss, ha aplaudit 20 minuts seguits la filla del director. Una de les nits més glorioses de la història de Canes. Per plorar. "Girl", de Lukas Dhont &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Una noia lluita per ser ballarina i, al mateix temps, per deixar de ser un noi i poder-se operar. Magnífic debut d'un director belga que invoca a la perfecció les fronteres de masculinitat i feminitat, i aconsegueix aproximar-se tant al personatge que vius el film com una experiència íntima amb ella. Immersos en el seu cos, cap i cor, ho sents tot personalment. L'actriu es diu Victor Polster i té un coratge heroic. "Donbass", Sergei Loznitsa. "Un certain regard" &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Una regió de la Ucraïna actual, convertida en el Far West. Són 12 vinyetes basades en fets reals, plenes de mercenaris, màfies, violència i humiliacions. Hiperbòlica, histèrica, sulfúrica, fantasmagòrica com un Kusturica sense folklore, les parts més grotesques acaben fent malbé algunes de les escenes més doloroses que s'han filmat en els últims anys. "Petra", Jaime Rosales. "Quinzena de Realitzadors" &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Una dona a la recerca del seu passat al taller d'un artista català a l'Empordà. Com una tragèdia grega contemporània, el film busca la veritat dels personatges anant dels efectes a les causes, amb salts temporals meravellosament rigorosos. Pur cinema, amb Bárbara Lennie radiant i el descobriment d'un immens, increïble no-actor: Joan Botey. La millor pel·lícula de Canes fins ara és catalana. "Wildlife", Paul Dano. "Setmana de la Crítica" &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Un noi de 14 anys observa la fallida del matrimoni dels seus pares per culpa de l'orgull, les frustracions i la vida morta d'un poble de Montana. Comprensiva, ben definida, sense arrogància, una mica freda, és el debut molt notable de l'actor més espantat i perillós dels últims anys. Carey Mulligan i Jake Gyllenhaal hi posen ganes.

El rànquing del Gorina sobre les pel·lícules fora de competició de Canes 2018

Les pel·lícules, al marge dels títols que opten a la Palma d'Or del Festival de Canes, també tenen el seguiment de l'Àlex Gorina, el nostre expert en cinema